Seria molt bonic...

Seria molt bonic que Genovés II guanyara l’Individual d’Escala i Corda de pilota valenciana. Sens dubte, representaria un acte de justícia poètica per a un jugador que ho ha donat tot per un esport que no sempre l’ha correspost com es mereix. I no parle només de les derrotes que l’han acompanyat en el camp merament esportiu, sinó també de les batalles que ha hagut de lliurar amb les lesions, llargues i dures, tot un martiri que en condicions normals, ja deurien haver-lo sentenciat a contemplar les partides com a espectador i no com a jugador. Genovés II, tanmateix, és l’últim romàntic de la pilota. I això és tan cert com que no hi ha cap altre que entenga aquest joc popular des de la perspectiva del cavaller, és a dir, des de la perspectiva de qui entra al trinquet com qui entra a un temple sagrat, a mode de ritual, agraït per poder representar encara un món en crisi permanent que es dirigeix, tant per a bé com a per a mal, cap a la insulsa i trista estandardització dels esports de masses. Però ja vorem, diuen els cecs! Somiar és debades... De moment, Genovés II ja ha fet el que ningú s’esperava que poguera fer: eliminar l’actual campió, Puchol II. 60-45. I de manera incontestable, a més a més, traient a relluir el manual que mai no falla davant aquesta mena d’envits: calma, intel·ligència i col·locació en detriment de la força bruta. Unes armes que, a hores d’ara, les utilitza com cap altre pilotaire del panorama professional. Amb l’experiència, d’altra banda, que li atorguen els seus trenta-set anys. I amb la seguretat de qui ja no té res a perdre perquè ja ho ha fet, i demostrat, tot. Així és. El següent rival de Genovés II serà un jove de la inesgotable pedrera de les Valls (Camp de Morvedre), José Salvador, qualificat darrerament com un pilotari ortodox, amb una pegada descomunal, fort i vigorós. Així que no, no ho tindrà fàcil el rest de la Costera. Perquè aquesta època ja no és la seua. I ja no res és igual que quan començà a pilotejar ara fa vint anys, encara amb l’ombra de son pare amerant tots i cadascun dels trinquets d’aquest país tan desagraït amb els seus símbols. Tot ha canviat, per desgràcia. Avui, les maneres reculen en favor de la potència, els recursos tècnics es dilueixen pel camí de la contundència, la picardia perd terreny enfront del colpeig devastador... En altres circumstàncies, qualsevol es posicionaria a favor d’un pilotari com J.Salvador, jove de vint anys, realitat incontestable, potser futur campió, l’esperança d’un poble de llauradors com Quart de les Valls que s’enorgulleix de la pilota i en fa gala cada diumenge en el seu carrer natural. Però, ves per on, el destí ha dit que no, que sobre les lloses del trinquet encara juga un mestre que s'ha de respectar. Clàssic entre els clàssics. Perquè, en efecte, seria molt bonic que José Cabanes, Genovés II, guanyara l’Individual d’Escala i Corda. I molt literari. I molt just. I també molt noble. Així que va per tu, amic: a per totes! L’Olimp de la pilota t’espera amb candeletes...

Trinquet d'Alginet

Javi, Salva Palau (net de Juliet), Pepe Alemany (alcalde), 

Raul i Rovellet

Foto: Lluís Llapissera

La història recent, i no tan recent, del trinquet d’Alginet és la de tants i tants altres recintes dedicats a la pilota escampats i menyspreats de cap a cap del territori valencià. Un bon dia, per les circumstàncies i les causes que siga, deixa de funcionar. Així de trist, així de dolorós. Així de contundent, si més no. I acte seguit, si de cas d’una manera molt més ràpida que cap altra mostra de patrimoni popular d’aquest país, comença el seu declivi, i el seu costós viarany cap a una nova dignificació i una nova oportunitat que mai no acaba d’arribar. Burocràcia, tràmits, diners, problemes i més problemes. La gent de la pilota ja m’entén... El cas d’Alginet, no obstant això, és particularment dur i difícil d’assumir. Perquè si se’m permet la comparació no és, o almenys no ho pareix, com el de Sagunt, abandonat a la seua sort i sense força popular perquè les autoritats corresponents diguen avant les atxes. I tampoc és com el d’Alzira, paradigma de la política farandulera, nou i flamant, potser, però sense activitat professional. Ni de bon tros és com tants altres substituïts per finques d’apartaments sense més explicació que la dels diners comptats, ràpids i efectius. No. El trinquet d’Alginet no concorda amb cap d’aquests exemples. I la bona qüestió és que continua en peu. I no només això. Durant la llarga temporada que ha estat tancat, s’hi han fet millores i la gent no se n’ha oblidat.

Julio Palau, net del mític Juliet. Foto: Lluís Llapissera

Jo ho he vist, això, clar que ho he vist. I he pogut ser-ne testimoni recentment, quan el trinquet en qüestió s’ha obert de manera extraordinària i atenent la pura excepcionalitat d’unes festes patronals. I el que he vist no ha estat un espai ruïnós i deixat, a quin sant! El que he vist ha estat un espai que desitja reviscolar, ple de gom a gom, al centre neuràlgic del poble, amb aficionats enyoradissos i amb altres reivindicatius, tots amb ganes de pilota, amb autoritats municipals, amb tot el que cal per reobrir de bell nou un lloc que deuria ser emblemàtic, de veres que sí, situat per a més inri en un carrer que porta el seu nom inserit al nomenclàtor: carrer del trinquet. I per si fora poc, amb pilotaris locals, quatre ni més ni menys, tres dels quals, que també té collons la cosa, nets del llegendari Juliet d’Alginet, una de les figures històriques a qui se li ret homenatge any rere any en aquesta localitat de la Ribera Alta. Què falla, doncs, en el trinquet d’Alginet? Clar i ras: no s’ajusta als condicionants de les noves normatives en instal·lacions esportives i li cal una eixida d’emergència que, de moment, no té. Així que mentre no es resolga l’exigència, res de res. Una vertadera llàstima. Ara doncs, què en puc dir jo? Doncs el que se sol dir en aquests casos, el mateix que tots, que caldrà esperar o creuar els dits. Tanmateix, sí que és cert que el trinquet d’Alginet, amb el de Torrent, és dels més bonics que he visitat: menudet però molt jugador, sense lloses però amb un paviment polit fet de formigó, amb muralles blanques i relluïdes, amb balcons a les galeries, sense marcador electrònic però amb la veu d’un entusiasta marxador local, amb bar... Sovint, no acostume a fer menció de les promeses que fan els polítics o els alcaldes de torn, però crec que aquesta vegada paga la pena de fer una excepció per la profunditat de les seues paraules. I és que la primera autoritat d’Alginet, a qui no conec però que de nom respon per Pepe Alemany, ho va dir. Sí, ho va dir. I a mi, almenys, em paregué molt bonic i molt sincer, encara més perquè al costat tenia al legítim propietari de la instal·lació: “esperem que este trinquet torne a ser del poble i per al poble”. Doncs això. Sens dubte, seria una molt bona notícia per a la pilota valenciana.    

Trinquet d'Alginet després de la partida extraordinària. 

Foto: Lluís Llapissera 

PARAULES EN XARXA, PARAULES RESCATADES

Seria massa llarg enumerar totes les paraules, expressions, retrucs i cançons populars que el llibre amb caràcter enciclopèdic Paraules en xarxa m’ha permés descobrir alhora que recuperar i tornar a gaudir: ‘cagant tomates’, ‘a burro-barra’, ‘atxa’, ‘canviar l’aigua a les olives’... Així que en volta d’escriure’n ara i ací un mostrari més aviat personal, utilitzaré aquest espai de costums per recomanar una magnífica obra coral finançada a través del micromecenatge i sorgida gràcies a la iniciativa d’un grup de Facebook anomenat Rescatem paraules de l’oblit, un grup en el qual tinc el plaer de participar regularment. És aquest un llibre nascut al caliu de la tecnologia, un llibre 2.0, maquinat i cuit amb les alternatives editorials que ofereix la xarxa. D’ací el seu títol, molt ben triat, encertat, capaç de reunir un corpus lingüístic abundant on es nota el bon fer del seu capità, l’excepcional filòleg riberenc Juli Jordà Mulet. Amb un pròleg del també filòleg i artista de Sueca, Eugeni Alemany, l’obra ha suposat per a mi una alenada d’aire fresc, un tendre i enriquidor viatge al cor dels termes valencians més metafòrics, més carregats d’ironia i de significat, un passeig cap a l’autenticitat del poble que els ha creats. Si més no, una agradable notícia que s’ha col·lat entre la foscor que representen les inexistents polítiques lingüístiques del País Valencià. Perquè, en efecte, resulta molt bonic saber que un no està sol en aquesta batalla de redreçar un idioma tan maltractat com el nostre, és molt engrescador conéixer gent que també dedica una porció del seu temps a estimar-lo de manera altruista, simplement perquè sí, senzillament perquè li dóna la gana, sense més explicacions. I no hi ha més. Tota la resta és mentira. Mentira???? Sí, mentira. Doncs agarra el cagalló i estira.

Heus ací un xicotet tastet que resumeix ben bé l’esperit d’un llibre fet amb la voluntat de perdurar, unes poques paraules que jo mateix he sentit com qui no vol la cosa i de manera totalment inconscient, pronunciades sense artificiositat per la persona que tenia al davant:

Sitral: llepolia que en contacte amb la llengua, bull.

Passar-se’n la saó: passar el moment adequat per fer alguna cosa.

Remitjó: quantitat minsa, el que sobra.

Més sord que una rella (la rella és una part del forcat que s’usa per a fer solcs en la terra)

Pito/-a: persona valenta, espavilada, desimbolt, de bon veure.

Fussar: remoure el menjar que té un al plat perquè no li agrada o perquè no té gana.

Com si cagares però cap a dins: indica la impossibilitat de fer alguna cosa.

I res més. Em pense que el llibre està present en una de les poques llibreries del País Valencià que es preocupa de tenir un bon catàleg de llibres en llengua catalana: 3i4.

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/10/01/quadern/1412180620_397395.html

Coronavirus. Capítol 21: 'Ensenyar'

A vore, ensenyar és divertit, molt divertit. I molt bonic. I ensenyar a distància, també, però és clar, sempre que no siga de manera forçosa i producte d’aquesta pandèmia que ens té confinats a casa fins ves a saber tu quan. En aquest cas, ensenyar i, més en concret, ensenyar a distància, és frustrant. I per molts motius. El primer i principal, perquè un sempre té la sensació de no saber si allò que fa arriba en igual de condicions a tots els qui estan a l’altre costat de la pantalla, o de si arriba, simplement. O, al remat, de si serveix d’alguna cosa. Perquè ací cadascú fa el que pot. I el que sap. I ja fa prou. Cosa que afecta a tots i cada un dels agents implicats en l’educació en temps de coronavirus: pares, mares, mestres, professors i alumnes. Tots. I entremig, un fum de plataformes virtuals i aplicacions educatives on-line que no duen enlloc perquè la situació és extraordinària i perquè, en essència, tot fa la sensació d’una contínua i total expectativa per a veure què, o per a saber què, o per a... En fi, ara diuen que això funciona, doncs això; ara diuen que allò altre és millor, doncs allò. Ara açò no es pot fer, ara açò altre sí que es pot fer... I mentrestant, recursos insuficients a les llars, situacions dramàtiques a les famílies i tensions acumulades a tort i a dret. I açò no té volta de fulla. Notes? Qualificacions? De veres hi ha qui ho pensa, això? No crec que res torne a ser com era quan el curs començà pel mes de setembre. No crec. I trobe que no seria bo fer com si no ací haguera passat res quan es reinicie el curs, si és que s’hi reinicia. Gens bo, dic, per bé que alguns s’encabotaran i tractaran de tornar, de seguida, a una normalitat que no existeix des de fa unes quantes setmanes. Així que no sé, bé faríem, mentrestant, d’agafar algun llibre interessant i armar-nos de paciència, i gaudir-ne com mai fins ara. Això només per posar un exemple. Perquè la rutina, almenys la rutina imposada pel sistema educatiu, ha volat pels aires. I jo no sé ben bé que passarà en el present curs, no sé res. De moment, romandré a casa, amb els meus. I com tots els qui vagaregen per ací i per allà, faré el que podré. I el que sabré. I el que la qualitat humana em dicte que faça, això sobretot. Ànims, per tant. I una abraçada, que avui és dissabte -de glòria!- i s'acosta allò que en diuen per aquestes dates tan primaverals: ací em pica, ací em cou, i el dia de Pasqua, t'esclafe un ou!

Retrobament

Sempre és bonic retrobar-se amb allò que un dia va significar alguna cosa més que infantesa desvetllada i feliç, sempre és bonic retornar al carrer que en el passat simbolitzava un món de rondalles i llegendes populars. I sempre és bonic saber que encara hi ha racons d’aquest país on la vida discorre plàcida i sense més necessitat que ajuntar la família en una antiga casa de poble que es manté ferma per més que passen els anys. I sí, potser l’excusa és un bou que corre amunt i avall, i un tot d’estampes decadents que ja no tenen cabuda en un avui postís i virtual, però que insulsa seria la vida sense unes mostres de tendresa situades allà on ningú busca res digne d’una menció especial. Res i molt al mateix temps. Tan fàcil com això. Perquè potser és aquest res el que fa bategar ací a qui escriu, potser és aquest res el que fa transcendir uns textos que voregen la fina línia que separa l’enyor de l’autenticitat. Així que poc, de ben segur ja queda poc del que un dia fou esclat de joia i ara no és que més que supervivència pura i dura entre la uniformitat devastadora, però sempre ens quedarà el reducte del que mai no falla en aquestes circumstàncies: la literatura. O el salconduit indispensable que ens ajuda a sollevar els autèntics danys d’aquesta terra: el cinisme, la hipocresia i la falsedat d’aparentar tot allò que ens assimila i ens endinsa en el pou del que no som ni serem mai. Això, justament això. Però no ho diré, jo, jo simplement diré que, en efecte, és tot un goig veure oberta la gran porta, i travessar el cortinatge, i arribar fins al corral, i ensumar la paella deliciosa, i penetrar a la pallissa on un bon home guardava els melons de l’horta, i conversar amb els cosins, i veure com tot creix entre un bon dia tan ple de somriures, tan ple de records fraternals i melancòlics. Aquells taulells inconfusibles, o el gran rebost, o l’aranya del menjador, la màquina de cosir, els retrats, i evidentment la llum del sol compassada amb el caliu i l’harmonia. Primer coet, segon coet, tercer coet... Caixó que s'obri. Converses entre amics i un bou que ens mira amenaçant, els mateixos rostres de quan jo era xicotet, només que ara amb més solcs, més panxa i menys cabells, i sobretot amb més nostàlgia cap a un fragment de vida que, en realitat, faria bé de conservar la senzillesa més enllà d’abraçar la mesquinesa.

Llum

Vivim permanentment amb llum, amb un excés de llum, llum pertot. I no només de nit, sinó també de dia. Estem tan acostumats a funcionar de manera artificial que plantejar una reducció del consum general o simplement abaixar la potència de l’enllumenat exterior o privat que abasteix els nostres pobles i ciutats és ja inviable, a pesar de les successives denúncies que se’n fan i de la claror que presenta aquesta terra mediterrània coberta de sol la major part del temps. Valencia es la tierra de las flores, de la luz y del color, cantava un il·lustre el nom del qual no desitge recordar. Digressions al marge, però, seria interessant comprovar la reacció de la gent si tal fet succeïra, si es reduïra el consum per decret vull dir, ja que de ben segur que es produiria un col·lapse o un enrariment del caràcter del proïsme, com ja ha estat referit en comptades ocasions en els llocs on han patit, bé de manera intencionada, bé de manera fortuïta, una apagada. Problemes de convivència, saquejos, egoisme a flor de pell. En fi... Lluny però d’analitzar tal fet, ja denunciat i presentat en múltiples ponències sota l’etiqueta universal Contaminació lumínica-light pollution, sí que convindria recordar, almenys recordar, les magnífiques estampes que ofereix un cel fosc i lliure d’impureses, això per no parlar de la senzillesa amb què la vida transcorria quan els costums s’adaptaven al temps i no a les modes del present, massa dependents, en aquest sentit, de la llum, del consum banal i ridícul en general. L’oci nocturn, per exemple. Les discoteques, les discoteques d’Eivissa!! Particularment, no em faria cap pena que aquestes instal·lacions dedicades al despropòsit patiren de certes restriccions, però són improbables, o impossibles millor dit, ja que representen de manera magistral aquest terme manllevat de l’anglés que rep el nom de lobby i que, en efecte, significa grup de pressió, una pressió asfixiant exercida sense escrúpols si algú amb responsabilitat institucional decidira limitar-los el consum, no ja de substàncies, que és una qüestió privativa, sinó l'elèctric, purament i simplement. I això que les discoteques només són una ridícula porció de l’abús. Què no dir de l’enllumenat de les grans ciutats, València sense anar més lluny, llastimosa mostra d’una contaminació que no beneficia ningú, només a qui tots sabem. Quins records els de fa tan sols uns anys! Ai! Durant els llargs trajectes que feia per anar a treballar, tenia la sort de passar per una de les contrades valencianes que presenta un cel més bonic en les crues nits d’hivern: l’interior de la comarca de la Costera, amb Montesa, Vallada, Moixent, la Font de la Figuera, i també la gelada meseta que ocupa la població de Villena o les viles de Cabdet i Almansa. Certament, em quedava embadalit, pobles atrapats entre la serra Grossa i el massís del Caroig amb un cel a caramull d’estrelles que apreciava d’una manera especial i m’omplia el pensament de somnis fantàstics i ben bonics, una mena de bàlsam reparador després d’una jornada de treball esgotadora. Poc a envejar a un dels cels més espectaculars de la Península Ibèrica, el cel veí de les terres de Conca, Terol i Guadalajara. Sensacions similars he tingut sempre en les temperades nits d’agost, a vora mar, allà on el turisme no ha aconseguit penetrar en desmesura i un pot passar hores i hores assegut contemplant la foscor i els estels fugaços que alimenten un romanticisme anacrònic, sí, però molt gustós, molt saborós i molt nostrat, en plena mar Mediterrània. La nit de Sant Llorenç, els estels cauen del cel, solien dir. Sens dubte, la utopia del nostre temps. 

Llibres de saldo

Es tracta de llibres sovint descatalogats, en aparença descurats i gairebé sempre pertanyents a obres majors. Per norma, formen part de la categoria, -de la menystinguda categoria-, dels saldos, i de vegades ni això, exemplars que han estat inclosos en col·leccions de poca entitat i que ja no tenen recorregut comercial més enllà dels quatre llunàtics que els cerquen pel seu valor estètic i sentimental. Llibres descartats, si més no. Llibres ocults en prestatgeries polsoses i que es caracteritzen, sobretot, pels seus fulls esgrogueïts, endinsats en un foscor irrespirable que ja no recorda la llum del dia ni tampoc l’aspre sabor dels dits humans. Llibres, tanmateix. Llibres d’innegable qualitat que, malgrat tot, han aconseguit sobreviure en les llibreries de vell o en les fires ocasionals de llibres antics i d’ocasió, els seus aparadors naturals. També a Internet, clar, perquè no seria just bandejar la potent finestra virtual que els ha permés renàixer de les cendres en forma d’edicions antigues i cobertes fascinants. Aquesta és la paraula, de fet: fascinants. I no ho dic això pel contingut que atresoren, que també, sinó pel cúmul de circumstàncies, casuals o no, que els ha acabat incorporant a la biblioteca personal d’algú, en aquesta cas a la meua. Perquè jo en tinc uns quants, de llibres així. I cadascun té una història, certament. No la història en si que solen contar les novel·les, o els contes, o qualsevol altre text amb aspiracions literàries, no, sinó la història que em va fer ensopegar amb ells com qui no vol la cosa, la història que dibuixa, com un senyal del destí, un moment determinat del meu discórrer vital i vivencial. 

Recorde, per això, aquell manual titulat Sociolingüística per a joves que em vaig trobar en un contenidor de fem a València quan encara bategaven al meu dedins les esperances de normalització cultural del meu país. Sí, en un contenidor! O aquell altre de Josep Pla que portava com a títol La cuina del peix i que em vaig trobar en una botiga solidària tot just quan més interès tenia pel coneixement de les espècies marines de la Mediterrània. Què no dir, d’altra banda, d’aquell altre recull de contes que vaig comprar per cinquanta cèntims en un mercadet hippy a l’illa d’Eivissa: A la hora en que cierran los bares, de Soledad Puértolas. “Siempre me había llamado la atención aquel hombre silencioso y triste que se quedava en el bar cuando nosotros nos marchábamos”. Curiós inici per a un llibre que aprecie particularment i que va arribar a mi en plena joventut, quan els bars que freqüentava no tancaven mai i eren, clarament, un refugi dels noctàmbuls. Quin temps, aquells! Però hi ha més, clar que hi ha més. Per exemple, aquell Vocabulari de noms de persona editat per la Generalitat Valenciana i que em va servir de gran ajuda en el seu dia per a posar noms als personatges d’un conte que vaig escriure ara fa vint anys i pel qual vaig rebre un premi. I damunt el vaig furtar de la biblioteca, de la biblioteca del mateix poble que em va donar el premi, la del meu, per a més inri! Ho confesse. Justament com aquell altre de la mateixa col·lecció i que es deia Vocabulari El joc de pilota, de gran ajuda tenint en compte la meua inclinació obsessiva i compulsiva cap a l’esport nacional del País Valencià. I bé, tot això i molt més. En els últims anys, he incorporat més llibres de perfil similar. Tots per un preu irrisori que no s’acosta en absolut al seu valor real. No sé, L’Hotel París de Vicent Andrés Estellés; Relato de un náufrago, de Gabriel García Márquez... D’entre tots, m’ha fet especial il·lusió un que vaig descobrir fa poc gratant en un caixó amagat de la Protectora d’Animals d’Alzira, un llibre que il·lustra molt bé l’època en què jo mateix em vaig aficionar a la lectura. I en català, d’aquells blavets que formaven part de la mítica col·lecció de Timun Mas, ‘Tria la teua pròpia aventura’. Ja no se’n troben, ara, aquells llibres. Nostàlgia pura i dura, però el cas és que no han passat de moda. I el més bonic de tot, el més tendre i significatiu, és que tinc per casa unes criaturetes que me’ls demanen cada vegada que arriba l’hora de dormir. Evasió, es diu. Un títol evocador. I fascinant, de veres que sí. Perquè així és el món dels llibres.

Grup Esportiu Cronista Chabret (Sagunt)

Aquest fou el primer equip del Grup Esportiu Cronista Chabret 

A dir veritat, escriure aquest article em causa una miqueta de tristor. Són tantes les vegades que percebem l’esport com un espectacle de masses adreçat al negoci voraç que, sovint, oblidem que entre tanta competició i tanta martingala, s’escolen detalls anònims i dispersos que, si més no, tenen la capacitat de configurar la història d’un grupet de companys que un bon dia, per manca d’un entrenador de futbet, començaren a jugar a handbol al pati d’escola. Records d’una etapa molt tendra i molt bonica que, a poc a poc, van caient pel canó de la memòria fins que un s’adona dels pas irrefrenable dels dies i els anys. La història de Peter Pan és magnífica, sí, però la realitat més crua és que el temps transcorre sense pausa i devora xicotets fragments de vida que, de tant en tant, retornen i ens fan veure que, en efecte, tots ens fem grans, sense solució de continuïtat. Ahir mateix, vaig experimentar un d’aquests moments, una mena de viatge al passat que em va impactar moltíssim, a mode de missatge colpidor: finalitzada l’aventura de 25 anys jugant a handbol, que m’ha donat lo millor de l’esport: molts amics. No els oblidaré mai. I és que, ben mirat, la retirada de Toni, extrem àgil i valent, no és un comiat qualsevol. D’alguna manera o altra, tanca una de les pàgines més glorioses de l’handbol a Morvedre, un dels episodis més significatius, pel que fa a l’esport, d’aquell col·legi tan conscienciat per la pedagogia i per la transformació de la societat com era, i és, el CEIP Cronista Chabret de Sagunt. Amb Toni se’n va l’últim vestigi d’un equip històric que, en el seu dia, va plantar cara als nombrosos equips del Port de Sagunt, sens dubte més preparats i més arrelats a la cultura de l’handbol, amb una tradició gestada al llarg dels anys. D’aquell equip sorgit de la il·lusió i de la companyonia més pura ja no en queda res, ni el mateix nom, esborrat per art de màgia pels dirigents actuals, inconscients de la simbologia que comporta conservar certes coses i certes denominacions. No res. El Grup Esportiu Cronista Chabret ja és història. I algú ho havia de dir. Una història oculta que va arrancar, en efecte, fa vint-i-cinc anys, de la qual només quedava Toni, el nostre Toni, aquell xiquet pigós i de cabell ros que darrerament s’encabotava a continuar jugant sense reparar en el fet que ja era un veterà, camí dels quaranta anys, memòria viva d’aquella colla d’amics que es divertia i creixia a les ordres de Rosalía, Sali, de Manolo Moragrega, de Juanma, de Xavi Lluesma, de tants altres que han format part d’un projecte fantàstic que el temps dirà si es recupera o queda congelat en imatges i articles amb certs aires de nostàlgia. Seria bonic, sens dubte, recuperar detalls d’aquella etapa, cròniques, paraules, viatges, i també, com no, aquella samarreta icònica que Sento, un dels dibuixants valencians més prestigiosos, va dissenyar per tal que alguns ens pagàrem el viatge de final de curs i de l’etapa de l’EGB. Escola i equip, el Cronista Chabret... Memòria d’un poble.