Una recomanació absoluta per als qui encara no l'han llegida: NORUEGA, de Rafa Lahuerta. Ed. Drassana

Confesse que no vaig llegir Noruega quan tot el món la llegia, confesse que no la vaig comprar quan arrasava en les llibreries i confesse que un atac furibund de prejudicis em va envair quan ja era un fenomen literari imparable del qual, jo, com a valencià conscient de ser-ho, hauria d’estar enormement satisfet. Confesse tot això i molt més, com ara que la meua indiferència envers aquesta obra era producte, fonamentalment, del fet que jo mateix m’havia presentat al premi Lletraferit que guanyà Rafa Lahuerta l’any 2020. Però bé, tampoc cal contar-ho tot. De vegades es perd, i altres vegades es guanya. Tan simple com això. La bona qüestió, en qualsevol cas, és que durant un temps, em vaig mantenir ferm en la meua decisió de no llegir Noruega, de deixar passar el seu moment de glòria, d’esperar que es desinflara el seu grandíssim èxit editorial i també en el fet que se m’esgotaren les excuses i no sé quantíssimes falòrnies més: que si el seu llenguatge era poc normatiu, que si es deia no sé què de Joan Fuster, que si el valencianisme de tercera via de l’editorial,... En fi. Tot excuses. Tot. I era curiós, perquè en el fons, em delia per llegir-la i, en efecte, res del que deia i feia per a justificar els meus prejudicis servia per a res. Així que, finalment, un bon dia, supose que enlluernat pel cel crepuscular de setembre, la vaig comprar. Fou en una d’aquestes firetes que desprenen tendresa i arrels, al bell mig del monestir de Santa Maria de la Valldigna, a Simat. I en veure’l exposat, ho vaig dir, és clar que ho vaig dir: «Home, ací el tenim. No un llibre, no, sinó el llibre, el llibre!». A la qual cosa, el xic que atenia la paradeta, de l'editorial L'Encobert, de qui no recorde el nom, va reaccionar amb un somriure còmplice i un sí rotund, sense a penes parpellejar. Perquè, en efecte, era el llibre. I això ho certificava, a més a més, que se n’havien venut més de 10.000 exemplars. 10.000! Quina barbaritat! Que què vaig fer, jo? Doncs comprar-lo, és clar que sí. Què podia fer si no? Qui em pensava que era, després de tot. Doncs això, un cabut i un obstinat. Perquè malgrat la compra, Noruega va romandre dos setmanes en una de les tantes prestatgeries que hi ha repartides per ma casa. Allí, expectant. A l’aguait. Conscient del seu poder. Vine, em deia. Vine i voràs! I jo que no, que hi havia altres llibres primer, que ja la llegiria, i tot això i allò. Fins que, al remat, més per pura militància literària que per ganes reals de capbussar-m’hi, la vaig començar diumenge passat. I el resultat? Ai mare, ací és on comença i acaba de veritat aquesta mena de reflexió a cavall entre la crítica i l’admiració absoluta: la vaig acabar el mateix diumenge. Tota d’un glop. I a l’altra tornes! Devorant pàgines com un descosit. Al·lucinat per complet. Totalment aborronat. Plorant. Perquè també vaig plorar. I, efectivament, rendit a l’evidència que els prejudicis són erronis, sí, ho són, que sempre ho són i que sempre ho seran. Perquè quina novel·la, quina novel·la! M’encanta, m’encanta! Aquestes foren, de fet, les expressions que em van acompanyar al llarg de les seues tres-centes vuitanta-tres pàgines. Quina novel·la! M’encanta! M’encanta! I la meua Cris que em mirava enrarida, i els meus fills que em preguntaven per què no eixia al carrer amb ells. I jo petrificat, quiet, concentrat, atent als camins i les desventures d’un personatge anomenat Albert, com Albert Camus, però de cognom Sanchis, que no Sanchís, gaudint com ja feia temps d’un bon llibre amb totes les lletres, llegint sense parar. Llegint, llegint i llegint. D’una tirada. D’una puta tirada! Un miracle que només m’havia passat una vegada en la vida, només una. Fou amb un llibre de Blasco Ibáñez, La Barraca, curiosament un dels molts literats que el tal Albert nomena en el seu recorregut vital per una València ja desapareguda, desballestada, decadent, antany plena de putes, ionquis i gent de baixa estofa en el cor del barri Xino, a Velluters; avui plena d’edificis moderns i postissos, allunyats del sentit comú i d’una ciutat que no els necessitava, una ciutat de botiguers i menestrals, amb els efluvis de l'horta mil·lenària atacats als seus carrers. La València dels antiherois era aquella, si més no. La València que ja mai més no hi serà. La dels carrers foscos i la llengua que es transmetia, amb un poc de sort, als homes, en menor mesura a les dones. La València immortalitzada per una novel·la que ja forma part de mi, a la qual demane disculpes pels desaires inicials, segurament escrita per un home mancat d’esnobismes i ple de senzillesa, honest i normal, un home anomenat Rafa Lahuerta que, pel que es veu, és aficionat del València i de la bona literatura. Total, per a què res més? La resta són romanços. I els romanços, doncs què no dir-ne, millor que no isquen de casa. Millor que s’amaguen sota un llibre monumental que tardaré a esborrar de la memòria, això considerant que no el rellija, que és ben possible, és molt possible... Al cap i a la fi, un bon llibre, supose, és com una bona droga, un no és desenganxa mai per complet.

AL FARO, Virginia Woolf

Què hi farem? De vegades, m’encabote a llegir-me llibres que no enganyen ningú, que són lents, fins i tot tediosos, on no passa res, que, en principi, resulten impossibles. Llibres d’aquells que tenen una aureola de dificultat que es confirma mentre un passa pàgines i es pregunta una i altra vegada per què? I per què? I per què? Com si no hi haguera llibres! Com si no en tinguera, jo, en el meu benvolgut estudi. Però res. Allí que vaig, encuriosit pel volum de pàgines oblidades i encastades en les prestatgeries que vaig muntar fa temps, més o menys des que descobrírem que la nostra casa ens regalava una miqueta més d’espai i, en conseqüència, una miqueta més de llibertat i literatura. I, de sobte, hi apareix: Al faro, de Virginia Woolf, en castellà. I jo respire profundament, no pel fet que estiga en castellà, que no, és clar que no, sinó perquè no és la primera vegada que em plantege llegir tal títol, i perquè, en efecte, ja ho he intentat altres vegades i no he pogut mai, així que si aquesta vegada em llance serà la definitiva, que ja ho tinc bé, ja, i de tant en tant escalar una roca no va gens malament, ni que siga per donar eternitat a una mena de dèria malaltissa que jo mateix he desenvolupat pels fars d’un temps ençà. El problema, tanmateix, és que en aquesta novel·la marcada pels monòlegs interiors i les descripcions, el far és quelcom així com una entelèquia i a penes s’hi descriu. Simplement, apareix i desapareix com si es tractara d’una meta a la qual, en algun moment, hi arribarà el quadre de personatges que desfila línia rere línia i sentiment rere sentiment: el senyor i la senyora Ramsay, els seus vuit fills, Lily Briscoe, Charles Tansley... Potser més prompte, potser més tard, o potser mai. Qui sap! El temps, un altre dels grans protagonistes de la novel·la, és qui ho dictarà, això. Si hi arriben o no, al far. En qualsevol cas, l’irradiador sempre hi serà, amatent a les desgràcies personals, a les frustracions, un tot de detalls, matisos i oracions subordinades que, al principi, desorienta; més tard, magnetitza; i, finalment, crea un solatge al dedins del lector. Perquè aquesta és, en definitiva, la conclusió de tot plegat. El solatge literari. És clar que un ha de tenir ganes d’enfrontar-se a això, i interés, i concentració. I paciència. I moltes vesprades plujoses de setembre. I respecte per la bona lletra, això sobretot, que al cas no deixa de ser la clau que evita el col·lapse i la temptació de fracassar, de bell nou, en la lectura d’un clàssic no gens fàcil. Tot el contrari. Profund, diria jo, tant per a bé com per a mal.

AMANDA. Perifèric edicions

Heus ací el fruit del meu treball, la meua cinquena criatura, potser la que més m’ha costat d’infantar, què dic potser!, sens dubte la més complicada de quantes he escrit. Nits que no eren nits, vesprades de frustracions, i açò que no qualla, i allò que no val, i ara per ací, i ara per allà, i ara que sí, que ja era hora, que algun premi espera, i aquell que et diu que t’has quedat prop, i aquell altre que t’anima a perseverar, i a reescriure, i a polir, i a podar... I, a la fi, després d’uns anys en què l’escriptura es converteix en una muntanya russa d’emocions, en un calvari incomprensible i en una obsessió malaltissa, va i resulta que arriba el dia que te la trobes estampada, publicada, amb la mateixa coberta que havies somiat des del principi i que et remet a aquell dia de tardor on la mar reposava solitària després de l’abús estival, amb unes ones tèbies que a penes t’arribaven als peus però que feien bromera en xocar contra les pedres. Perquè allí hi ha pedres, moltes pedres. I roques. I solitud, sempre hi ha solitud. La imatge de l’oblit i la marginació. Però quanta calma, quanta pau! Quant de temps fa d’això, amic? No ho sé. Però ara puc dir que la mar es preparava ja per a les calmes hivernals. I que els nostres xiquets acumulaven pedres precioses i closques de petxines disperses per la vora. I que hi havia una barca, que ja no hi és. I una profunda deixadesa que obria la porta als plaers més maltractats de la Mediterrània: el silenci, la llibertat, el vol plàcid de les gavines... Cent metres de camí polsós. A penes cent. I un que percep de seguida la línia tan fina que separa l’harmonia del desastre. Però això ha de ser així, diuen, i així és, per desgràcia, que abans la mar era infinita i ara ja no ho és, que les preferències són els altres, mai els oriünds, que tot és fugaç i que, en efecte, els romàntics són perillosos perquè somien amb els ulls oberts, perquè no saben pas quan s’acabarà el somni. I que la realitat va molt més enllà de la conservació d’una terra i d’un paisatge que va poder ser i ja mai més no hi serà...

I els dimecres, partida a Guadassuar

I arribat el mes de setembre, un dimecres com qualsevol altre, les opcions de passar una vesprada entretinguda abans de capbussar-me en la faena d’un nou curs escolar, em situen de nou en el trinquet de Guadassuar, si de cas un dels pocs temples del joc ancestral que resisteix els envits furibunds de la modernitat en ple cor de la Ribera del Xúquer. I allí, cercant allò que en diuen literatura subterrània, m’assec al costat d’una gent sana i propera que, ben bé sense adonar-se’n, perpetua el que en altres contrades ja s’ha convertit en un record o en un ritual subaltern que es manté com una planta silvestre mentre els marxadors canten als blaus o als rojos i els aficionats saluden els cossos herculis dels qui es batran a dintre de la canxa. «Com va, xicon?» Espasses en alt. I la postura que es consolida a pleret. Sobre les lloses, alerta!, hi ha el campió, Puchol II; i, enfront, el net d’aquella figura carismàtica dels anys 50 que es deia Juliet i que ara pren el nom de Salva Palau, esquerra de ferro, una realitat ja consolidada per a més gaudi dels aficionats congregats en bon nombre a l’escala i a les galeries del recinte riberenc. La notícia és bona. Molt bona. Perquè sí, ausades que sí. Hi ha gent. Hi ha prou gent. I això m’agrada, ja que en primer lloc mostra les credencials del joc popular per excel·lència, latent encara, d’alguna manera o altra. I en segon lloc, perquè la vida continua malgrat l’absència ben sentida d’aquell que esguarda des d’allà dalt: Paco Cabanes, el Genovés. Pense, per això, que així és com li haguera agradat al gran mite trobar-se el trinquet, un dels seus preferits, la cita de cada dimecres. I pense, també, que la pilota és ferma i que ha de continuar rebotant siguen quines siguen les adversitats que l’envolten. Perquè en queden pocs, de trinquets amb aquesta vitalitat. Molt pocs. I aquest, el de Guadassuar, n’és un, potser l’únic de la contornada que contraresta la imatge terrible i dolorosa del d’Alzira, o el d’Algemesí o el de Carcaixent, per citar només alguns exemples de trinquets caiguts en l’oblit i en la desgràcia. Les travesses, per tant, es creuen a l’escala i la llotgeta amb la naturalitat del poble vell, amb parades esporàdiques de les que ja no es fan en les competicions oficials, amb talons que es buiden de paper perquè l’olla bull d’expectació i perquè els pilotaris li tiren de bo des del principi honorant el significat ja en desús de partida del dia a dia. I la partida es fa eterna, no d’avorriment, és clar, sinó de colps continus i meravellosos que, al remat, converteixen el trinquet en un molt intermitent que ressona més enllà de les seues muralles. Un espectacle. Un aficionat afirma, aleshores, que aquesta és la millor partida que ha vist en tot l’any. Un altre diu que allà on estiga Natxo de Beniparrell, que es lleve qualsevol altre mitger, per bé que es diga Salva de Massamagrell i siga tot un veterà. I un altre, comenta allò que el qui més sap de pilota, no en sap res. I no m’estranya. Els qui havien pres de deu i de cinc a favor dels rojos, perden la travessa. I, finalment, el net de Juliet, l’anomenat Salva Palau, guanya el combat per 60 a 55 quan la nit ja ha caigut en el cel de l’inestable i primerenc mes de setembre. Se senten llamps i rellamps a la llunyania. La tardor anuncia el seu esclat mentre el públic abandona el seu temple particular i torna a casa amb un gust de boca deliciós i, a la vegada, molt difícil d’assaborir ja en aquestes latituds tan castigades pel progrés devorador.

Estiu

Supose jo que així és com lluïa el poble temps era temps: tan ple de vida. Alegria estival. Supose, en efecte, que així era com bullien els seus carrers i les seues places, llambordes relluents pel pas incessant dels carros, i dels animals, i de la gent, sempre en sintonia amb aquesta llum encara tan agraïda i sempre tan potent, límpida mentre el sol d’agost cenyeix les carns i s’eleva impietós, màgica quan la lluna s’apodera dels caminals i convida els passejants a gaudir de l’espectacle. Cavalls que renillen per l’abundància i rierols que retenen la frescor. Retrobaments anuals. La gent conversa gustosa per allà per on s’hi troba: a la porta de casa, a la botiga, al bar mentre fa la partida de guinyot, a l’horta, en qualsevol lloc. Homes i dones tots plegats, que busquen una ombra mentre la xitxarra canta, perquè ja ho diuen això, ja: quan la xitxarra canta, calor a manta. Els grupets de joves, mentrestant, donen sentit a les instal·lacions esportives durant l’hivern tan desolades i silencioses. I els més menuts es fan sentir a tot arreu, escridassant a tort i a dret i assaborint la llibertat que no, segurament no, allí no la tenen, ni de bon tros, apilats a les ciutats i als formiguers urbans, personetes innocents que, sense voler-ho ni saber-ho, engreixen les llistes de l’anonimat i el desarrel profund. No conec aquest poble, per tot. No el conec, en absolut, tan acostumat a veure’l fosc, buit i emporprat, amb els camps inabastables en guaret, ple de neu i amb un vent que imposa de tan sibilant que bufa, poderós mentre esbatussa les branques pelades dels xops. Tot és transitori, tot, sense saber ben bé si aquesta circumstància és bona o dolenta. Què en sabré, jo, al cap i a la fi. Pobles que dormiten mentre la llum és escassa, que vibren desmesuradament durant l’estiu, un període tan efímer com joiós. Perquè ja no en queda, de blat. Només pastura per al ramat transhumant. Temps, també, per a les pomes i les prunes. I les fonts que recullen tants visitants com fantasmes hi ha durant l’estació del gel i la penombra. Hi ha molts valencians per aquestes terres, molts. Inunden les pinedes amb el seu parlar tan familiar. Però les vacances passen ràpid. I prompte serà hora de de comptar els dies per recórrer de bell nou aquesta carretera rica i fèrtil que tu, particularment, deixes enrere mentre repasses l’any inoblidable. I és que ara sí. S’ha acabat el periple. I aquell cérvol que fuig del soroll muntanya endins es deixa veure al damunt d’aquella roca llunyana i s’acomiada sense més, inconscient de la metàfora i preparat per a la brama tardoral, amo i senyor d’un nou començament per les singladures d’un oblit que ha fet solatge al teu dedins. Romàntic foraster, guies els teus passos cap al brogit de l’estultícia i la banalitat.

Paco Cabanes, el Genovés (31-7-2021)

Tot un privilegi!

No es pot explicar en paraules una mort com la de Paco Cabanes. I, segurament, tot el que vinga a continuació en aquesta mena d’obituari es quedarà curt i molt curt, tan pressionat per la tristesa i el dol que no crec que puga dir res més del que em permeta l’emoció. El país, el nostre país, sempre estarà en deute amb el Genovés, potser l’única figura llegendària que mai cap valencià, cap ni un, s’ha atrevit a discutir. I no perquè la seua estela fora objecte de polèmica, res més lluny, sinó per tot el contrari, és clar, perquè tot el món el volia. Molt. Moltíssim. Tant que les llàgrimes se m’apoderen quan ho dic. Però és que era real, collons!, molt real. Un mite en majúscules. Un tot en si mateix. L’home honest a qui tots saludaven quan apareixia pel trinquet, la identitat col·lectiva d’aquesta terra i, evidentment, la noblesa expressada sense falsedats i amb la naturalitat pròpia dels cavallers i homes de bé: «com va això?». No res més. Particularment, vaig conèixer Paco quan presentàrem a Sella (la Marina) aquella historieta gràfica sobre la seua trajectòria esportiva i sobre la seua vida, en general. I he de confessar que estava nerviós, molt nerviós. Em passa sovint, això, sempre que presente algun llibre. Però la diferència aquella vegada fou que el meu nerviosisme no venia pel fet de parlar en públic, ni tampoc pel fet d’explicar el que escric, no, no; sinó pel fet de conèixer en persona el pilotari que m’havia captivat des de ben menut en el trinquet del meu poble, Sagunt; i, tot plegat, també, per la sort i el privilegi de poder estar allí, just allí, assegut al seu costat, escoltant la seua veu i contemplant, al mateix temps, el rostre expectant d’una gent que l’observava atentament i es delia per mostrar-li la seua absoluta admiració. «Gràcies Paco, gràcies». «Visca la pilota i visca el Genovés». Això li deien contínuament. I és cert, de veres que ho és. Crec que mai no he vist mai tanta gent donar-li les gràcies a algú amb tanta emotivitat, lliurats totes i tots sense condicions ni martingales modernes al seu Déu particular. Gratitud en estat pur. Xiquets, joves i vells. Tots, absolutament tots. Que bonic deu ser això. Que bonic! En una altra ocasió, li preguntaren a Paco com portava el fet de ser un mite. I la seua resposta fou grandiosa: «jo he fet sempre el que més m’ha agradat, jugar a pilota, no puc dir una altra cosa». Sens dubte, un resum molt franc i molt senzill del que era i ja sempre serà per a tots els valencians. L’antiheroi per excel·lència, potser el màxim exponent del romanticisme popular d’aquestes terres, la figura que transcendia molt més enllà del seu espai natural. Perquè no tan sols els trinquets es queden orfes de la seua presència, no, també es queda orfe tot un poble. Així que va per tu, cavaller. I per tot el que ens has donat i oferit sense demanar res a canvi. Com fan els més grans. Francesc Cabanes Pastor, el Genovés. Que la terra et siga lleu.

Genovés i Genovés II. Les meues condolències 
més sinceres.