Banderes blaves: veritats i mentides

És una realitat que la salut de les nostres platges i la posterior adjudicació de l’enganyosa bandera blava se sol mesurar en funció de la qualitat de l’aigua, l’accessibilitat (del cotxe), el nombre de dutxes, l’equip de socorristes i els serveis que n’ofereix al visitant. Ara bé, no ens deuria preocupar massa que algunes no en tingueren, de bandera blava. Perquè ben mirat pot resultar una benedicció: menys publicitat, menys turistes, més tranquil·litat. Jo no diré quina és la platja que tinc ara mateix en el cap, però és una a la qual s’arriba encara per camins de camp i per muntanyes de dunes i baladre, que està més o menys concorreguda els caps de setmana i que presenta un ambient solitari i desemparat la resta dels dies del calendari estival. Una platja que presenta altres símptomes de bona salut com ara el bany reposat cap a les vuit de la vesprada i la recollida sistemàtica de carranquets, tellines i més mol·luscos cada vegada que es furga en la seua sorra. Un paradís on els pescadors de canya es deixen dur per la foscor de la nit i la gent vella, i no tan vella, encara llança el rall per tal d’atrapar algun dels peixos que neden per la voreta de la mar: llobarros, corballs, palometes. Un espai a conservar on els estels es mouen sense por a ser cegats pels llums dels apartaments de trenta altures, i la salut mediambiental es calibra per alguna cosa més que els restaurants de fregitel·la i les pistes de volei o futbet que s’acumulen per les platges dels voltants. Un refugi de pau, en definitiva. O també una sort segons es mire. Perquè qui vol, en realitat, la bandera blava?