Far

Potser han perdut gran part de la seua funcionalitat, potser s’han quedat orfes i amb equips de llum automàtics com a única companyia, però alguns fars, símbols indiscutibles de la mar i referència de mariners fins l’aparició de radars i sistemes avançats de localització, han conservat allò que no s’ha de perdre mai: l’encant. Testimonis silents del que un dia foren les nostres costes mediterrànies, fosques i solitàries, necessitades d’aquestes torres imponents i calmoses; blanques, de rajoleta o de pedra en alguns casos, pinacles amb escales de caragol que mostren avui el pas del temps i el desgast que causa l’oblit o la dissolució entre terribles urbanitzacions. No hi ha com un far aïllat per assaborir la llibertat que regala la mar, no hi ha com un passeig etern pels camins llunyans que l’albiren, gavines que nien pels penya-segats que l’enlairen cap al cel blau que abraça l’entorn encara verge. Llampades nocturnes que s’alternen. En queden pocs amb aquestes característiques pel nostre territori, molt pocs. Llig, per això, amb preocupació les notícies que publiquen esporàdicament els mitjans de comunicació al voltant de l’última moda que els afecta i els condueix cap al darrer alè de vida pròpia, considerats purs anacronismes per una indústria turística que, mai millor dit, hi ha posat el seu focus de rendibilitat immediata: reconvertir-los en hotels. La gran solució! El gran tetris del progrés! No res ha de quedar fora de les lleis del mercat! Torna a oblidar, però, aquest gran tòtem mundial del negoci i la globalització que encara hi ha gent que es mou sota paràmetres totalment oposats, que posa el contrapunt a tanta desmesura inútil, que opta, en definitiva, per l’harmonia, per la pau o, simplement, per deixar les coses com estan, que ja és dir prou. Els fars han de romandre en l’estat en què es troben ara, és a dir, buits. I no passa res, fortificacions humanes que han inspirat contes preciosos com El faroner de Henryk Sienkiewich o que han servit de talaia defensiva en novel·les trepidants com La pell freda d’Albert Sánchez Piñol. Obres mestres. Pense ara en aquesta lluita que han visualitzat uns quants ciutadans illencs a favor de la titularitat pública del far de Portocolom, a Mallorca; pense també en aquell titular inquietant que anunciava la transformació en hotel del far del cap de Sant Antoni, a Xàbia (la Marina). Pense, com no, en una crisi que per sort deu haver frenat alguns altres projectes de similar filosofia; projectes que, per desgràcia, hi tornaran quan la voracitat immobiliària, turística i hotelera reprenguen el vol. Pense en alguns dels fars que he visitat i que m’han omplert els pulmons d’aire marí, d’orgull mediterrani, el far del Cap de Barbaria, per exemple, a l’illa de Formentera, refugi obligatori per a visitants bucòlics, reclam de pel·lícules com ara Lucía y el sexo. Un espectacle. Un bon espectacle. Pense, finalment, en el far que sempre he tingut a tocar de casa, el far de Canet d’en Berenguer, un xicotet tresor de la comarca del Camp de Morvedre antany envoltat de tarongers i ara assetjat per segones residències i restaurants, un patrimoni viu que passa desapercebut malgrat els seus 30 metres d’altura. Monument artístic que encara sobreviu entre llampades intermitens equivalents al batec ferit de les ones de la mar. Una història trista, la dels fars, de veres que sí, amb un desenllaç incert, pendent, si més no, de les sentències que prepara un futur ple d’interrogants.

VIA DEI BONSAI, Manel Alonso i Català. Ed Nemapress

VIA DEI BONSAI

Manel Alonso Català

Traduzione dal catalano di Emanuela Forgetta

Edizioni Nemapress

Se dovessi scegliere tra i racconti più interessanti di questa raccolta intitolata Via dei bonsai sceglierei, senza dubbio, i due che condensano meglio lo spirito popolare e, di tanto in tanto, fantasioso, del libro: “Versione ufficiosa” e “La visita”. Secondo me, rispondono perfettamente alla necessità dell’autore di mostrare i riflessi della vita intorno a un quartiere molto particolare di Pouet, il paese immaginario e insieme reale che accoglie le storie, un paese mediterraneo dove tutto prende forma e si lascia trasportare attraverso un periodo che, purtroppo, finisce senza soluzione di continuità. L’autore, Manel Alonso (Puçol, 1962), conosce bene questa realtà, giacchè è cresciuto tra i suoi odori, rumori e negozi. Chissà se lo stesso autore è uno dei personaggi. È molto possibile. Lui è una individualità tra l‘universalità, una mente nascosta tra i pensieri dei personaggi che si incrociano perchè sono parte delle stesse abitudini, degli stessi pensieri, ecc.; che  rappresentano dei racconti letti, come dice il riassunto, come un romanzo. La traduttrice del libro, Emanuela Forgetta, lo dice nel prologo: “Inesorabilmente, l’esistenza del vicino del civico 3 risulta compromessa con quella del civico 55, quella di quest’ultimo con quella dei vicini del 12 e questi non possono fare due passi senza inciampare nella vita delle persone che vivono al 13, quegli altri che vivono al 170 e l’anziano che risiede al 23. E così, all’infinito”. Qualcuno si chiederà perché si intitola Via dei bonsai. La risposta è nel racconto che ho citato all’inizio di questo scritto, sicuramente il più magico tra tutti i presenti nella raccolta: “Versione ufficiosa”. Racconta un fatto successo nel passato più recente di Pouet e ha come scenario il Bar dell’angolo, dove tutti si conoscono e dove le storie e le miserie degli abitanti della Via dei bonsai hanno sempre il loro spazio per essere narrate e ascoltate. Lì appare spesso un falegname ed è lui che racconta al narratore una storia secondo la quale, trenta o quaranta anni prima, un uomo chiamato Floreal aveva un forellino in bocca provocato da una carie ad un molare, un forellino nel quale un seme è germogliato e ha fatto radice un piccolo arbusto. Invece di andare dal dentista, il personaggio decide di andare da un guaritore orientale che sorpreso dal fatto magico, gli insegna la tecnica dei bonsai. I vicini, abituati col tempo a vedere Floreal con un bonsai sulla faccia, fanno domande sulla tecnica di questi piccoli alberi e così, le finestre e i terrazzi della strada si riempiono di bonsai, dando questo nome alla via che accoglie tutte le storie del libro. Oltre a questa storia ce n’è un’altra che chiude la raccolta e che mi ha fatto riflettere sul mestiere di scrittore, una professione magnifica ma difficile perchè non sempre il risultato è quello sperato. ‘La visita’ racconta il momento in cui il narratore è sorpreso dall’apparazione di un personaggio, il falegname, che gli dice che tutto quello che scrive è mediocre e che deve cambiarlo. Anche se dall’inizio, lo scrittore ignora i suoi consigli, è tanta l’ insistenza del falegname che alla fine decide di ritoccare tutti i racconti per far sparire il personaggio e per tornare alla normalità. Il libro finisce qui, come se volesse far capire che tutti siamo in tempo per cambiare, per migliorare e per far vedere che non abbiamo mai la ragione assoluta. In realtà, siamo semplici persone tra miliardi di abitanti, con i nostri pensieri e con le nostre contraddizioni.

Via dei bonsai, racconti fa parte della collana di letteratura catalana contemporanea, Ponent 2, diretta da Emanuela Forgetta (Capua, 1977), professoressa di Lingua e Letteratura Catalana presso l’Università di Sassari (Sardegna).   

AL FARO, Virginia Woolf

Què hi farem? De vegades, m’encabote a llegir-me llibres que no enganyen ningú, que són lents, fins i tot tediosos, on no passa res, que, en principi, resulten impossibles. Llibres d’aquells que tenen una aureola de dificultat que es confirma mentre un passa pàgines i es pregunta una i altra vegada per què? I per què? I per què? Com si no hi haguera llibres! Com si no en tinguera, jo, en el meu benvolgut estudi. Però res. Allí que vaig, encuriosit pel volum de pàgines oblidades i encastades en les prestatgeries que vaig muntar fa temps, més o menys des que descobrírem que la nostra casa ens regalava una miqueta més d’espai i, en conseqüència, una miqueta més de llibertat i literatura. I, de sobte, hi apareix: Al faro, de Virginia Woolf, en castellà. I jo respire profundament, no pel fet que estiga en castellà, que no, és clar que no, sinó perquè no és la primera vegada que em plantege llegir tal títol, i perquè, en efecte, ja ho he intentat altres vegades i no he pogut mai, així que si aquesta vegada em llance serà la definitiva, que ja ho tinc bé, ja, i de tant en tant escalar una roca no va gens malament, ni que siga per donar eternitat a una mena de dèria malaltissa que jo mateix he desenvolupat pels fars d’un temps ençà. El problema, tanmateix, és que en aquesta novel·la marcada pels monòlegs interiors i les descripcions, el far és quelcom així com una entelèquia i a penes s’hi descriu. Simplement, apareix i desapareix com si es tractara d’una meta a la qual, en algun moment, hi arribarà el quadre de personatges que desfila línia rere línia i sentiment rere sentiment: el senyor i la senyora Ramsay, els seus vuit fills, Lily Briscoe, Charles Tansley... Potser més prompte, potser més tard, o potser mai. Qui sap! El temps, un altre dels grans protagonistes de la novel·la, és qui ho dictarà, això. Si hi arriben o no, al far. En qualsevol cas, l’irradiador sempre hi serà, amatent a les desgràcies personals, a les frustracions, un tot de detalls, matisos i oracions subordinades que, al principi, desorienta; més tard, magnetitza; i, finalment, crea un solatge al dedins del lector. Perquè aquesta és, en definitiva, la conclusió de tot plegat. El solatge literari. És clar que un ha de tenir ganes d’enfrontar-se a això, i interés, i concentració. I paciència. I moltes vesprades plujoses de setembre. I respecte per la bona lletra, això sobretot, que al cas no deixa de ser la clau que evita el col·lapse i la temptació de fracassar, de bell nou, en la lectura d’un clàssic no gens fàcil. Tot el contrari. Profund, diria jo, tant per a bé com per a mal.

SARDENYA

Mapa de Ballester.
A la dreta, baix,
l'Alguer

Almenys a mi, sempre em va fascinar aquella definició del llibre de text segons la qual el català era la llengua, —i és—, la llengua parlada al Principat de Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià, Andorra, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord i la ciutat sarda de l’Alguer. Amb el temps, de fet, vaig proposar-me de recórrer tots i cadascun d’aquells indrets. I si en descobria algun més, prompte m’afanyava a trobar-lo o a situar-lo ni que fora sobre un mapa, sempre encuriosit per les recialles lingüístiques dignes de ser mencionades i protegides en aquests temps uniformitzadors que ens ha tocat de viure: la parla del Carxe, a Múrcia, per exemple.

Nomenclàtor

Aquestes pasqües, però, l’objectiu anava molt més enllà d’una simple recerca topogràfica, ja que després d’estudiar durant anys i panys les fites de la llengua catalana, i de convertir-les en un símbol, i en una obsessió, i en tot això i allò, per fi vaig arribar allí, precisament, a aquell requadre gràfic que s’obria en un cantó recòndit dels Països Catalans i que marcava el punt més oriental on es parlava la bella llengua d’Ausiàs March: l’Alguer. Tot i això, el desencís era previsible. I aclaparador. Una realitat que es presentava subito i presto. Dit així, en italià, perquè aquesta és la llengua que predomina a tort i a dret pels carrers d’una ciutat que tampoc es que deixe a penes marge de maniobra per a l’altra llengua en retrocés de l’illa en tota la seua extensió: el sard. El català, per tant, es refugia en ús gairebé testimonial, o residual, ben mirat; sostingut a dures penes per uns parlants invisibles i per algunes mostres de resistència diglòssica diluïdes entre turistes i apartaments de lloguer airbnb. Folklore, religiositat i nomenclàtor en el centre històric, a tot estirar. I punt. Tot i que si un s’hi esforça i s’ho mira amb avidesa, encara és possible trobar l'essència de tot plegat: el mercat, sense anar més lluny, més en concret aquella parada de fruita i verdura on ells, home i dona, ja ben majors, em despatxen parlant un català medieval que deixa anar un ‘mosatros’ més clar que el proferit pels parlants de la Ribera del Xúquer. O aquest ultramarins, d’altra banda, en què un botiguer es queda sorprés quan traduïsc el mot muggine per llissa: «Eres català, tu?», em pregunta. I jo que li conteste que més o menys, que soc valencià, però que la meua llengua és la mateixa que la seua. «Ah, encara resta un poc aquí a l’Alguer», em remata. I ja després em diu adiu, no arrivederci, no, adiu; i jo isc de la botiga més content que un gínjol, satisfet de comprovar com encara és possible mantenir una conversa normal en català a l’illa de Sardenya, el territori dei quattro mori, Itàlia, diuen què. Meravellós.

Al fons,
el far de Capo Carbornara

Perquè meravellós és tot l'entorn. Aigua i mar. Il tramonto. Quin viatge, tu! Aquest poble costaner de Castelsardo, aquestes platges blanques i infinites de Villasimius, il capo Carbonara, —i el far!—. I la capital: Cagliari, altrament dit Càller. I Tuili i el seu parc natural ple de cavalls peluts i salvatges. I la bona vida que es dibuixa de ristorante a trattoria, i de trattoria a gelateria i panificio. Quin cafè, mare de Déu! I quines vistes infinites entre corbs invasius i camps verdíssims que s’allarguen terra endins, fins als límits d’una illa on el dia trenca amb sol i les nits són fredes i coronades amb les estrelles del destí. L’aventura del plaer... 

Platges blanques

Il tramonto

Camps verdíssims

Parc natural de Tuili

Tabarca enllà

I en la boira es perdia el trepig, sens dubte un vers preciós. O sublim. O definitori, si més no, de tots aquells passos que es perden cap a l’infinit mentre fugen del brogit. Far enllà. Sota el cel emporprat i amb la sintonia amenaçadora del grall de les gavines. Ocellots que venen i van, que fan niu en aquest illots que emergeixen de la mar i que són tan negres com imperfectes, alhora tan prop i tan lluny. Natura agrest. Calma pregona. Un vent que bufa sense cap paret ni cap obstacle més gran que el de les roques esvaroses, cobertes de matèria. Muntanyars de posidònia! I mentrestant, la nit s’apodera del visitant. Què és aquesta fosca tan solemne que batega al compàs de les llampades del far? Sendera amunt, sendera avall. Silenci pertot. I la llum tènue del fanals, aquest carrer de poble encara viu, i les ombres sigil·loses dels gats que es pregunten qui és aquest. Però el caminant avança... I entreveu les barquetes del port. I aquells velers. Quina enveja! L’onatge és ara suau, gairebé imperceptible, sanador fins al punt que hi arriba esmorteït, tal com les veus escasses que es perceben en aquestes hores boiroses i llargues sense fi. Llars amb vida i sense ella. Els somnis s’aferren al moment gojós de qui reposa a favor del vent. Tot clou. I les parpelles que s’obrin hores després anuncien que els privilegis són finits, que malgrat perviure a l’aigua mansa que tot ho encercla, són víctimes dels corrents de terra ferma. Allà a la vora, el progrés deixa enrere una illa tan prompte plena com deshabitada, tan màgica com efímera, entre el dubte i la certesa de tornar a veure aquell que ara esguarda mar endins i comprova que s’allunya, i que s’allunya, i que s’allunya. L’església de Sant Pere i Sant Pau. Fins aviat, benvolgut plaer. La lluna i els estels. Tabarca. L’infinit no és utòpic sinó que et cobreix els peus amb aigua i sal. I amb el retorn, des d’allà dalt del rocam dit de la Nau, s’alça l’altre irradiador, tendre company de mar que espera una nova nit per traslladar la solitud i tot plegat. Quin gran deler...

 

Ben Stiller i Walter Mitty

Hi ha qui veu Ben Stiller com un graciós sense gràcia, hi ha qui diu que en la vida real és una persona de caràcter irat, que pateix un trastorn límit de la personalitat; i hi ha qui el detesta, directament. A mi, en canvi, sempre m’ha caigut simpàtic i, fins i tot, alguna vegada m’he atrevit a qualificar com a pel·lícula de culte aquest despropòsit anomenat Zoolander i a engolir-me, Deú sap quantes vegades, aquesta comedieta infumable que, en castellà, va rebre el nom de Una noche en el museo. A tu què et pareix? Deu ser que m’agrada dur la contrària. O que tinc tendència a fixar-me en la gent que està més allà que ací. O què en sé jo. Que aquest actor em fa riure, simplement, que ja és prou. Per això, precisament, malgrat les crítiques negatives que arrossega, també em va agradar, i molt, un dels pocs títols que ell ha dirigit: The secret life of Walter Mitty. Que sí, que és molt happy, i molt frívola, i molt falsa, diuen; però el cas és que jo l’he vista, com a mínim, cinc o sis vegades. I cada vegada m’agrada més. I el més important de tot, em relaxa. Em relaxa perquè té una banda sonora fenomenal. I em relaxa, sobretot, perquè retracta uns paisatges sublims que, almenys a mi, em dirigeixen de cap al meu món particular de somnis i divagacions: Islàndia i Groenlàndia, entre altres. Allí on algun dia aniré i em perdré, allí atrapat per la immensitat, on em plantejaré si paga la pena combatre els romanços, i el progrés, i el pensament únic que destil·la la cultura occidental. En fi. Algun dia. Far away. Lluny, molt lluny. Perquè aquest és el títol d’una de les cançons de la pel·lícula. Lluny. Sens dubte, una de les idees principals. La idea que fa que un simple però important treballador de la revista Life, l’encarregat de revelar els negatius de les fotografies, s’embarque en una sèrie de viatges i aventures potser inversemblants i delirants, però molt divertits, d’alguna manera o altra influïts per les al·lucinacions que es narren en el relat homònim de l’escriptor nord-americà James Thurber, de l’any 1939. Si més no, el qui va donar nom a l’anomenat síndrome de Walter Mitty, això és la tendència a somiar despert per a evadir-se de la realitat amb una freqüència preocupant. Això mateix.

Octubre

El cel ja no és el mateix, el dia ja és més curt, les escenes lúdiques i contemplatives de l’estiu més ple queden llunyanes. I octubre despunta ara com el sol d’unes albades que ja no corprenen com a l’agost o el setembre, simplement representen l’hora d’anar a treballar entre badalls perplexos i boirines gèlides de tardor. Ja no queda res, per tant, del tràfec estival, o d’aquell dolce far niente orgullós i necessari. I la mar es prepara per a un repòs ben merescut que, malgrat tot, sempre comptarà amb la presencia de vagarejos solitaris que tornen, ni que siga esporàdicament a sa casa; o que apuren entre banyistes incrèduls les últimes vesprades amb un rall entre les mans. L’inici de la tardor, en qualsevol cas, sempre destil·la un aire depriment, i no tan sols pel tòpic segons el qual les fulles es marceixen i el silenci s’apodera del que abans era cridòria i bogeria, també perquè la bellesa de la Mediterrània és tan gran durant aquesta època, tan gran i tan profunda, que fins i tot estimula el plor. Tothom hauria de deixar-se caure per la mar, per això, fora del període estrictament vacacional. De fet, més d’un aprendria que l’aigua canvia de color, que el cel esdevé un tapís de cúmuls meravellosos i que els peixos brillen a recer d’uns bancs d’arena en altre temps recent, diguem-ho així, ocupats pels qui naden despreocupats, o pels turistes, en general. En un dels poemes més estimats per ací qui escriu, aquell anomenat Posta, Salvat Papasseit diu que la terra s’emporpra en la costa granada, i que Sitges s’aquieta en verd, i en blau, i en blanc. No sé amb exactitud a quina època de l’any es referia aquell mestre de la poesia i la paraula plena, però el cas és que a mi m’encanten aquests versos, tan sublims que em venen sovint a la memòria quan passege no per Sitges, és clar, sinó per l’Almardà, que és la meua llar i que m’ha vist créixer entre canyes, baladres i senderis. Així que jo, que tant passe de llarg quan albire les pedres del castell del meu poble i tant m’avergonyisc quan sent els saguntins de soca-rel parlant en perfecte castellà, em reconcilie amb les arrels quan trepitge les dunes i em sobrevenen els aromes del tamariu, dels borrons i els cards marins. Perquè, en realitat, són l’última connexió d’un servidor amb aquells dies passats en què una simple bicicleta i una canya de pescar eren el passaport cap al paradís de l’alegria i la felicitat. I aquest sospir d’eternitat i nostàlgia quan els peus canvien el ciment per les pedres i la sorra...

Mediterrània transgènica

Com pot ser aquesta una imatge icònica del País Valencià? Què passa quan un territori exhibeix públicament tal menyspreu al medi ambient i, tot plegat, a la dignitat del seu poble? És aquesta la mar Mediterrània que volem? No ho sé, diria aquell. Però ves per on és la que tenim: esquarterada, maltractada, asfaltada, venuda per quatre gallets. I el resultat és desastrós. Sets i vuits i cartes que no lliguen, o almenys això diu el refranyer. Pobles costaners mancats de l’encant que els feia diferents i rics, sense olfacte mariner més enllà dels menús dels restaurants, que s’acumulen a tort i a dret amb preus astronòmics i preus per a grups de classe mitjana. L’emblema del paradís, o del que un dia fou el paradís. I entremig, el far, ara sense funció aparent, un símbol a ulls dels visitants, que el fotografien per allò de la nostàlgia i la idíl·lica postal que sempre recordarà el seu pas pel Levante feliz. Alguns oriünds no volen tal despropòsit, s’amaguen o es dilueixen entre el caos, però els agrade o no, és el que hi ha, sense marge per a la reversió. Hotels desproporcionats a primera línia de costa, grups turístics obedients i asèptics, el passeig marítim! No hi ha res com les banderes blaves per a justificar l’ensopiment i la banalitat més absolutes. Essència popular trencada sota una falsa llibertat. Llengües forànies que arraconen aquella que encara circula per les venes dels locals... 

Espècie humana

Com és possible que l’espècie humana arribe a tant, com és possible bastir aquestes bestieses, alçar-les, muntar-les, erigir-les en construccions funcionals i habitacles de vida efímera, símbols d’una època en què ja no importa ser, sinó fer, comprar i consumir sense límits. I com més alt millor, amb més capacitat, vull dir, amb més volumetria. Més gent, més ingressos. L’era de les aberracions. I la mar, enfront! Així que sí. Mire el que m’envolta ara mateix i m’ho pregunte, tot això. Com és possible? Formiguers humans amb drets adquirits i delictes prescrits, hotels destinats a paràsits procedents de tot els racons de la pell de brau, d’arreu del vell continent, vacances de sol y playa, i bosses de pipes al passeig marítim. Escasses alternatives a una depredació que sí, és clar que és similar, resulta terrorisme pur i dur, i amb llicències i permisos. Tot en regla: la fugida sempre cap endavant. Sempre. I ja pot quedar-se un bocabadat davant tal insult a la intel·ligència emocional, tant se val que algun altre espontani és qüestione la discutible sostenibilitat de tal filosofia. Diners de tort fan veritat. Més de cinc-cents apartaments en un sol edifici. I a morir de peu a la costa mediterrània. 100% d’ocupació. Festivals a ple rendiment. 200.000 persones esdevingudes aladrocs. Música que retrona més enllà dels rius i les marjals. Un model que traspassa fronteres i que no s’esgota, què ha d’esgotar-se, sempitern perquè es perpetua generació rere generació malgrat les alertes mediambientals, malgrat les evidències d’hipocresia i falsedat, senzilla rendibilitat econòmica pròpia d’un món que no s’acaba, es reinventa com l’arròs de la paella, cada dia més car, més gourmet, més escàs. I qui vinga darrere, que reme. Resulta complicat, per tot, mantenir el romanticisme entre tanta llum postissa, nits que no són nits, tan embotit tot de ciment que la terra regolfa i brama de foc ocult. De manera que quan un veu fotografies en blanc i negre i comprova, en efecte, que tot açò eren camps, li ve a la memòria que potser les misèries passades eren infames, sí, però amb certes similituds amb les actuals: un engany rere un altre engany. A sang i flama temps era temps. A mode de inflables i hamburgueses, ara per ara. I entretant, fragments virtuals i publicats en paper dels quals se’n desprenen frases similars, d’aquelles que s’albiren més enllà dels núvols grisos i les boires persistents: ‘És cert que alguns oriünds defugen el despropòsit turístic i s’amaguen o es dilueixen entre el caos. Però els agrade o no, és el que hi ha, sense marge per a la reversió ni l’alternativa. Hotels desproporcionats a primera línia de costa, finques de trenta altures, grups de pells pàl·lides obedients i asèptics, el passeig marítim! No hi ha res com les banderes blaves per a justificar l’ensopiment i la banalitat més absolutes. Essència popular trencada sota una falsa llibertat. Llengües foranes que arraconen aquella que encara circula per les venes dels locals… Com pot ser la cosa devastada una imatge icònica del País Valencià?’*. Doncs això, com és possible…

Platja de Sant Antoni (any 2025)

Far de Cullera (anys 50)

*Del text ‘Devastació’, del llibre Premi a la corda (ed.96)