Estiu

Supose jo que així és com lluïa el poble temps era temps: tan ple de vida. Alegria estival. Supose, en efecte, que així era com bullien els seus carrers i les seues places, llambordes relluents pel pas incessant dels carros, i dels animals, i de la gent, sempre en sintonia amb aquesta llum encara tan agraïda i sempre tan potent, límpida mentre el sol d’agost cenyeix les carns i s’eleva impietós, màgica quan la lluna s’apodera dels caminals i convida els passejants a gaudir de l’espectacle. Cavalls que renillen per l’abundància i rierols que retenen la frescor. Retrobaments anuals. La gent conversa gustosa per allà per on s’hi troba: a la porta de casa, a la botiga, al bar mentre fa la partida de guinyot, a l’horta, en qualsevol lloc. Homes i dones tots plegats, que busquen una ombra mentre la xitxarra canta, perquè ja ho diuen això, ja: quan la xitxarra canta, calor a manta. Els grupets de joves, mentrestant, donen sentit a les instal·lacions esportives durant l’hivern tan desolades i silencioses. I els més menuts es fan sentir a tot arreu, escridassant a tort i a dret i assaborint la llibertat que no, segurament no, allí no la tenen, ni de bon tros, apilats a les ciutats i als formiguers urbans, personetes innocents que, sense voler-ho ni saber-ho, engreixen les llistes de l’anonimat i el desarrel profund. No conec aquest poble, per tot. No el conec, en absolut, tan acostumat a veure’l fosc, buit i emporprat, amb els camps inabastables en guaret, ple de neu i amb un vent que imposa de tan sibilant que bufa, poderós mentre esbatussa les branques pelades dels xops. Tot és transitori, tot, sense saber ben bé si aquesta circumstància és bona o dolenta. Què en sabré, jo, al cap i a la fi. Pobles que dormiten mentre la llum és escassa, que vibren desmesuradament durant l’estiu, un període tan efímer com joiós. Perquè ja no en queda, de blat. Només pastura per al ramat transhumant. Temps, també, per a les pomes i les prunes. I les fonts que recullen tants visitants com fantasmes hi ha durant l’estació del gel i la penombra. Hi ha molts valencians per aquestes terres, molts. Inunden les pinedes amb el seu parlar tan familiar. Però les vacances passen ràpid. I prompte serà hora de de comptar els dies per recórrer de bell nou aquesta carretera rica i fèrtil que tu, particularment, deixes enrere mentre repasses l’any inoblidable. I és que ara sí. S’ha acabat el periple. I aquell cérvol que fuig del soroll muntanya endins es deixa veure al damunt d’aquella roca llunyana i s’acomiada sense més, inconscient de la metàfora i preparat per a la brama tardoral, amo i senyor d’un nou començament per les singladures d’un oblit que ha fet solatge al teu dedins. Romàntic foraster, guies els teus passos cap al brogit de l’estultícia i la banalitat.