S’ha posat de moda, en els darrers
dies, a ma casa, la qüestió de les gimcanes, altrament dit, recerques del
tresor, un joc efectiu que ocupa un espai relativament llarg de temps en què la
meua filla i el meu fill, bàsicament, han de superar una sèrie de proves i
dificultats a fi de trobar un premi, un objecte o qualsevol altra cosa de valor
imprescindible per a ells. Divertit, si més no. I com que tinc la gran sort i
el grandíssim privilegi de viure en una casa àmplia i confortable, doncs encara
millor, ja que això em permet utilitzar racons ocults de la meua llar que fins
ara romanien inexplorats per a ells. O poc utilitzats, si més no. Racons, com
per exemple, l’estudi, o la meua biblioteca personal, si es pot dir així. Sí,
allà on emmagatzeme com un boig llibres i més llibres que em fan fugir, a mi i
als xiquets, dels dispositius mòbils o de qualsevol altre mecanisme de terror
tecnològic amb capacitat d’ensopir-nos o turmentar-nos la consciència. I qui
diu llibres, diu també joguets i jocs de taula perduts pel canó de la memòria.
Recialles del meu passat d’infant que, ves per on, ara em venen a les mil
meravelles i em fan diversificar l’oci infantil al llarg de les vint-i-quatre
hores que dura el dia. No sé, ahir, per exemple, vaig rescatar un dominó que m’havien
regalat els meus iaios temps era temps; un dominó que, segons diu la caixa, és
made in URSS. Així que compteu els anys.
Si fa no fa, anterior a l’any 1989. Quasi res porta el diari. En un altre
àmbit, també hi ha el meu preuat
scalextric,
al qual hem introduït millores significatives, bé siga en forma de reparació de
cotxes, bé siga ampliant pistes, bé siga decorant tot el recorregut... I d’altra
banda, també hi és aquest conjunt de manualitats que són de particular importància
en uns dies de confinament interminable no només per als adults, sinó sobretot
per a les criatures. Sobretot. La meua dona i jo les férem en el seu dia sense
gaire resultat i ara, qui ens ho haguera dit, viuen una època daurada i d’esplendor.
I el que en queda! M’alegra, doncs, en aquest sentit, que una de les proves a
superar en les recerques del tresor que hem elaborat fins ara, siga la d’ordenar,
del primer a l’últim, els mesos de l’any, que estaven allí impol·luts, en una caixa,
convenientment plastificats i acompanyats per refranys i dites populars valencians.
Genial. Reciclatge casolà! Menció a banda, és clar, mereix aquest joc de cartes
fabulós patentat per Enric Aguilar i que porta com a títol
‘La fallera calavera’,
un joc on he trobat en la meua filla una excel·lent competidora que s’enutja
quan les coses no li van bé, o quan perd la partida després que jo, que també
soc un gran jugador, mostre una carta inesperada. Se m’ocorre, a més, que
íntimament relacionat amb les recerques del tresor que tant de joc donen durant
aquesta quarantena, també hi ha els famosos
escape-room,
és clar que aquest encara no l’hem posat en pràctica. I alhora, pot resultar un
poc contraproduent en el sentit que mai escaparem de casa, no almenys fins que
les autoritats ens diguen avant i nosaltres diguem avant. Mentrestant,
esperarem. I jugarem...
1 comentari:
Quan acabe el confinament no oblides tot a un calaix, és enriquidor a tots els nivells. Ens apuntem a un torneig! 😉
Publica un comentari a l'entrada