París, mon amour

Evidentment, quan un visita París ha de fer una sèrie de coses regulades gairebé per decret: pujar a la torre Eiffel, veure l’Arc del Triomf, entrar a la catedral de Notre Dame, fer un tomb pels museus del Louvre i l’Orsay, i com no, en cas de tindre fills, endinsar-se en aquesta bogeria col•lectiva i consumista que suposa el parc Disney. Clar que, en aquest sentit, un sempre pot rebre una grata sorpresa quan Rapunzel, la princesa dels cabells interminables, es posa a parlar en català amb les criatures que el tenen com a llengua materna, com és el cas de la meua Aitana, muda i bocabadada mentre va durar el seu encontre amb la bellesa rossa que fa uns quants anys va donar ressò internacional a la pel•lícula Embolicats. Un èxit. La pel•lícula és bona, s’ha de dir. D’altra banda, és clar que París dóna per a molt més. I si un té intenció de distraure’s mentre passeja entre flaixos japonesos o fa cua per veure alguna cosa, pot apreciar detalls que s’assimilen prou a alguns dels que es tracten en aquest costumari, com per exemple l’ús de tessel•les hidràuliques en alguns llocs emblemàtics com el Moulin Rouge, l’abundància de tota mena de guarda-rodes en les portes de les finques, els carrers empedrats amb llambordes centenàries, els magnífics vitralls de Notre Dame, la uniformitat de façanes, sostres i xemeneies... París, després de tot, té moltíssim a oferir. I vuit dies no són res si es vol assaborir amb gust l’allau de propostes que hi presenta. El metro és genial, però no dóna per a tant! En qualsevol cas, a la capital francesa i els seus voltants destaquen alternatives reeixides a allò més general i multitudinari: el parc Astèrix per exemple, una joia per als admiradors del guerrer gal i les seues aventures; o també el museu Quai Branly, a la vora del riu Senna i als peus de la torre Eiffel, un espai magnífic i modern que paga molt la pena visitar perquè és una delícia tant per als adults com per als xiquets. A més a més, París compta amb els seus cementeris, camins sinuosos de mausoleus i de silencis només trencats pels grells dels corbs, allà on hi ha soterrats personatges llegendaris com Alexandre Dumas, Edith Piaf, Oscar Wilde i, sobretot, Jim Morrison, el més buscat, el més sol•licitat. La seua tomba, el seu llegat. Come on baby light my fire. A París, altrament, es pot assaborir el sabor d’un bon entrecot en un bistrot popular del barri de Montmatre, -a un preu raonable, no us penseu!-, un també pot despertar-se cada dia enfront de la casa on va viure Jacques Brel. I, per descomptat, pot anar fins al palau de Versalles, símbol de la desmesura monàrquica francesa, dens en bellesa, de jardins pregons, un paratge tan bestial com tot París, ideal per recordar i tornar a veure aquesta pel•lícula tan fabulosa que es diu Marie Antoinette, de Sofia Coppola. Així que després de tot, és evident que de les tres grans ciutats que protagonitzen la dita Roma, París i Londres, ara per ara em quede amb la segona, perquè és la més recent de les que he visitat i, com no, perquè encara és capaç de fer-me somiar en el dia que hi tornaré...

La tomba de Jim és un espectacle en tots els sentits

Una pel·lícula tendra, sensible i genial!

Llambordes com toca al cementeri de Montmatre

El Moulin Rouge decorat amb tesel·les

El parc Astèrix, xulo de veritat

Aquesta Rapunzel parlava català!

Guardar-rodes parisencs, molt pareguts als de València capital

Rosetó i vitralls de Notre Dame

Les oques de Versalles, unes mortes de fam

L'entrecot del Bistrot des dammes estava boníssim

El nostre veïnat, les façanes, les xemeneies...

     

Sumacàrcer, poble costumista

La veritat és que recomanar algun poble o paratge de particular bellesa sempre em causa un poc de temor pel que pot suposar d’atracció de visitants sense cap sentit estètic ni costumista, però donades les circumstàncies de calor que cal aguantar cada estiu per aquest raconet del país, per fi m’he decidit a parlar d’un llogaret molt especial on prendre el bany és un dels plaers més refrescants als que un pot lliurar-se. Perquè en realitat, només cal deixar-se dur, en aquest cas per la corrent. I és que Sumacàrcer és un poble encantador, un llogaret a cavall de la Ribera, la Costera i la Canal de Navarrés, guardià de la delicada línia que separa el valencià del castellà, banyat pel riu que li dóna la vida, l’harmonia, la pau i l'alegria, el Xúquer, el Xúquer viu, el mateix que pretenen eixugar els nostres governants amb decrets i regulacions de dubtosa honestedat. Tot siga per a omplir les piscines dels belgues que arriben en massa a les comarques costaneres! Un poble necessari per a qui sap apreciar la tendresa dels carrers de poble, el soroll de les motets dels iaios que tornen del camp, la quotidianitat de les partides de raspall, el cant dels pardalets, l'ambient acollidor de les cases de llaurador, la frescor d'un bon meló d'Alger, el toc de les campanes que criden a missa... Una delícia a l’abast dels més conscienciats pels reductes del seu territori. Parada obligatòria dels ciclistes que busquen el caliu d’un esmorzarot i dels caminants que segueixen les revoltes del riu més emblemàtic dels valencians.   

TRAGICOMÈDIA A SECUNDÀRIA, Mateu Lluís Vives (Voliana Edicions)

Vaja per davant que Tragicomèdia a secundària és un llibre necessari, obligatòriament aspre, definitori de la merda de país que tenim els valencians i de la merda de sistema educatiu que patim els docents, sobretot aquells que ens creiem allò de l’escola pública i l’ensenyament en valencià. A més a més, és un llibre que es devora en un parell de dies, àcid, crític, un pèl irònic, amb traces d’escampar-se entre els lectors com una taca d’oli, molt gustós de llegir i, per a més inri, signat amb pseudònim. Morbositat assegurada. Un èxit comercialment parlant. Tanmateix, insuficient, almenys per a mi. Perquè en alguns passatges m’ha resultat massa blanc, si de cas també massa versemblant, necessitat de més humor i, sobretot, de més subtilesa, arma indiscutible, al meu paréixer, per a accedir al paradís de la contundència, a l’humor negre, directe a les consciències que pretén esbatussar el tal Mateu Lluís Vives, nom fictici amb molt de ganxo sota el qual s’amaga una ment preclara farta de tanta hipocresia social i tanta banalitat acadèmica i institucional. Alguns dels qui l’haureu llegit, fins i tot el mateix autor, podríeu dir ara mateix: però què diu este tio? I amb tota la raó. Però és que, arribat aquest punt, he de confessar-ho: no ho he pogut evitar. Durant tota la lectura em venien al cap imatges, girs lingüístics i seqüències senceres que em remetien al llibre que jo mateix vaig escriure i publicar ara fa dos anys, Camins al sud (Ed. Germania, 2012). No vull dir amb això que aquest en siga una còpia, res més lluny de la meua intenció, ni de bon tros. De fet, el context i les circumstàncies són diferents, res a veure l’un amb l’altre. Com també el punt de vista de qui escriu. A Tragicomèdia a secundària, aquell qui narra és un mestre cremat, a la vora de la jubilació, un mestre descregut i amb ganes de vomitar-ho tot. En canvi, a Camins al sud es tracta d’un professor jove, interí, amb tot un camí per davant, situat en el punt iniciàtic on es bategen a foc i flama la gran majoria dels professors de valencià, la comarca innombrable, el sud de més al sud, el territori de l’exempció. Les comparacions, malgrat tot, són odioses. I ho confesse de nou: no he pogut evitar-les. Supose que per això m’ha quedat un cert regust de decepció quan he acabat de llegir el llibre. Massa expectatives, en definitiva, per a acabar arribant al mateix lloc de sempre, això és que el País Valencià no s’arreglarà mentre no comencen a rodar caps, en el sentit figurat, clar, no penseu malament. Merda de país que ens obliga a escriure llibres com aquests, senyals indiscutibles de la nostra feblesa com a poble i que compten amb passatges memorables però sobrants si fórem persones normals, amb capacitat d'estimar i creure en el futur. Aquest n'és un exemple, triat per la sintonia evident amb el que s’exposa en aquest costumari: Els amos de l’univers tenen també el poder de convertir-nos en depredadors ferotges dels recursos naturals: muntanyes, platges, vegetació... Damunt, en un cinisme que els regolfa per les orelles, ens diuen que això és el progrés. El seu enriquiment personal, és!

Penàguila i la casa rural Valor

Penàguila és un poblet senzillet, envoltat d’oliveres i ametlers, als peus de la serra d’Aitana, un llogaret de dues-centes ànimes que es mou en el delicat llindar de la despoblació i l’arribada massiva d’aquest neocolonianisme europeu amb trets nòrdics i alemanys tan abundant per les comarques interiors d’Alacant. Quan un arriba a Penàguila, pensa de nou en la disjuntiva que deu sobrevolar la ment d’alguns veïns del poble entre acceptar l’or que proporciona el turisme massiu o conservar la identitat i les arrels, una disjuntiva que sovint, massa sovint, es planteja en termes absoluts i habitualment descontextualitzats: abandonament o progrés, sense terme mig. Així de dur. Perquè en efecte, a ningú li agraden els extrems. Però és clar que si a un li ho pinten així, de ben segur que triarà progrés, mai abandonament. El problema, tanmateix, és que el terme abandonament no té, en aquest cas, un significat literal. Per a alguns, seria molt millor dir-ne conservació o, simplement, deixar les coses com estan. Potser, d'aquesta manera, la percepció canviaria. Visitar Penàguila, en qualsevol cas, és enfrontar-se amb aquest debat. Pot resultar molt reconfortant, un paisatge idíl·lic, amb un punt de nostàlgia; però també pot despendre un punt de tristesa, amb una població envellida, poble dormitori d’Alcoi i Cocentaina, amb famílies disperses per ciutats grans que quan retornen a l’antiga vila dels seus pares o dels seus avis, ja no senten l’arrelament amb la terra, fins i tot han mudat de llengua, un conjunt de carrers amb encant rural on passar l’estiu és agradable però també finit. Un dilema, en definitiva, un dilema del qual cal prendre part i no desentendre’s, perquè desentendre’s equival a progrés, amb tot el que això comporta per a la consciència col·lectiva d'un poble. Supose, per tant, que aquesta és la raó per la qual, a Penàguila, hi ha una casa rural. I no una casa rural qualsevol. Es diu Valor, un cognom amb trajectòria literària que, en efecte, remet al rondaller de Castalla i lingüista valencià, Enric Valor, el pare del qual era nascut en aquesta vila de la comarca de l'Alcoià. La casa en si és un exemple de bon gust, ambientada en la màgia de les rondalles valencianes contextualitzades en el poble i en els seus símbols: la serra, el llavaner...Evidentment, compta amb l’atractiu de saber integrar les diferents sensibilitats que planteja el futur. I ací, sobretot, recau l’interés, perquè sempre és admirable veure com algú decideix emprendre un camí difícil, alternatiu, decidit, conscient del risc de viure entremig d’una societat laxa i descreguda que no sap ben bé cap on es dirigeix. Allí mateix, a Penàguila, entre la por de  I queixalets també, la tendresa del Dimoni fumador i la fortalesa d’Esclafamuntanyes... Una gran oportunitat, un gran repte.

Quan caigues, faràs molt de soroll

Quan caigues, faràs molt de soroll

Hi ha un moment de la pel·lícula Il buono, il brutto, il cattivo que Elli Wallach àlies Tuco Benedicto Juan María Ramirez, diu una frase lapidària al seu carceller que m’ha fet pensar molt i molt durant aquests anys: quan caigues, faràs molt de soroll. Rotunda com cap altra, la frase desprén una seguretat que fa feredat, no debades és pronunciada entremig d’una seqüència on Wallach, el lleig, rep una brutal pallissa per part d’un personatge gros, corpulent i malcarat, sens dubte un militar corrupte a les ordres de l’actor Lee Van Cleff, conegut com a Sentència, el dolent de la pel·lícula, il cattivo, si més no. Doncs bé. Jo aquesta frase la tenia guardada per a una ocasió especial. I l’ocasió ha arribat. Es tracta de la derrota electoral sense pal·liatius dels governants que han balafiat i destruït aquesta terra durant anys i panys, especialment dedicada als qui més mal han fet a la cultura i la llengua dels valencians, els mateixos que estan sent condemnats o apartats de la primera línia política per ser uns lladres i uns delinqüents, senyors feudals sense escrúpols als quals ja no els serveix el confessionari de la catedral per a redimir els seus pecats. Sí. La caiguda d’aquests energúmens ha començat. Per primera vegada en anys, han perdut. Ells diuen que no, per descomptat, però no ho poden dissimular, ho saben: se senten perdedors, el que són en realitat, el que sempre han sigut, no ho oblidem, uns purs i simples perdedors, uns acomplexats de la vida i uns amargats que necessiten fer la seguida impossible als altres per tal de justificar la seua pobresa intel·lectual. Uns mediocres. La llista és molt llarga, per desgràcia, farcida de cinisme i hipocresia. Des d’ara, per tant, durant tot aquest any que manca per desallotjar-los definitivament del poder, és el moment d’estar a l’altura, de ser-ne conscients del soroll que faran abans d’anar-se’n. Perquè cauran, d’això n’estic segur, perquè estan enfonsats, i només els queda, això sí, una última oportunitat: que algú entre en el seu joc, que es deixe manipular, que conteste a la seues provocacions constants. És el moment de deixar-los sols, de restar-hi indiferents, lliu

Cal aguantar un any més!

res, segurs a pesar de les pallisses que ens han pegat i ens pegaran, com Elli Wallach; de parlar clar, claríssim, sense dreceres, sense eufemismes que valguen. Els queda un any per acabar la seua obra, un any. I ho intentaran, és el seu últim assalt abans de caure. Ens diran de tot: catalanistes, maricons, radicals, terroristes, rojos, peluts, antisistema... Però caldrà aguantar-los. Perquè un any després de vint no és res. I nosaltres, els qui ens estimem aquest país, som més educats. I tampoc esperem el perdó de Déu. Perquè com diu un il·lustre i autèntic cantant d’aquestes terres abans de nàixer ja estem condemnats. 

El poder de Sènior i el Cor Brutal

Jo de música no entenc, o millor dit, no estic pendent; però de fa poc em trobe totalment absort per les lletres i melodies d’un grup valencià caracteritzat per la seua contundència i originalitat: Sènior i el Cor Brutal, del qual recomane encaridament el tercer dels seus treballs, València Califòrnia. En un país on obrir-se pas cantant en la llengua del poble adquireix un toc heroic i pràcticament altruista, és sens dubte admirable l’aparició de bandes on la qualitat és el senyal distintiu, sense ajudes, sense patrocinis, només amb el convenciment de saber que allò que s’ha creat és bo, capaç de transmetre força i sanes vibracions al públic. El llarg camí cap al respecte. Sí senyor! A hores d’ara, el País Valencià és un camp abonat per a experimentar el que suposa estar soterrat en les entranyes del poble. Sobreviure-hi no es tracta d’un miracle, simplement es resumeix en una expressió tan genuïna com anar fent, que és, de fet, l’única manera possible d’albirar la llum des de les tenebres on els mals governants d’aquesta terra ens han conduït. Tot pareix indicar que Sènior i el Cor Brutal té clar aquest recorregut, trencant esquemes amb missatges que s’acosten en parts proporcionals a la sensatesa i a la violència, no a la violència gratuïta, per descomptat, però sí a la que té forma de resposta. Perquè tal com diuen en una de les seues darreres cançons els tancs i la sang i l’amor ens faran lliures... Recomanable, moltíssim.