Depressió postvacacional

Aquest escrit arriba tard, de manera intencionada a més a més, qui sap si per alleujar el reingrés a l’activitat laboral o per allò de combatre el que molts han convergit a denominar depressió postvacacional. Qui sap. Però la bona qüestió és que jo hi vaig estar, hi vam estar. I el vam veure, sí, el vam veure, aquell verd majestuós de diferents tonalitats que de vegades romania cobert per una espessa capa d’humitat i d’altres bategava colgat sota el poder de la roca calcària d’un massís omnipotent que es diu Pics d’Europa. Un verd inabastable per a les gents mediterrànies, certament. A tocar, però llunyà. A penes en fa un mes de tot allò, una eternitat quan la rutina es presenta de bell nou i s’endinsa pels camins del mes de setembre, quan ja no hi ha despertars entre boirines i pomers, ni passejades interminables entre el bel de les ovelles i el mugit de les vaques, quan un recorda les nits a la recerca de cuques de llum, i els banys en rierols d’aigua gelada, i el so inconfusible de la pluja que xoca contra les teulades i les pedres mudes d’aquests graners asturians anomenats horrius. Humitat penetrant, vegetació pregona, esclat de vida... Les muntanyes s’alcen com a gegants imponents. Vigilen, de fet, el trànsit incessant de turistes a la recerca de rutes senderistes, rius i zones d’escalada vertical. I ho suporten tot, la veritat. Canoes, barranquisme, hostaleria. El que calga! Perquè aquest n’és el cost de tot plegat, semblant en certa mesura als despropòsits que amenacen la costa mediterrània des de temps immemorials. Perquè no hi ha terme mig quan el turisme entra en escena. Això és evident. I els indicadors són clars. Pobles convertits en aparadors comercials, muntanyes transformades en centres recreatius, funiculars, autobusos amunt, autobusos avall. Però jo hi vaig estar, hi vam estar. I malgrat tot, el verd sempre resulta molt atraient. I la sidra, i les fabes, i també algunes altres coses que el progrés encara no ha esborrat del tot: la desprotegida i afeblida llengua bable, per exemple, o la ramaderia responsable i ecològica, o la bondat dels pobles poc visitats. I la pau i la calma que ofereixen certs indrets on el silenci i el pas del temps són els amos indiscutibles del paisatge. Però clar, tot això s'ha acabat. L'estiu és finit. I la rutina ens encalça a mode de rellotges programats...

Rall i mar

Fa uns dies vaig estar a la platja del Mareny de Barraquetes, al terme municipal de Sueca. Tenia especial curiositat  per veure pescar una gent que perpetua amb grandíssima destresa l’art de tirar el rall. El meu primer error fou arribar relativament tard, més o menys a les set, quan la majoria dels allí presents ja tenia agafada la posició i ja havia fet el que havia de fer, és a dir, pescar una bona quantitat de llisses, el peix predominant, diguem-ne, per una zona litoral on antany abundaven també els llobarros. A trenc d’alba, però, el que importa és diluir-se en el compassar suau de les ones i en la lenta i poderosa eixida del sol, un espectacle digne de contemplar que situa els ralladors com els personatges principals del quadre, allí palplantats, atents als moviments de la superfície caldosa de la mar i pendents també de l’amenaça constant de la Guàrdia Civil, que vigila especialment l’entrada de les sèquies a la mar. Perquè aquest és el punt, sí, el punt, si més no el refugi perfecte d’unes moles de llisses enormes inconscients de viure en la mateixa gola del llop. Nyas! I aquests mugílids van caient un a un, colgats en l’arena fina de la platja, sentenciats a ser esmicolats i amanits amb llima, i amb ceba, i amb el gust per la bona cuina d’aquest raconet del país. Mel... Els primers caminants del dia s’aturen i miren encuriosits els moviments harmònics dels homes silents, i alguns també trauen fotografies, conscients en la seua gran majoria de tenir davant una estampa pobletana que forma part indestriable del paisatge estival de Sueca i els marenys. Entretant alguns se saluden, i conversen, i deixen anar algun que altre crit sorneguer al primer conegut que passa, o al iaio que examina i sentencia com un Déu que avui ja no hi ha el peix que hi havia fa anys. “Quan jo era jove, sí que n’hi havia, sí...” Tot molt valencià, de fet. I molt mediterrani, també. De mentre, jo allargue el matí fins que desapareix l’últim rallador. Se’n va discretament, com ha vingut. I s’acomiada de mi com manen els cànons, genuïnament. “Au xicon, hasta un altre dia”. Perquè hi tornaré, clar que ho faré, ni que siga per confirmar que la salut mediterrània també passa per perpetuar aquests costums vius i resistents en plena era del turisme i el progrés il·limitats.

LA FRONTERA SALVATGE, Washington Irving

“Un búfal, quan se sent assetjat pel caçador, té l’aspecte més diabòlic d’entre tots els que puguen trobar-se en el regne animal. Les banyes, curtes i negres, que sobreeixen corbades des d’un enorme floc de pèl descabellat;  els ulls brillants com si foren brases; la boca oberta amb la llengua eixuta que floreix en forma de mitja lluna i la cua tibada, com un plomall que agita l’aire, dibuixen un quadre entreviat de terror i ràbia”. M’he pres la llicència de traduir aquest fragment del llibre que just fa poc he acabat de llegir, La frontera salvatge, de Washington Irving, un llibre que no passarà a la història com un dels millors llibres de l’autor però que m’ha fet passar bons moments de lectura i que recomane pel rerefons que es desprèn de tot plegat: la cultura nativa i l’amor per un entorn natural i salvatge que s’acaba sense solució de continuïtat. Alguns deurien prendre nota sobre els genocidis que s’han dut a terme en nom del progrés i el benestar, però al marge de la reflexió, el cas és el que el llibre gira al voltant d’un viatge d’anada i tornada realitzat pels primers colons, altrament dit exploradors, romàntics en alguns casos. Un viatge per una frontera que ja no hi existeix i que ja no hi tornarà, un itinerari entre la vida i la mort, entre la bellesa i el terror. El búfal, simplement, és un personatge més, símbol de fortalesa, sí, però també d’extermini. Un exemple del que no volem que passe mai més, però que passa, malauradament per a aquest món.

Trinquet de Torrent

Instantània captada per Lluís Llapissera

M’agrada el trinquet de Torrent, definitivament, un trinquet dels que ja no hi ha, descobert, viu, enclavat entre finques, amb bar, centre de reunió d’aficionats entusiastes i casa indiscutible d’una figura popular molt carismàtica que rep el nom de Natalio i que analitza cada rebot, i cada quinze, i cada nova incorporació a un club modèlic que deuria ser referència obligada per a qualsevol que tracte de reviscolar el delicat i complex món de la pilota valenciana.

No ha estat fàcil, tanmateix, el camí d’aquest trinquet, ni de bon tros, paradigma en el seu dia de tots els mals que arrossega la pilota des de temps immemorials, l’eterna problemàtica mai resolta a pesar dels grandiosos mecenatges, les subvencions antiracionals i les empreses de discutible funcionalitat. Un trinquet tancat durant una bona temporada, ignorat i menyspreat successivament pels governs municipals, a un pas de la venda o l’abandó definitiu quan les coses venien tortes, però finalment recuperat gràcies a l’empenta altruista dels de sempre, és a dir, dels qui saben caminar sols i sense ajuda, d’un grupet de gent anònima i modesta que passa desapercebuda quan les coses marxen bé i quan tot és felicitat i fotos per als mitjans de comunicació. Per això m’agrada el trinquet de Torrent, sí. Per això i també per altres coses que cal dir ben alt ara que el sentit col·lectiu del proïsme cedeix terreny enfront de la individualitat per decret i per sistema. M’agrada perquè ha sabut fer front a la uniformitat i la globalització d’aquest present devorador de costums i tradicions. M’agrada perquè compta amb una targeta de presentació que ja la voldrien molts dels que s’omplin la boca de promeses i ajudes milionàries que al remat no serveixen per a res. I m’agrada perquè té un club de més de cent integrants, amb activitat constant, format per gent d’extracció humil, sense artificis ni postures de cara a la galeria, capaç d’organitzar un trofeu de molta categoria que ja s’ha consolidat com un clàssic de l’estiu, amb les figures del moment: Puchol II, Soro III, Pere Roc... No trobareu, per tot, en aquest trinquet cap indici de falsedat, ni tampoc de submissió cap a l’amo i senyor de tot aquest canyaret de la pilota valenciana, ni evidentment cap genuflexió gratuïta cap a les més altes i distingides esferes federatives. No. A quin sant! Perquè el trinquet de Torrent, cal dir-ho clar, és del poble, purament i simplement, un trinquet lliure i que no deu res a ningú. I s’ho ha guanyat amb total mereixement. Enhorabona! A més a més, se situa en una ciutat, diguem-ne, dormitori, on el castellà ja se sent més que el valencià, on el camp ha deixat pas al creixement urbà desaforat, i on la immigració ha conformat barris de difícil acceptació en una societat actual potser massa acostumada ja a amagar les misèries i la resistència cap a les normes  i les convencions establertes. No hi ha imatge més fabulosa, en conseqüència, que veure un trinquet ple d’aficionats de diferent pelatge i condició, farcit de xiquets lliurats a la passió per la pilota, de majors gustosos de tenir cadira en un lloc de referència que un dia, per sort ja molt llunyà, va estar tancat a pany i forrellat i a un pas de la sentència definitiva del progrés. 

Natalio i Rovellet. Foto: Lluís Llapissera

M’agrada molt aquest trinquet, la veritat. I encara m’agradaria més si en comptes de dir-se José Maria Veguer, portara el nom d’un senyor que vingué de la Manxa amb a penes vuit anys i que va fer seu un recinte més que centenari datat de l’any 1901, un senyor que tothom coneix pel nom de Natalio i que entronca, ara i fins que li resistisquen les cames, amb l’autenticitat dels vells i savis jugadors de pilota. Tot un plaer en aquests temps on la pilota professional s’embolica cada dia més amb les derives incertes que planteja un futur postís i ple d’interrogants. Així és. I per tot cal donar les gràcies al meritori i esforçat club de pilota de Torrent, a la comarca de l’Horta. Endavant, amics.

Banderes del Tour

Font: 20 minutos

Arribat el fregitori ambiental on les hores s’allarguen i els dies es couen a foc lent, el Tour de França ofereix una eixida clàssica i tradicional a l’avorriment i el compassar del temps. No hi ha estiu sense la gran carrera ciclista, indicador ara i sempre de l’orgull nacional d’un país que anima poble a poble i muntanya a muntanya, entre revoltes i camins de llambordes que trenquen les cames als esforçats corredors i exalten els sentiments dels nombrosos aficionats que es congreguen en els marges. Tot un espectacle, certament. I ben mirat, també un aparador de les més variades reivindicacions en forma de bandera. Perquè n’hi ha moltes, de banderes. I algunes, tot siga dit de passada, no tenen un estat propi sinó que estan sotmeses als ritmes i les decisions d’un país major que sol menysprear-les pel que comporten en el terreny de la simbologia. Els seus portadors aprofiten, precisament, el pas dels ciclistes per mostrar-les al món i fer-les visibles en un planeta globalitzat i tendent a la uniformitat cultural i lingüística que barra el pas a qualsevol de les aspiracions de l’anomenada Europa dels pobles. Enguany, per això, la que més m’ha cridat l’atenció, potser perquè el Tour ha estat un parell de dies desfilant pel seu territori, ha estat la de Bretanya, la més present fins al moment i en clara competició amb la ikurriña, sens dubte, la més abundant entre totes les banderes que representen el romanticisme i l’estima de les arrels. També hi ha la catalana, clar, amb estrella o sense estrella. I entretant, també hi apareixen altres com l’occitana, la pròpia del Vènet o les pertanyents a Còrsega o a Sardenya. No s’han d’oblidar les escoceses, les irlandeses i les gal·leses. I tampoc una altra que fins ara no controlava però que s’obri pas entre les costeres dels Alps i els Pirineus, la de la República Srpska. Espectacle de colors, en definitiva, perquè tot és poc per demostrar que hi ha vida més enllà de la unitat indestructible que emana dels parlaments de torn. Atents, per tant, a les carreteres teòricament franceses. Perquè hi ha gent que, a pesar de la pressió, i les amenaces, i tot el que suposa no sentir-se part d’una pau, diguem-ne territorial, encara batega. I això és positiu, clar que sí. I la resta són falòrnies. Perquè racistes i supremacistes hi ha per tot arreu, clar que els uns tenen veu i volt i els altres no. Aquesta és la diferència.

Luxemburg                                                  Bandera occitana

Bandera flamenca

Deures d'estiu: el valencià apitxat

Com el seu nom indica, els deures d’estiu arriben quan els estudiants ja no fan cas ni de les notes que han tret al llarg del curs, en alguns casos brillants, en altres lamentables. Són mesures de pressió que xoquen, de fet, amb les merescudes vacances dels alumnes i, en general, perduren amb un més que meritori seguiment entre el professorat més tradicional. No s’han de condemnar, tanmateix, aquestes mesures, ja que al marge de les etiquetes que puguen rebre, també ofereixen la possibilitat d’elaborar activitats que, amb un poc de sort, romandran per a sempre en el creixement i evolució de l’estudiant. Que bonic! No sé, algun llibre, alguna pel·lícula, algun dietari o, també, per què no, algun exercici pràctic d’ortografia per malsonant que puga parèixer amollat així, com qui no vol la cosa. Nyas!

De fa uns mesos, per això, li he pegat moltes voltes a una cançó molt il·lustrativa que vaig sentir en el trinquet de Castelló de la Plana i que porta com a títol Juant juant, del músic de l’Alcúdia, Toni de l’Hostal. És una cançó preciosa que gira al voltant dels jocs que han configurat la vida d’aquells que ara ronden, o superen de poc, els quaranta anys. Uns jocs que, ves per on, solien tenir més protagonisme en època estival, quan no existia encara forma humana de suplir l’avorriment amb dispositius tecnològics d’última generació; o quan la calor tòrrida del mesos de juliol i agost tan sols convidava a apagar qualsevol pantalla i buscar-se la vida en la piscina municipal, en la mar, o en la sèquia, sí, en la sèquia, allí on corria aigua fresca i els cullerots incitaven també a cometre les més variades tortures i mutilacions. La cançó, d’altra banda titulada oficialment Juant juant i, oficiosament, La cançó més apitxà del món, fa un repàs d’una de les varietats dialectals més maltractades del català, el valencià central, altrament dit apitxat; i en un exercici tan brillant com fonèticament asèptic per part del seu autor, ensordeix qualsevol indici de so palatal i africat que figure en la lletra. S’entén, la g i la j, i la tg i la tj. Perquè això és l’apitxat, precisament. No distingir entre gent i xiquet, per exemple. Així que sense més preàmbul, aquest és l’exercici: una cançó, uns buits que cal omplir tenint en compte les normes ortogràfiques més discutides pels parlants de les comarques de l’Horta, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria i bona part de la Ribera. Droga dura en els temps gloriosos del blaverisme, només apte avui per als nostàlgics de Lizondo... Atents al pròleg que precedeix la cançó, senzillament magistral.

'JUANT JUANT'

(LA CANÇÓ MÉS APITXÀ DEL MÓN)

Quan jo era .....ove

I no tenia mai ni un .....avo

....uava a ....ocs

ben entrà l’edat del pavo

i ....alàem més que deu:

quantes vespraes mos haurem ....amat!

Ausaes

Ara to.... són ....aponesos: 

la ....ent ....ua a video...ocs

i la .....àrcia dels meus néts

no és la de pescar ......anguets.

......ocs de la infància:

divertits, entretinguts i ....ens difícils,

bons contra el desfici;

no com eixos ....oguets

cars i ....icotets.

De .....ove jo ....uava amb altres .....iquets

to... ixos ....iquets

s'han casat i tenen fills i né.....

....... calla,

ix de casa, ...unta't en la .....icalla

.......