
dimarts, 2 de desembre del 2008
SER JOAN FUSTER, 33 visions sobre l'escriptor

Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Secretari

- Secretari
- Sagunt, País Valencià
- La gran majoria dels escrits d'aquest blog giraran al voltant del poble en la seua màxima expressió, entre aquell conservador de costums i tradicions i aquell altre disposat a deixar-se dur per les pedres del camí, gent en definitiva tocada i farcida d’experiències múltiples. És un espai de reflexió que naix de la realitat dels nostres carrers i la vitalitat minvada del nostre benvolgut entorn, la Mediterrània, les cases de teules i els esperits més dispars, de la gent honrada, treballadora, submisa, innocent i fins i tot de la cruel; de tots aquells que en algun moment donat de la seua rutina diària han percebut les actituds i els sentiments malsans que el proïsme ens sol vendre per costum: la falsedat i la hipocresia, els autèntics danys d'aquesta terra.
3 comentaris:
Xic de Sagunt, jo tinc tota una carpeta, que caldria buscar, d'articles del Fuster en premsa estrangera (escrits en castellà). Vaig ajudar a Isidre Crespo (el coneixeras perquè ha escrit molt sobre Fuster)a escannejar-los per a un llibre que volia escriure. Però si, estic d'acord en que en qualsevol literatura els grans estan reconeguts excepte en la valenciana. En la pseudo-cultura valenciana de hui els grans només són futbolistes, no escriptors o pensadors. Un bes molt fort des de Denver with love i nostàlgia. Laura
Primer que res m’hauràs de deixar algun llibre de Fuster, per començar a conèixer la seva obra i després reflexió geopolítica al respecte.
El problema de la manca de reconeixement a la literatura catalana és degut, en gran mesura, a un factors. El primer és que el Govern central (l’espanyol) no reconeix com a autòctona la literatura produïda en català, euskera o gallec i per tant, li nega el reconeixement institucional. Perquè no se li va donar mai el premi nacional de poesia a Martí i Pol? O a Estellés? O el nacional a Fuster, Pla..... segueixo?
Un segon factor, que sorgeix per extensió del primer, es que com és una literatura sense estat, no disposa d’un organisme polític que la potencií. Ergo, és la independència l’única solució?
I que passa quan l’administració autonòmica, en aquest cas la Generalitat valenciana, tampoc potencia la literatura pròpia? Doncs passa el que passa amb els autors valencians que escriuen en valencià, que és donen a conèixer pel boca a boca sense cap tipus de reconeixement.
Una correcció. He mirat els guardons del premi nacional de literatura. En 30 anys de premmis, un basc (Elorriaga), un gallec (Conde) i una mallorquina (Riera). Es representatiu? pel que fa al de poesia, n'hi ha tres de catalans en 30 anys de premi (Vinyoli,Gimferrer i Margarit). Ni bascos ni gallecs. Segueixo mantenint les tesis del post anterior!
Publica un comentari a l'entrada