Sempre han existit els boicots
als murals reivindicatius. Sempre. I sempre existiran. D’alguna manera o altra
entren dins de la lògica natural d’aquells que no se senten representats, d’aquells
que no entenen el missatge que s’hi exposa i d’aquells que en són contraris,
que per desgràcia, n’hi ha, n’hi ha molts. Sagunt no és una excepció. Què s’esperaven?
Aplaudiments? En un país on aquells divergents amb la política oficial sempre
han estat considerats uns renegats, no es podia tolerar de cap de les maneres que
al bell mig del poble es fera un mural farcit de frases en català. Cal dir-ho
clar: en català, fet i fet la denominació internacional que rep el valencià.
Frases precioses, sí, però en català, al cap i a la fi. Així que no res. Normalitat
absoluta. I a continuar en la brega. Perquè tot el que ha esdevingut a Sagunt era previsible des del
mateix moment que l’autor del mural en qüestió va començar a pintar. I tant que
ho era. Potser ara, alguns s’escandalitzen, llancen crits a favor de la
llibertat d’expressió, i tot això i allò, però aquestes coses vénen de lluny. I
pocs, molt pocs parlen del tema. Sens dubte, resulta molt més fàcil muntar
concerts de Rosario Flores o validar, de bell nou, una setmana taurina pagada
per l’erari públic. Les coses són com són. I tot en castellà, evidentment. Així
que ningú s’estranye, perquè en aquest país sempre guanyaran els qui segueixen
els corrents d’uniformitat, o els qui no es plantegen que la crítica també existeix
allà on tot pareix fet a la mesura del feixisme i el progrés. Aquest és el nostre poble. I el nostre país, per desgràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada