Ai, ai, ai...

Segons m’han contat, José Salvador va trencar a plorar al trinquet de Vila-real després de perdre la semifinal de l’individual d’escala i corda contra Genovés II. Dir-ho així potser sembla un tòpic, però pel que es veu les llàgrimes eren reals i sinceres, i necessàries, si més no les llàgrimes d’un futur campió que li ha tocat passar per on passen tots els qui estan destinats a les proeses més grans de la pilota valenciana. Transcorreguda una setmana d’aquella partida, no obstant això, el que ve ara fa tota la traça de ser encara més emotiu, i més passional, i més de tot. Perquè, en efecte, ens trobem a les portes de la final més esperada dels últims anys, segurament la que arrossega una càrrega simbòlica més incontrolable des del punt de vista de les essències populars. De fet, ja és incontrolable des de fa cinc dies. No hi ha entrades. Exhaurides en a penes vint-i-quatre hores. Trinquetada assegurada. Nervis a flor de pell. I malgrat que açò és més o menys normal en una cita d’aquestes característiques, és ben clar que no es tracta d’una final convencional. En l’ambient, de fet, sura una pregunta convertida en esperança que lleva el son als més somiadors: mira que si guanya? Doncs sí. Si José Cabanes, Genovés II, guanya, hi haurà un esclat de vida, un rebrot de joia i autenticitat i, sobretot, sobretot, un retorn a l’heroisme com a forma de vida vàlida en plena era de la uniformitat i el progrés. Ho té prop, això és innegable, però també ho té difícil, molt difícil, cosa de la qual ningú dubta el més mínim. Enfront tindrà el pitjor rival possible, Soro III, un jugador que no necessita presentació, un braç dret en forma de martell, contundència i vigorositat. Un jugador madur. Així que tant de bo hi haja un bon espectacle. Tant de bo els astres s’alineen perquè aquest país confirme de bell nou que sí, que com deia Llorenç Millo la pilota és una planta silvestre que ni sura ni creix, simplement batega, com totes les llavors ocultes que dormen colgades sense que ningú s’explique com és possible que es desperten de tant en tant, potser massa de tant en tant. Ens trobem, en efecte, a les portes d’una final meravellosa, històrica, la final que tot valencià conscient de ser-ho deuria veure pel bé del seu país, i pel bé del que els més innocents qualifiquen com aquestes coses que passen per ací. Pel bé, en definitiva, d'allò que els experts anomenen, purament i clarament, identitat. La nostra identitat com a poble. Ai mare si guanya, ai mare si guanya...

I sí, la partida serà retransmesa en directe per À punt. A les 18h.