Poble abandonat

Efectivament, deu ser molt trist retornar cada tant al lloc de la teua infantesa, aquell lloc de teules encara fumejants, i veure’l no tan sols despoblat, sinó també derruït i assolat, amb l’esquelet moribund dels antics habitatges a un pas de completar la seua caiguda definitiva. Molt trist deu ser, sens dubte. Perquè no hi ha remei. I perquè resulta un avanç implacable cap a l’ocàs amb l’únic consol del record enyoradís. Ruïna rere ruïna. D’allò en queda ara el substrat. I tampoc, ja que un poble mort és un testimoni d’una esplendor que ja mai no tornarà, que és preferible no remoure per allò de no deixar caure les llàgrimes més sentides. Allí hi havia un forn, de fet. I ja no hi és. I allò era una de les tres fonts, que avui roman convertida en un abeurador sec d’atovons partits. I totes aquelles cases tenien vida. No com ara, que són un cúmul de bigues entravessades amb murs de pedra encara en peu però sense cap consistència, fràgils i exposats als bufits ocasionals del vent. Al voltant de vint famílies hi havia. Vint, que no és poca cosa. I d’allò ja no en queda res, si de cas tan sols un vedat de caça propietat d'algun senyoret de l'alta societat. Esfumada la humilitat en un parell de generacions. I el silenci profund que amera l’entorn inabastable. La vall que dona cabuda al nucli antany habitat reté, això sí, el seu atractiu. Fins i tot, l’ha augmentat. Un paradís sobre la terra, com bé el qualifica una de les netes d’aquells que ací van nàixer i que em senyala els punts elevats d’on puc traure les millors fotografies. Abans d’això, tanmateix, m’indica que he de beure de la font que encara raja, la Fuente Pozana, l’aigua de la qual et bateja i et fa ésser tan cabut com obstinat. O això, almenys, assegura ella, orgullosa descendent dels darrers pobladors. L’últim hàlit de vida d’aquest llogaret fou allà pels anys cinquanta del segle passat, quan la gent es movia a peu entre un terme i un altre, i travessava valls i pinedes que ara proliferen entre pistes forestals interminables on la solitud embriaga el caminant. Barrancs, roques, senderis, pics, passos de muntanya... Els corbs semblen més magnànims en el cor d’aquesta vall i el seu grall ressona de la mateixa manera que pel setembre i l’octubre es fa ben palesa i ben forta la denominada brama dels cérvols, que ací té un refugi privilegiat. Es tracta, en essència, d’un quadre que corprèn, posseït per la màgia que es deu combregar, per exemple, a les nits de lluna plena, quan la claror convida a mantenir els ulls oberts i a no perdre detall de l’energia que s’hi concentra a tort i a dret. Resulta difícil, per tot, molt difícil, explicar el significat de tanta bellesa perduda si un no arriba al nus que s’hi fa a la gola dels qui rememoren aquelles estampes ja irrecuperables. Bucòliques, si més no. I d’una frustració que s’indigesta de tan pura que s’hi percep. Asseguts al voltant d’una taula improvisada, o tombats sobre mantes que s’estenen en la catifa verda, conversen al voltant d’açò i allò, sense poder evitar la melangia de quan eren infants i corrien per aquests camins d’herba primaveral ara tan oblidats. Inhòspits, també. Terribles. Però extremadament familiars. Seus, malgrat tot. Respecte que batega gràcies l'ànima present de tants avantpassats.