Hi ha qui veu Ben Stiller com
un graciós sense gràcia, hi ha qui diu que en la vida real és una persona de
caràcter irat, que pateix un trastorn límit de la personalitat; i hi ha qui el
detesta, directament. A mi, en canvi, sempre m’ha caigut simpàtic i, fins i
tot, alguna vegada m’he atrevit a qualificar com a pel·lícula de culte aquest
despropòsit anomenat Zoolander i a
engolir-me, Deú sap quantes vegades, aquesta comedieta infumable que, en
castellà, va rebre el nom de Una noche en
el museo. A tu què et pareix? Deu ser que m’agrada dur la contrària. O que tinc
tendència a fixar-me en la gent que està més allà que ací. O què en sé jo. Que aquest
actor em fa riure, simplement, que ja és prou. Per això, precisament, malgrat
les crítiques negatives que arrossega, també em va agradar, i molt, un dels
pocs títols que ell ha dirigit: The
secret life of Walter Mitty. Que sí, que és molt happy, i molt frívola, i molt falsa, diuen; però el cas és que jo l’he
vista, com a mínim, cinc o sis vegades. I cada vegada m’agrada més. I el més
important de tot, em relaxa. Em relaxa perquè té una banda sonora fenomenal. I em
relaxa, sobretot, perquè retracta uns paisatges sublims que, almenys a mi, em
dirigeixen de cap al meu món particular de somnis i divagacions: Islàndia i
Groenlàndia, entre altres. Allí on algun dia aniré i em perdré, allí atrapat
per la immensitat, on em plantejaré si paga la pena combatre els romanços, i el
progrés, i el pensament únic que destil·la la cultura occidental. En fi. Algun
dia. Far away. Lluny, molt lluny. Perquè
aquest és el títol d’una de les cançons de la pel·lícula. Lluny. Sens dubte,
una de les idees principals. La idea que fa que un simple però important treballador
de la revista Life, l’encarregat de
revelar els negatius de les fotografies, s’embarque en una sèrie de viatges i aventures potser
inversemblants i delirants, però molt divertits, d’alguna manera o altra influïts
per les al·lucinacions que es narren en el relat homònim de l’escriptor nord-americà
James Thurber, de l’any 1939. Si més no, el qui va donar nom a l’anomenat síndrome
de Walter Mitty, això és la tendència a somiar despert per a evadir-se de la
realitat amb una freqüència preocupant. Això mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada