...I això que ara,
majoritàriament, ja no juga de roig, sinó de blau, és a dir, el color dels
aspirants. De blau. A Genovés II, tanmateix, ja no li cal demostrar res, s’ha
convertit, diguem-ne, en un clàssic de la pilota, i quan un arriba a tal
estatus, el color de la faixa —que, per cert, ell llueix amb molt d’orgull— és
ja totalment intranscendent, si de cas un detall insignificant en uns temps
que, per desgràcia, ja no li corresponen. Perquè sí, cavallers, sí, José
Cabanes Corcera, àlies Genovés II, es retira, i amb ell se’n va l’últim vestigi
de la pilota entesa com un vell ritual, almenys per ací qui escriu. Amb ell
se’n va, ja ho vaig dir una vegada, el darrer exemple de l’heroisme entre les
muralles del trinquet. L’últim romàntic. Hereu de les mans del mite. Lluita,
cavallerositat, identitat, varietat de recursos, dues mans baquetejades pels
impactes continus de la vaqueta sobre la pell... I així fins que en diga prou
definitivament. Així fins que penge els guants en el pròxim mes de setembre i
inicie l’assalt cap a una Federació de Pilota Valenciana acomodada i amb un fum
d’assumptes per resoldre: manca de visibilitat, trinxeres de poder i gust d'anotar-se tantos no precisament
esportius, sinó més aviat publicitaris, terreny abonat per als oportunistes i
els cercadors de tresors que no són tal, no, no. Engrunes d’una societat
valenciana postissa i assimilada a les tendències del progrés. I, mentrestant,
una pilota que roda desorientada pels trinquets en un present on els recursos
econòmics arriben amb comptagotes o no arriben, directament, bé siga per manca
de confiança, bé siga perquè com es diu en el valencià més genuí, aixina ja ho tenim bé, millor quedar-mos com
estem, no siga cosa que encara anem a pitjor. Però a pitjor no es pot anar.
Així que no ho tindrà fàcil, per tant, el bo de Genovés II, però almenys comptarà
amb el suport del qui han admirat el seu joc i la seua senzillesa, que en són
molts. Moltíssims. Ahir, per exemple, que era dilluns, va jugar en un d’aquests
trinquets que encara programen partides setmanals entre els millors pilotaires
del moment: la Pobla de Vallbona (Camp de Túria). I puc assegurar que ho va fer magníficament,
no debades va suscitar els comentaris més elogiosos dels aficionats i va
guanyar amb autoritat a tot un estilista del joc ancestral: Lluís de la Vega,
el futur campió. 60-45. Vaig conversar amb José moments abans de començar la
partida, res, temes d’anar per casa, com estàs i com et trobes, amenitat
absoluta, molt content d’haver-lo vist, la veritat. I convençut, al mateix
temps, que el seu pas valent i decidit cap a les estructures de gestió d’aquest
esport no restaran gens ni miqueta, sinó tot al contrari: sumaran i sumaran, i
alhora tractaran d’avançar per la catifa roja dels elegits. El repte és
majúscul. Ordre i convicció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada