Una patètica manera de comprovar la malaltia crònica que pateix aquest país és la que s’exemplifica a partir de pintades estrambòtiques com la que regna en una paret anònima d’un poble valencià. Premi per al qui la trobe! I tranquil·litat absoluta, tot siga dit de pas, de ben segur l’ajuntament de torn mai no l’esborrarà. Resulta que allà on posava independència, algú, o alguns, han posat dependència. I allà on posava maulets, han afegit una mena de prefix encara desconegut pels lingüistes del ram: ani-, amb el resultat consegüent, animaulets. Tot per deixar ben clara la mentalitat pertorbada dels autors, o de l’autor, que per a més inri signa el grafit amb una salutació hitleriana realment inquietant: Sig Heil. Per tot, és evident que la pintada en qüestió no es tracta d’un tribut a la famosa Llei de la Dependència, mai aplicada convenientment, a tot açò, per aquestes terres. No, ni de bon tros. La qüestió és molt més simple, i per descomptat, molt més lamentable: el poble valencià, o almenys una part, està orgullós de ser submís, de ser-ho més que ningú. I no de qualsevol manera, ni a un preu determinat, sinó totalment, com si sentira plaer vertader, masoquisme pur i dur, obscenitat infinita. En algunes parts del món, en moltes, es reclama llibertat, però ací no, ací el que s’estila des de fa prou de temps és tot el contrari, per a què reivindicar la llibertat quan és molt més fàcil parar el cul i cridar més, més i més. Doneu-me pel cul. I demà atra vegà, que encara no en tinc prou. És gratuïïïï......D’alguna manera o altra, tota aquesta reflexió recorda una versió mallorquiníssima de la pel·lícula Braveheart, versió d’altra banda que recomane fervorosament. Porta com a títol Guillem Vaigfort i es troba fàcilment al canal Youtube. Jo te donaré pes cul, afirma un dels personatges de la pel·lícula en un moment determinat. Sort que es tracta d’una paròdia, després de tot, a diferència de la pintada descrita, que és real com la vida mateixa, un homenatge a la burrera, definitivament aclaridora del nostre subconscient col·lectiu: als valencians mos mola ser castigats.dijous, 5 de gener del 2012
Jo te donaré pes cul
Una patètica manera de comprovar la malaltia crònica que pateix aquest país és la que s’exemplifica a partir de pintades estrambòtiques com la que regna en una paret anònima d’un poble valencià. Premi per al qui la trobe! I tranquil·litat absoluta, tot siga dit de pas, de ben segur l’ajuntament de torn mai no l’esborrarà. Resulta que allà on posava independència, algú, o alguns, han posat dependència. I allà on posava maulets, han afegit una mena de prefix encara desconegut pels lingüistes del ram: ani-, amb el resultat consegüent, animaulets. Tot per deixar ben clara la mentalitat pertorbada dels autors, o de l’autor, que per a més inri signa el grafit amb una salutació hitleriana realment inquietant: Sig Heil. Per tot, és evident que la pintada en qüestió no es tracta d’un tribut a la famosa Llei de la Dependència, mai aplicada convenientment, a tot açò, per aquestes terres. No, ni de bon tros. La qüestió és molt més simple, i per descomptat, molt més lamentable: el poble valencià, o almenys una part, està orgullós de ser submís, de ser-ho més que ningú. I no de qualsevol manera, ni a un preu determinat, sinó totalment, com si sentira plaer vertader, masoquisme pur i dur, obscenitat infinita. En algunes parts del món, en moltes, es reclama llibertat, però ací no, ací el que s’estila des de fa prou de temps és tot el contrari, per a què reivindicar la llibertat quan és molt més fàcil parar el cul i cridar més, més i més. Doneu-me pel cul. I demà atra vegà, que encara no en tinc prou. És gratuïïïï......D’alguna manera o altra, tota aquesta reflexió recorda una versió mallorquiníssima de la pel·lícula Braveheart, versió d’altra banda que recomane fervorosament. Porta com a títol Guillem Vaigfort i es troba fàcilment al canal Youtube. Jo te donaré pes cul, afirma un dels personatges de la pel·lícula en un moment determinat. Sort que es tracta d’una paròdia, després de tot, a diferència de la pintada descrita, que és real com la vida mateixa, un homenatge a la burrera, definitivament aclaridora del nostre subconscient col·lectiu: als valencians mos mola ser castigats.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Això també va per les retallades amb tisora de podar que ens han anunciat per premsa, en les què es carreguen la lluita sindical de més de cinquanta anys?
Sí clar, diguem que tot forma part del mateix paquet. Els valencians volem ser sempre dependents.
Es podria fer una mena d'antologia amb totes les pintades d'arreu del País Valencià sobre el tema, encara que en molts casos les rèpliques i les contrarèpliques deixen l'obra d'art en un simple garbuix negre i incomprensible.
Amb tot, el producte final quedaria prou avorrit. Els uns sempre clamant per la independència total del País (i dels Països) i, doncs, de les persones que hi vivim; els altres, volent posar encara més barrots a la presó. La síndrome d'Estocolm ja dura, com a mínim, 300 anys i escaig. S'ho haurien de fer mirar. I nosaltres afanyar-nos amb l'antídot.
Publica un comentari a l'entrada