L'Almardà

Aquesta platja és un reducte de pau. Té totes les característiques d’un espai semivirginal al qual resulta més o menys difícil d’accedir. Molts la menyspreen per presentar pocs serveis o per tenir pedretes a la vora de la mar, però per a mi, contràriament als turistes que la freqüenten els caps de setmana, això és un valor afegit. A l’estiu, a poqueta nit, s’ompli de pescadors de canya i llançadors de rall, també de veïns que prefereixen tal franja horària per prendre el bany, o simplement de passejants esporàdics del poble i la comarca que van i vénen conscients del privilegi que suposa trepitjar la seua sorra. Crec que no concep aquesta platja de cap altra manera, és un tros de litoral que ara, a l’hivern, ofereix el lluent de l’aigua solitària i l’espectacle de contemplar el gelat horitzó des de les seues dunes. I sí, és ben cert que hi ha platges amb banderes blaves, amb carreteres infinites que exploren cadascun del seus secrets, amb recursos suficients com per acollir a mig Madrid, però encara no n’he trobat cap, per bé que tinga aigües cristal·lines i bars amb cambreres de cabaret, que siga capaç de regalar-me instants que m’enorgulleixen d’haver nascut a la Mediterrània. Perquè aquesta és la meua, la platja de l’Almardà, a Sagunt. Ni millor ni pitjor que altres, tan sols la meua, que ja és dir prou.