Les dents no es cremen. UN ESTIU, de Clàudia Serra.

Aquest país està mancat de tot, de tot allò que impulse la nostra identitat col·lectiva, vull dir. Amb els vells referents morts o vilipendiats per la burrera i la ignorància més cafre, a hores d’ara, com diria aquell, tot està per fer. Però la realitat és que no sé si és possible. En gran mesura, i aquesta és la gran desgràcia, no res depén d’aquells que ens esforcem dia a dia per viure en català, per escriure’l amb dignitat, per defendre’l davant dels atacs sistemàtics o per estimar-lo, simplement. Hi ha coses, potser massa coses, que no estan al nostre abast. I al cap i a la fi, la nostra particular lluita per la dignitat d’una cultura és la que és: invisible, sense retorn i, molt més sovint del que ens agradaria, boicotejada per les institucions, sobre les quals no afegiré res digne d’una menció especial perquè, en fi, per a què. Credibilitat, cap ni una. Moral, zero. Decència, nul·la. Així que sols estem i sols estarem; en un context de resistència que, de tant en tant, ens permetrà retrobar-nos amb vells coneguts de la literatura com Antoni Gómez i Vicent Penya, amb antigues companyes de carrera com Isabel Garcia Canet, o amb veus tan noves i tan necessitades en el teatre valencià com Clàudia Serra. I ací és on vaig... D’aquesta autora, precisament, és el darrer llibre que m’he llegit: Un estiu. I malgrat que no soc massa aficionat al teatre i els meus gustos personals vagaregen més per les pantalles de cine que no pels escenaris, sí que és cert que m’ha fet molt de goig retrobar-me amb alguns efectes oblidats propis d’aquest gènere: les sorpreses, els trucs, els somnis o la fantasia manifesta del protagonista principal, si de cas el drama principal. Perquè aquesta la història. Estiu de 1978. Càmping dels Alfacs. Tragèdia! Més de dos-cents morts com a conseqüència d’una explosió. Una explosió d’un camió. Cremada, la gent cremada. I un dels supervivents, incrèdul i perplex. La veu principal del llibre. Pep. Ja dic que soc més aficionat al cine. No obstant això, si hi ha alguna cosa que destaque de les pel·lícules que veig, és el guió, els diàlegs, la bellesa del que es considera clàssic perquè mai caduca, perquè és bo, i perquè els personatges interpreten, precisament, com en el teatre. M’encantaria, per tot, veure Un estiu al teatre en un futur, m’encantaria que això fora possible en aquest raconet del país també en el futur, m’encantaria que el respecte pels creadors fora llei i, com no, m’encantaria que el temps posara a cadascú en el lloc que li correspon: els artistes al davant d’un faristol, entonant la veu i les lletres; i els lladres i els delinqüents enfront d’una reixa. Possiblement acabarem tots cremats. Però com diu Clàudia Serra en la seua obra, les dents no es cremen. Així que aquests que tant ens menyspreen ara, passaran pel nostre carrer algun dia...

El meu nom és Jeremiah

Parafrasejant parcialment el gran Ortega en un dels seus memorables programes nocturns a la cadena SER, és meravellós saber que vivim en un món en què moltes pel·lícules distintes poden ser la millor pel·lícula del món. No una només, moltes. I encara que això atempte contra tota lògica, aquesta és una total i absoluta certesa. De fet, si he triat aquesta pel·lícula: Jeremiah Johnson; és perquè és una de les moltes que poden ser la millor del món. I no per una qüestió atzarosa, és clar, ni tampoc perquè avui haja transcendit, desgraciadament, la mort del seu protagonista: Robert Redford, sinó perquè per a mi és una de les pel·lícules que van marcar la meua adolescència i, posteriorment, el meu romanticisme ja irrenunciable. No és poca cosa. Un home que marxa a les muntanyes Rocalloses a fer de paranyer, que s’enfronta a unes terres verges i lliures amb tota la cruesa que això comporta, que conviu i després sobreviu als atacs dels indis ordinàriament denominats salvatges i que valora la natura i la soledat com qui valora el pit i el ventre d’una mare. I entretant, una forma de vida que s’allunya voluntàriament d’uns cànons segons els quals tots ens hem de sotmetre a unes convencions o a unes actituds marcades pel proïsme, pel progrés i, en general, per la mediocritat. El gran Jeremiah! O, si més no, l’empenta per estimar i valorar allò que encara no ha estat destruït per l’home. Perquè anys després, molts anys després de veure la pel·lícula, vaig arribar al llibre que li va servir d’inspiració, Mountain man, conegut en castellà sota el títol d’El Trampero. I si he de dir la veritat, això encara em va endinsar més en la recerca de la puresa, l’autenticitat i l’essència de les coses en aparença efímeres però infinites, d’aquelles que un no sap explicar més enllà d’unes línies com aquestes que ara clouen entre valls i muntanyes, entre rius i arbres mil·lenaris, entre búfals, ossos i llops, o entre foc i fum que no és fum, simplement és el guia del senderi. El meu senderi ple d’aigua pura, exactament el mateix que encara em fa somiar...