Tabac i reflexió

D’estampes de poble n’hi ha moltes, tantes com un desitge trobar-ne. Això és cert. L’altre dia, a propòsit del capítol dels refregons i les cadiretes, un amic em digué que si continuava per aquell senderi, podia escriure milers de posts amb oficis desapareguts. La idea però, no m’atreia del tot. A poc a poc, company. Ara per ara hi ha multitud de llibres que parlen sobre tota aquesta simbologia perduda. I no. La meua intenció, la intenció d’aquest blog, és escriure sobre altres qüestions que encara es perceben pels pobles i també per les ciutats, sobre detalls més o menys imperceptibles que ens retrotrauen a un passat immediat i que ens donen certa personalitat, per absurda i minsa que parega. L’última imatge que m’ha cridat l’atenció, certament intranscendent, és aquella que ens mostra un home a la porta de sa casa, mirant cap al no-res, matant el temps, fumant-se un cigarret, com intentant desemboirar-se dels problemes que li dóna la vida del present. I si bé no deixa de ser una imatge insulsa, i en certa mesura, apologètica del tabaquisme, sí que es pot concloure que és una versió moderna del fet d’estar a la fresca. Ara però, ja no s’espera l’olla de la dona, sinó més aviat una altra cosa: la solució als mals d’una societat en crisi i allunyada de la quotidianitat. I això que estem a l’hivern.