L’he tornada a veure. Il buono, il brutto, il cattivo. I
aquesta vegada ho he fet motivat per un documental perdut en la immensitat de
Netflix que es diu Sad Hill Unearthed;
un documental que, almenys a mi, m’ha paregut una meravella. Pura passió. I no
només perquè conta la consecució d’un projecte sincer i fabulós com és la
reconstrucció d’un dels escenaris més emblemàtics de la història del cinema: el
cementeri de Sad Hill; sinó perquè també convida a visitar un paratge d’un alt
valor ecològic que, pel que es veu, s’ha convertit en lloc de peregrinació dels
cinèfils del món cinquanta anys després del rodatge de la pel·lícula. Situat a
Burgos, concretament al conegut com a Valle de la Mirandilla, molt prop de
Santo Domingo de Silos. Sens dubte, un bon lloc per a perdre’s i, sens dubte,
un bon lloc per a passar unes vacances en plena naturalesa, és clar que això ja
hi arribarà. A hores d’ara, em conforme amb repassar una vegada i una altra l’escena
final d’una obra mestra dirigida per Sergio Leone i datada de l’any 1966, be
siga perquè em ve de gust, bé siga perquè un documental l’existència del qual desconeixia
totalment, fa que m’emocione de bell nou mentre un mite com Eli Wallach corre
entre les tombes al ritme de The ectasy
of gold, si més no la peça musical del gran i recentment traspassat Ennio
Morricone. Sobren les paraules, en aquest sentit. I els qualificatius. I això
que, a banda del compositor italià, la figura que ronda tot el muntatge del
documental és, ni més ni menys, que Clint Eastwood, que tampoc no mereix cap
presentació, per descomptat. M’encanta, per això, quan els esforçats membres de
l’Associació Cultural Sad Hill s’emocionen davant l’aparició en pantalla del
qui consideren el seu Déu. I no m’estranya, perquè deu ser molt gratificant, la
veritat, comprovar com un somni, ni que siga la posada en valor d’un cementeri
fictici deixat perdre entre molsa i vegetació durant cinquanta anys, es fa
realitat i es culmina amb les paraules d’un dels més grans, el senyor Clint.
Desprén molta gratitud aquest documental, en definitiva, i molta bondat i molta
honestedat. Respecte i altruisme, o simplement devoció pel cine. Sad Hill Unearthed. Molt recomanable,
de veres que sí.
1 comentari:
Hola Sergi, com va?
Jo també he vist el documental i m'ha fet moltes ganes d'anar de visita pel la Castella profunda. També em va sorprendre descobrir que Metallica feia servir l'"Ecstasy of gold" com a intro als seus concerts. BRUTAL!!!
Salut, company!!
Publica un comentari a l'entrada