El relleu

No, no és Espanya tot allò que lluu. En aquestes latituds peninsulars, les batalles són unes altres i els recursos contra el progrés o, contra la mala llet d’algun polític envejós, —que de tot hi ha—, sovint es destinen a menesters molt allunyats de la concepció patriòtica del sistema: la conservació del retén forestal, per exemple, de cabdal importància per al manteniment del bosc i la població resistent. Tanmateix, sempre hi queden alguns reductes, és clar, reductes del que antany es considerava dogma de fe i ara, doncs això, és el que n’hi ha, tant per a bé com per a mal: Espanya i avant. Sense més. Així que un, un dels reductes, dic, és el que representa la caserna de la Guàrdia Civil, un edifici enorme i de pedra molt ben integrat en l’entorn i que, com totes les casernes militars d’aquest racó del món tan deixat de la mà de Déu, apareix i desapareix sense cap necessitat de perpetuar-se en el temps, amb les marques pròpies de l’oblit i habitualment amb pocs efectius vivint-hi i controlant, alhora, el que es controla per si mateix: el vast territori despoblat i mancat de problemes greus a tenir en consideració. Relaxació profunda, doncs. O millor dit, pau infinita per al solitari integrant de la Benemèrita destinat en aquestes contrades, perquè, en efecte, sol ser-ne només un. I així fins que el pobre home decideix, bé siga per edat o bé siga per acumulació de mèrits, jubilar-se o escampar el poll definitivament. El relleu! I d’un dia per a un altre, per tant, l’emblema sagrat i nacional, és a dir, aquell drap esgarrat i descolorit que fins aleshores presidia l’entrada a la caserna, tan brut i tan ple de forats com a conseqüència de les inclemències meteorològiques, se substitueix per un altre nou de trinca, si més no una bandera en condicions impecable i a l’altura d’un guàrdia pipioli que, de ben segur, acabarà tan relaxat com l’anterior. Sènia que rodarà i rodarà, com una espiral . Una cadència que s’encomana fins al més profund de la pàtria sagrada i indivisible i que, en aquest cas en particular, em recorda l’inici d’aquella historieta fabulosa d’Astèrix i Obèlix en què un nou destacament de romans, tots ben polits i disciplinats, entra en un dels campaments que assetgen l’aldea gala irreductible. «No vas d'uniforme, centurió Bicornus?», li etziba el flamant cap del relleu a l’encara caporal romà tan delerós de la seua arribada i tan  delerós, al mateix temps, de fugir d’aquell destí convertit en niu de puces. «Oh!, és que es pot dir que no sortim pràcticament mai i ens posem còmodes!». Nyas! Perquè, a grans trets, en això consisteix el relleu, en una lenta i harmònica espera que cadascú es munta de la millor manera possible, no debades, tots acabaran més o menys igual: caldera vella, bony o forat. I qui vinga, que reme!