L’esperit lliure s’aventura terra endins sense una destinació definitiva.
Les clarianes del bosc s’obrin a cada revolta que marca la terra i segueixen
l’instint de la vida solitària. La muntanya s’enlaira i s’enlaira. I la neu
reapareix en la vessant ombrívola de la massa profunda. El traçat canvia, de
sobte. I el que abans era una pista forestal, ara es transforma en un asfalt
digne i uniforme que decreix a mesura que el cim s’allunya. La praderia
s’escampa a pleret. I el vol de les àguiles cuabarrades fa sospitar que els
camps de blat i d’ordi arreceren les llebres corredores diluïdes entre un cúmul
de terrossos fèrtils exposats al vent. Els viaranys es bifurquen a tort i a
dret. I arribat a tal punt, un no sap quin escollir. A la dreta, pins i més
pins. A l’esquerra, assentament poblacional. Direccions que serpentegen. El
paradís de tot plegat. Aleshores, la reflexió s’imposa de manera obligatòria. Quants
abans que jo? Quants? Perquè, en efecte, per a mi tot és novetat, i un luxe, i
una passió amorosa, i un tot d’emocions indescriptibles. I això que es tracta d’una
pista, senyors, una pista forestal! Tanmateix, per als altres, per als qui
m’esguarden amb aquest punt de perplexitat oriünda que no es pot dissimular,
només hi ha la quotidianitat, i el dia a dia, i el pas del temps que es marceix
sense solució de continuïtat. Aquell que fa llenya, per exemple, que la fa per
una qüestió vital, vull dir, no tant pel plaer d’exercitar els músculs, que
també. Faltaria més. O el forner, ara que hi caic, que va i ve per la mateixa
pista que jo he recorregut meravellat i que, per a ell, tan sols representa una
simple connexió entre un poble i un altre. O el guàrdia, què no dir-ne, de ben
segur captivat pel paisatge però també atrapat per la rutina del treball.
Volteta per ací, volteta per allà. O el fruiter, venedor ambulant, que va
heretar l’ofici de son pare en el seu dia i ara recorre també els camins de
frondosa vegetació sense reparar en cap altra cosa que en l’hora de disposar
els productes frescos a la clientela que l’espera impacient. O el rector, fins
i tot, que acudeix puntualment a la parròquia a oficiar l’homilia setmanal. O el
fill i la filla emigrat, és clar, que hi torna cada tant, cada vegada amb més
freqüència, per allò de cuidar el pare o la mare que moriran de vells. I el
conjunt de situacions per les quals un es fascina perquè no està avesat però
que resulten, després de tot, un simple gra dins de la palla. Punts de vista
que, al capdavall, s’hi perceben pròxims però que mai no es toquen...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada