Riu

Remunte el riu en companyia de dos bons escuders. Amunt, amunt, tal com em va recomanar aquell que pescava truites però que ja no en pesca, que ara té els aparells inutilitzats després d’anys d’inactivitat, i que ja veurem. En fi. Ja veurem, com els cecs. Però el cas és que m’ho digué, n’estic ben segur, sense concretar en excés, com sol ser costum, però m’ho digué: «están más arriba». Així que jo, amunt que vaig. I els meus dos fidels escuders, també. A la recerca de les famoses truites del terreny. O, simplement, a caminar, que en realitat és el que fem des que arribem al pont que fa frontera entre l’asfalt i la terra, o entre el món conegut del poble i el món feréstec de la serra. Xino-xano. A banda i banda de la riba se succeeixen els gorgs i els rabejos, tot en consonància amb l’harmonia natural, tot molt bonic i preciós, també, evidentment, i amb el rerefons d’una vall pregona on les flors s’acumulen a balquena i on els insectes, més en concret aquests gèrrids anomenats sabaters, reposen en gran nombre i amb gran placidesa sobre els nombrosos tolls d’aigua mansa. Per això no n’hi ha, de truites, per això. Perquè si n’hi haguera alguna, aquests insectes no hi serien, a quin sant! I aquell pescador que ens trobem, de sobte, dirigint la mosca cap al gorg ens parlaria en altres termes. Però no: «se las llevaron todas, solo dejaron algunas parejas reproductoras». I poca cosa més. Aquesta és la veritat. A tot estirar, algun gripau que bota des del marge alertat per la nostra presència i que s’amaga entre els cudols i la vegetació que conforma el paisatge, incipient i exuberant en aquestes altures de l’any. Fa calor, ausades que en fa. I realment, el riu convida al bany. Tan sa i tan pur que pareix de cristall, que esborrona, certament, i que és així des que naix fins que desemboca, uns quants quilòmetres més avall, en el gran curs fluvial que travessa la península ibèrica de cap a cap: el Tajo. Qui ho diria! El Tajo! El riu per excel·lència, nascut també al cor d’aquestes serres oblidades, un riu que no és un riu en les èpoques més seques, sinó que a penes és un fil, o un filet, segons diuen, i que em recorda, a més a més, el refrany aquell en català segons el qual uns tenen la fama i uns altres carden la llana. Tot i que, en aquestes contrades, és clar, el refrany s’adapta a la riquesa popular de la llengua de Cervantes: El Tajo lleva la fama y el Hoz Seca el agua. Tanmateix, de sec no en té res, aquest darrer, i això malgrat el seu nom. Potser ho sembla en algun tram, és cert, però pel que es veu, el motiu són les filtracions que s’endinsen muntanya endins. Per la resta, és un riu que bull, de netedat i de silenci, un riu que ja el voldrien molts, i que baixa sense vicis mundans per un congost abrupte que li dona forma i també la primera part del seu nom. Perquè hoz és, precisament, això: congost. Congost sec. O Hoz Seca en termes oficials. El riu entre els grans rius. Tanmateix, de truites, cap ni una. I això és una llàstima, de veres que ho és. Perquè confirma que no hi ha res en aquest món fora de perill. El nostre pas, tan humà com destructiu. 

Batiatto i el teatre romà de Sagunt

D’artistes, per desgràcia, se’n moren molts al llarg de tot un any. Alguns pesen menys, alguns altres més. I Franco Batiatto estava entre els segons, almenys per a mi. La raó? Molt senzilla. Quan era menut, mos pares em van dur a veure’l actuar al teatre romà de Sagunt. I allò fou tan grandiós, tan magnífic i tan digne de recordar que, fet i fet, va entrar a formar part del meu vagareig per la vida a mode de solatge inesborrable. En aquells dies llunyans, a més a més, el teatre del meu poble encara no havia encetat el viacrucis arquitectònic i judicial derivat de la seua polèmica rehabilitació i, en conseqüència, seure en aquella càvea vella, decrèpita i farcida de pegots de morter franquista era un martiri insofrible que els espectadors aguantaven estoicament a fi de no ser jutjats com a traïdors de l’antic Imperi Romà. Però, és clar, amb Batiatto, això era una inconveniència molt fàcil de sortejar. Un detallet, en podria dir ara. Perquè era tal l’energia que encomanava, tal el seu ritme i tal la seua varietat de moviments estrafolaris que resultava impossible romandre assegut. Com els dervisches turners che girano, si més no. Així que tots alçats, en definitiva. I tots ballant al ritme d’una figura siciliana que es menjava l’escenari i que no necessitava, en absolut, cap ni un dels paradigmes artístics de bellesa i formació que tant de talent han desaprofitat tant ara com adés. No. De fet, era un personatge escanyolit i desgarbat, i amb un nas aguilenc que feia feredat. L’antiartista! I malgrat això, un dels més grans. Tan gran que durant els dies que actuà a Sagunt, la seua veu ressonà amb moltíssima força al meu dedins, en part perquè aquell cantant era un torrent de vitalitat, i en part, també, perquè aleshores jo vivia en un pis amb vistes al castell des d’on es contemplava tota la muntanya i tot aquell teatre, tan descobert com indefens, tan màgic com necessitat d’una reforma a l’altura de la seua història. Ho recorde perfectament, tot allò, com recorde també que, anys després, alçaren una finca davant del meu pis que, malgrat tapar la vista fabulosa de l'obra d'art per excel·lència del meu poble, mai pogué fer-me oblidar el pas de Franco Batiatto per l'escenari local. I així fins avui, quan la seua mort m’ha fet escoltar, de bell nou, aquelles cançons fabuloses. Una vecchia pretone, con un cappello e un ombrello di carta di riso e canna di bambù...

Quatre estacions

Tardor, hivern, primavera, estiu. En aquest ordre. Un curs escolar complet. Un cicle nou en la vida, tan intens i tan bell que m’ha fet percebre les estacions com mai abans ho havia fet, amb la tendresa de qui s’emociona mentre cauen les fulles dels xops o mentre sent com corre l’aigua del rierol. Ulls vidriosos. I tan vidriosos. Perquè fa temps que els tinc així. Plorava abans i plore ara, com el cel. Plenament conscient dels elements de la natura, lliurat a la percepció sensorial del paisatge, net de qualsevol impuresa. I esperant que arribe l’hora de recobrar l’olor de la terra banyada o de submergir-me de nou en la natura agrest i solitària. Un abisme sense final. I els vents, què no dir-ne dels vents, que exemplifiquen tota la rosa que els simbolitza, que projecten un soroll diferent en funció de l’arbre que esbatussen. O això, almenys, em digué un amic. «El vent distingeix els arbres». Quasi res porta el diari! I alguna cosa de certa deu haver en l’afirmació, sens dubte. Perquè ausades, quin gran contrast respecte les latituds adotzenades pel progrés, allà on no hi ha silenci, allà on costa ja sentir el cant dels teuladins o la gota que cau anunciant un nou ruixat primaveral. Quin gran contrast! La catifa verda s’estén i varia en funció de la flora que rebrota i que determina l’omnipresència cromàtica d’un cel ara tèrbol i ara brillant, sempre assetjat pels núvols que es mouen, i que s’estanquen, i que descarreguen, i que desapareixen mentre donen pas al pont perfecte de l’arc de Sant Martí. I, de sobte, un recorda les paraules d’aquell antiheroi que es feia dir Corto Maltés en les quals s’hi posava de manifest fins a quin punt pot arribar a ser-ne, d’esplèndida, una vall: «...aquest príncep, que es deia Aloadí, havia tancat una vall que es deia Alamuth, que va transformar en un jardí meravellós, amb uns palaus magnífics, amb fonts de vi, de llet, de mel...». Sigues benvingut, doncs, senyor visitant, al regne del color: el morat de l’espígol, el groc de la camamil·la, el roig del sòl humit, el blau de camí a la Mediterrània, l’indi del crepuscle, aquell estrat ataronjat que s’entreveu a la llunyania els dies de forta ponentada. I la contemplació que s’acaba mentre l’asfalt pren el relleu de la terra i l’herba fresca deixa enrere la gran obra mestra de l’erm peninsular: l’existència desolada.

El relleu

No, no és Espanya tot allò que lluu. En aquestes latituds peninsulars, les batalles són unes altres i els recursos contra el progrés o, contra la mala llet d’algun polític envejós, —que de tot hi ha—, sovint es destinen a menesters molt allunyats de la concepció patriòtica del sistema: la conservació del retén forestal, per exemple, de cabdal importància per al manteniment del bosc i la població resistent. Tanmateix, sempre hi queden alguns reductes, és clar, reductes del que antany es considerava dogma de fe i ara, doncs això, és el que n’hi ha, tant per a bé com per a mal: Espanya i avant. Sense més. Així que un, un dels reductes, dic, és el que representa la caserna de la Guàrdia Civil, un edifici enorme i de pedra molt ben integrat en l’entorn i que, com totes les casernes militars d’aquest racó del món tan deixat de la mà de Déu, apareix i desapareix sense cap necessitat de perpetuar-se en el temps, amb les marques pròpies de l’oblit i habitualment amb pocs efectius vivint-hi i controlant, alhora, el que es controla per si mateix: el vast territori despoblat i mancat de problemes greus a tenir en consideració. Relaxació profunda, doncs. O millor dit, pau infinita per al solitari integrant de la Benemèrita destinat en aquestes contrades, perquè, en efecte, sol ser-ne només un. I així fins que el pobre home decideix, bé siga per edat o bé siga per acumulació de mèrits, jubilar-se o escampar el poll definitivament. El relleu! I d’un dia per a un altre, per tant, l’emblema sagrat i nacional, és a dir, aquell drap esgarrat i descolorit que fins aleshores presidia l’entrada a la caserna, tan brut i tan ple de forats com a conseqüència de les inclemències meteorològiques, se substitueix per un altre nou de trinca, si més no una bandera en condicions impecable i a l’altura d’un guàrdia pipioli que, de ben segur, acabarà tan relaxat com l’anterior. Sènia que rodarà i rodarà, com una espiral . Una cadència que s’encomana fins al més profund de la pàtria sagrada i indivisible i que, en aquest cas en particular, em recorda l’inici d’aquella historieta fabulosa d’Astèrix i Obèlix en què un nou destacament de romans, tots ben polits i disciplinats, entra en un dels campaments que assetgen l’aldea gala irreductible. «No vas d'uniforme, centurió Bicornus?», li etziba el flamant cap del relleu a l’encara caporal romà tan delerós de la seua arribada i tan  delerós, al mateix temps, de fugir d’aquell destí convertit en niu de puces. «Oh!, és que es pot dir que no sortim pràcticament mai i ens posem còmodes!». Nyas! Perquè, a grans trets, en això consisteix el relleu, en una lenta i harmònica espera que cadascú es munta de la millor manera possible, no debades, tots acabaran més o menys igual: caldera vella, bony o forat. I qui vinga, que reme!

Floretes

L’eclosió definitiva s’espera per al mes de maig, en l’equador primaveral, però a hores d’ara ja és tot un goig. I el paisatge pren una gamma cromàtica que alegra l’existència i allunya la grisor de l’hivern més cru dels últims anys. Particularment, em fixe en les floretes, que sorgeixen a dojo de la terra erma i alegren la passejada d’allò més, com si senyalaren un camí sense retorn cap al paradís interminable de l’harmonia i les fonts que sadollen el caminant. Els oriünds les anomenen campanones. Això quan són grans, és clar. Perquè si són menudes, el sufix canvia i aleshores les anomenen campanillas. En català, en justa correspondència, el seu nom és el mateix: campaneta. Ara bé, en conjunt formen part d’una família floral que acull tantes classes i tants colors que un no sap ben bé a quin nom atenir-se exactament: corriola, corretjola... No en tinc ni idea, la veritat. Grogues, violetes, blaves, blanques... La serra, tota a floretes, en qualsevol cas, com cantava per als xiquets el valencià Paco Muñoz. Tot un goig, insistisc. I una invitació, d’altra banda, a diluir-se en l’estampa inabastable que hom té al davant i molt més enllà, com per exemple a la vora dels rierols. Em fascina, per això, el rebrot imparable dels xops, amb les protuberàncies de vida que marquen les seues branques robustes ja tretes de la letargia hivernal. I el sòl, també, humit i amb una saó que escampa l’herba fresca i ompli la vista d’una energia que s’encomana i que s’endinsa pels boscos frondosos i per les clarianes de cel obert. Allà és, precisament, on els instints no només es fixen en la catifa de colors florals, o en els marges dels rius i els xops que s’enlairen, sinó també en els rogles que, en bona mesura, propicien l’aparició de les múrgoles primaverals, que ací prenen el nom castellà de colmenillas. Uns bolets irregulars i plens de concavitats, amb un disseny arquitectònic, com a mínim, curiós. Tanmateix, deliciosos i ben interessants, no debades se sol dir que no cal buscar-los, sinó que són ells que et troben; gustosos, a més a més, de créixer allà on hi ha terra remoguda i bona cosa de rebuig forestal. Des de finals de març fins al mes de maig. Ara, ara, ara! Així que arribat tal punt, no ho volia confessar, però ho faré: dec ser un caçador de bolets nefast, perquè no n’he trobat cap. Cap ni un. La qual cosa em confirma que potser em va millor dedicar-me a identificar floretes, ja que sens dubte resulta un entreteniment molt més productiu i, de moment, molt més inspirador.

Poble abandonat

Efectivament, deu ser molt trist retornar cada tant al lloc de la teua infantesa, aquell lloc de teules encara fumejants, i veure’l no tan sols despoblat, sinó també derruït i assolat, amb l’esquelet moribund dels antics habitatges a un pas de completar la seua caiguda definitiva. Molt trist deu ser, sens dubte. Perquè no hi ha remei. I perquè resulta un avanç implacable cap a l’ocàs amb l’únic consol del record enyoradís. Ruïna rere ruïna. D’allò en queda ara el substrat. I tampoc, ja que un poble mort és un testimoni d’una esplendor que ja mai no tornarà, que és preferible no remoure per allò de no deixar caure les llàgrimes més sentides. Allí hi havia un forn, de fet. I ja no hi és. I allò era una de les tres fonts, que avui roman convertida en un abeurador sec d’atovons partits. I totes aquelles cases tenien vida. No com ara, que són un cúmul de bigues entravessades amb murs de pedra encara en peu però sense cap consistència, fràgils i exposats als bufits ocasionals del vent. Al voltant de vint famílies hi havia. Vint, que no és poca cosa. I d’allò ja no en queda res, si de cas tan sols un vedat de caça propietat d'algun senyoret de l'alta societat. Esfumada la humilitat en un parell de generacions. I el silenci profund que amera l’entorn inabastable. La vall que dona cabuda al nucli antany habitat reté, això sí, el seu atractiu. Fins i tot, l’ha augmentat. Un paradís sobre la terra, com bé el qualifica una de les netes d’aquells que ací van nàixer i que em senyala els punts elevats d’on puc traure les millors fotografies. Abans d’això, tanmateix, m’indica que he de beure de la font que encara raja, la Fuente Pozana, l’aigua de la qual et bateja i et fa ésser tan cabut com obstinat. O això, almenys, assegura ella, orgullosa descendent dels darrers pobladors. L’últim hàlit de vida d’aquest llogaret fou allà pels anys cinquanta del segle passat, quan la gent es movia a peu entre un terme i un altre, i travessava valls i pinedes que ara proliferen entre pistes forestals interminables on la solitud embriaga el caminant. Barrancs, roques, senderis, pics, passos de muntanya... Els corbs semblen més magnànims en el cor d’aquesta vall i el seu grall ressona de la mateixa manera que pel setembre i l’octubre es fa ben palesa i ben forta la denominada brama dels cérvols, que ací té un refugi privilegiat. Es tracta, en essència, d’un quadre que corprèn, posseït per la màgia que es deu combregar, per exemple, a les nits de lluna plena, quan la claror convida a mantenir els ulls oberts i a no perdre detall de l’energia que s’hi concentra a tort i a dret. Resulta difícil, per tot, molt difícil, explicar el significat de tanta bellesa perduda si un no arriba al nus que s’hi fa a la gola dels qui rememoren aquelles estampes ja irrecuperables. Bucòliques, si més no. I d’una frustració que s’indigesta de tan pura que s’hi percep. Asseguts al voltant d’una taula improvisada, o tombats sobre mantes que s’estenen en la catifa verda, conversen al voltant d’açò i allò, sense poder evitar la melangia de quan eren infants i corrien per aquests camins d’herba primaveral ara tan oblidats. Inhòspits, també. Terribles. Però extremadament familiars. Seus, malgrat tot. Respecte que batega gràcies l'ànima present de tants avantpassats.