Huracà o barbàrie!

Això és. Temporada d’huracans. O dit en anglés, hurricane season, que més o menys equival al mateix, vull dir, a la mateixa histèria col·lectiva, a la mateixa psicosi internauta i a la mateixa tendència, en gran part ridícula, del món global segons la qual tot és més fàcil, i més viral, i més cinematogràfic, i més de tot, si pren un nom de referència ianqui, talment com passa amb el menjar sintètic: Mc Donald’s i altres merderades; o amb les festivitats: Halloween i no sé quantes hòsties més; o amb algunes fórmules col·loquials freqüents a Youtube: oh my god, bro... Així doncs, temporada d’huracans, no una DANA, no, que és com li diuen científicament d’un temps ençà; ni tan sols una gota freda, tampoc; ni evidentment un temporal de llevant, de cap de les maneres. Que va, això fins i tot sona bé. Un huracà! I de nom Gabriel, com el sant. Definitivament, formem part d’una societat ensopida i sense ànima, que de seguida puja al carro d'una falsa i mal entesa modernitat; i que de seguida, també, corre a batejar el mal temps com si la nostra terra fora Florida i no un raconet més de la Mediterrània. I sí, d’acord, no se li pot llevar ferro al que va passar a les comarques centrals del país ara fa un any, però és que aquest no és el tema. El tema és la magnificació lingüística dels drames mediambientals. I ja de pas, si així ho considera el proïsme amb tot el dret del món, la hipocresia d’uns governants immorals que corren ara a informar a la població com no ho feren mentre estaven de dinarot en un reservat. Bunga-bunga! Però bé. Respecte zero cap a la parla pròpia, aquesta és la qüestió. En breu, n’estic convençut, hi haurà qui es referirà als episodis de gota freda com si es tractaren de pluges monsòniques, i també qui denominarà al vent de llevant el vent del diable. Que no? De fet, això ja passa, potser no amb les pluges i els vents, però sí amb aspectes més inofensius de la llengua com ara el nomenclàtor o la toponímia tradicional, així dit en general. M’ho comentava un amic fa poc: «entre els ciclistes aficionats, —altra moda global, per cert—, s’ha instaurat la moda, veges tu, de canviar per pura ignorància el nom de les partides de camp, els camins rurals, els llogarets i els cims dels termes municipals. Així, per exemple, alguns han passat a denominar Pino madre el Pi del Salt de Nàquera». Poca broma! Perquè allí on molts veuen només ximpleria i desconeixement, que també, alguns altres veiem una absoluta i total falta de respecte i sensibilitat. Això per no parlar de la incoherència dels qui es compren bicis de milionaris per gaudir de la natura i el paisatge. Sí, sobretot això. Amb noms més propis de Colòmbia o de Perú que del Camp de Morvedre. La Creu, el Tabalet i el Codoval! En fi, una vergonya. Molt semblant, ara que hi caic, al que em va ocórrer fa uns anys amb uns pescadors de canya que hi eren al meu costat armats amb uns equips d’alta gamma i un munt de dispositius tecnològics, drons inclosos. Ni tan sols sabien el nom dels peixos que pescaven! Ni això. Però ni en català, ni en castellà, ni en res. Per a ells, el que pescaven eren piezas. Per això és que dic ara que aquells pescadors, d’igual manera que els biciclistes indocumentats a què es referia el meu amic, serien partidaris sense a penes parpellejar ni qüestionar-se res, d’englobar aquestes pluges torrencials d’avui en una temporada d’huracans. O millor encara, en una hurricane season. No debades, això sí que ho tenen, sí, alguns: burrera per arroves. I gratuïta, que encara és pitjor. Frivolitat al poder. Banalitat completa. I mentrestant, el tararot de Trump més content que un gínjol, no debades deu pensar que són tots com ell...

Un excursionista a la muntanya de la Creu, a Quart de les Valls

Llibertat educativa o indiferència educativa?

Observe amb atenció les últimes novetats sobre la mal anomenada Llei de Llibertat Educativa i em quede astorat i perplex. No és que la llei siga un nyap, que ho és; no és que l’únic objectiu siga eliminar el valencià com a llengua vehicular de l’ensenyament, que també; és que, en general, la indiferència de la comunitat educativa és tal que, en efecte, de vegades em plantege si realment paga la pena enfrontar-se a la deriva simplista i mediocre que caracteritza les institucions que ens governen. Així que no, la veritat, no. Fer una anàlisi d’una llei educativa que destil·la qualsevol cosa excepte serietat i rigor pedagògic, no és que em faça una especial il·lusió ara per ara. Però és que és tan aberrant el que ens cau al damunt, tan sospitosament il·legal, i tan lamentable, en general, que no ho puc evitar. No m’ho perdonaria, de fet. Darrerament, per això, he assistit a algunes reunions de l’únic col·lectiu social que s’ha organitzat per combatre el desastre de tot plegat: Famílies pel valencià. I almenys, tal cosa em servirà per saber a què atenir-me, o si  més no, per traslladar als companys que així ho desitgen les conseqüències nefastes d’una llei que sí, potser durarà poc; potser retratarà la inutilitat dels nostres governants; però que s’aplicarà al curs que ve, això segur. Tot per l’aire. I aleshores és quan alguns recordarem allò que vam llegir fa uns quants anys, quan estudiàvem a la facultat, aquelles lectures de caràcter històric que deien, entre línies, que allò del mal d’Almansa era, en essència, una gran mentida. Perquè si alguna cosa evidencia la nostra història com a poble és que, de seguida ens adaptem a l’amo, el saludem i, tot siga dit de passada, li la xuplem, és a dir, genuflexió completa. I de vegades, conscient. Qualsevol cosa a fi d'evitar un maldecap. I després, a carregar. Els valencians som així, al capdavall, meninfots, diuen què. O descreguts. O, en definitiva, fidels al refrany popular: ja vorem, diuen els cecs. Però és clar, els cecs som nosaltres. I això, els polítics ho saben, veges que sí ho saben, ja ni s'amaguen, sense vergonya de mostrar públicament la seua ineptitud, la seua incompetència i la seua manca de creativitat. No són intel·ligents, però tampoc ho necessiten. Total, per a què? La glòria de pixar-li a algú a la cara i que no passe absolutament res. Quina sort tenen alguns...

De Moros no! a Tourists, go home!

Welcome Peter, clamaven a cor els habituals a Mestalla fa uns anys. I tots aplaudint... Ara, els responsables d’aquella venda, d’aquell espoli, estan lluny. Lluny i forrats! Almenys a França, els tallaren el cap. No com ací. Ací, la moda és ressuscitar les gavines mortes o dir que no als turistes desgraciats que hi arriben amb la butxaca plena de duros. Què passa? Que som imbècils? En fi. Tourists, go home! criden per una banda. O Lim, go home!, que blasmen per una altra. Però en aquest país ja no queda res amb consciència pròpia. Tots pujats al carro de la globalització, fidels al que abans es denominava el regionalismo bien entendido. Quins temps aquells! Coentor i folklore. Essencialisme verge. Supose que per això em ve a la memòria aquell altre eslògan —certament lamentable!— que abundava per aquestes latituds fa quaranta anys: Moros no. La gran diferència, tanmateix, és que els uns, els moros, eren pobres, venien ací a treballar i a guanyar-se la vida, tant si agrada com si no; i els altres, els turistes i els pirates, venen ara amb la cara descoberta: a saquejar el país i a reduir-lo a les cendres, o a un mer centre comercial amb flaire de mar llevantina, l’apèndix folklòric!, que no deixa de ser el mateix. Panxes contentes que regloten paella, goles a vessar de birra i vi. Vi de Requena, per descomptat. A la carta! I a més, sense cap permís de residència que valga, ni tan sols amb una miserable taxa turística. Via lliure perquè qualsevol visitant hi faça el porc tot el que vulga i més. Però que no siga moro, per favor, ni romanés, ni amb pell fosca. Si és anglés, millor. Tot siga per progressar a costa de l’aire que més venta. I a fer la mà. València pura i dura. Avanzar li diuen els entesos que ens governen. Perquè, en realitat, els valencians mai no anirem més enllà de conformar-nos amb la derrota permanent, si de cas el nostre tret més característic. No la llengua, no, la derrota! I de vot en vot, que encara és pitjor.

Espardenyes nacionals

No és ja l’afegitó de la goma com a sola, ni tan sols el preu desorbitat al que les solen vendre, ni tampoc l’infame cartellet que diu allò tan insultant de “hechas a mano”. És que, senzillament, no es pot tolerar, de cap de les maneres, no i mil vegades no. La bandera d’Espanya no pinta fava en unes espardenyes d’espart, menys encara en aquelles que s’ofereixen com a producte autòcton i, per a més inri, sota l’etiqueta de tradicional. Símbol suprem de coentor ibèrica, clar que sí. Però ara resulta que els nacionalistes són els altres, els qui mai de la vida s’han plantejat que les banderetes puguen formar part de la vestimenta quotidiana, els mateixos que tampoc s’immutaren quan aquella moda del tèxtil que decorava els colls dels polos amb això que alguns anomenen estanquera i uns altres, simplement, una broma de mal gust. I què no dir-ne de les horribles polseres bicolors. La pàtria comença pels canells! Però clar, cal insistir en la idea, els nacionalistes, o els extremistes, sempre seran els altres. Així que vés tu a saber quina serà la pròxima. Qualsevol altra vergonya és possible per a col·locar el missatge de tota la vida: els espanyols són normals; i els altres, precisament els normals, una quadrilla de radicals i intransigents. Perquè no hi ha millor idea que la de no plantejar-se res, pujats al carro del bestiar, contemplant amb indiferència els detalls que confirmen el lamentable accident històric de conviure entre esgarramantes i mediocritats folklòriques que ens donen renom internacional. Quanta obscenitat! 

La despertà

Potser abans tenia el seu sentit. Avui, no.

Fidel a la cita anual amb aquest fenomen despropòsit de la humanitat que es fa passar per cultura però que no és més que fum de botja, em dispose enguany a escriure sobre un dels actes que més evidencien l’allunyament del canyaret faller respecte del poble que l’ha d’aguantar: la despertà, un gran exemple del que Joan Fuster haguera anomenat elefantiasi aguda, això és, la sobredimensió de la festa, per extensió l’afany de figurar i donar la llanda perquè sí, perquè m’han dit que ho faça i ho faig, com un robot alcoholitzat, perquè toca. Una pura i simple banalitat. Una més. En un present on tot allò amb certa càrrega de tradició tendeix a diluir-se en l’absorbent món de la globalització, sobta que les falles no canvien gens ni miqueta els seus hàbits ni els seus rituals, per a què, deu pensar algú: sovint, la setmana fallera no requereix més lucidesa que triar entre cassalla o ginebra. I això és fantàstic, no ens enganyem. Jo també m’hi apuntaria. Tanmateix, quina motivació impulsa a una persona, a un faller, a tirar coets a les vuit del matí? Creu, de veritat, que a la gent li importa tal afirmació d’inutilitat humana? En què dimonis pensa quan li donen un paquet de trons de bac? Dues respostes, al marge, és clar, d’aquella altra en la qual tothom deu estar pensant ara mateix: m’importa una merda. La primera és que un faller duu tot un any esperant el moment per apropiar-se del carrer i fer tot allò que li dóna la gana, sense cap restricció, amb el permís de les autoritats municipals que tantes coses neguen a la resta del personal. Què guanya, per exemple, posant-se en la pell dels qui treballen? No res. La segona, i aquesta és més preocupant, és que s’ho creu. És a dir, creu realment que el que està fent és un acte significatiu, símbol del seu poble, una afirmació totalment inconscient del fet valencià, que tot ho tolera i fins i tot, ho aplaudeix. No cal recordar el caloret, no, per favor... I això és perillós. Perquè implica allunyar-se de la realitat. En general, i cada vegada amb més notorietat, la gent d’aquest raconet del país passa olímpicament de les falles -dit d'altra manera, n'està fins als collons!-. I aquesta és la base sobre la qual tots aquells que han instrumentalitzat la festa i se l’han apropiada com si es tractara de la seua finca particular, reaccionen com reaccionen quan els fan la més mínima crítica. Perquè no estan disposats a assumir que, anys a venir, la indiferència amb què la gent mira tal exhibició de borreguisme inútil es convertisca en una evidència, en un argument que qüestione l’aparador des d’on alguns justifiquen tanta misèria intel·lectual i tanta ineptitud. La despertà n'és la prova. Arribarà el dia que s’indigestaran de menjar bunyols mentre un japonés els fa fotografies, d’això no hi ha dubte, més tard o més prompte...

25 d'abril

Realment, que alguns diputats  fatxosos valencians s’escandalitzen davant una exposició amb motiu del 25 d'abril que recorda els trenta anys de l’Estatut d’Autonomia del 1982, no sé si es deu a una qüestió patriòtica, espanyola per descomptat; o a una simple exhibició de banalitat i coentor valencianes, que també podria ser atenent el caràcter folklòric de les altes esferes governants de la Generalitat. Però que hi haja alguns que, a més a més, demanen una pastilla, o dos, per calmar-se després de veure exhibida, entre d’altres, la senyera del poble, sense blau evidentment, ja és per pensar si el problema d’aquesta gent es deu a una estranya malaltia que afecta la capacitat de veure més enllà de dues barres roges i una groga o es tracta únicament d’un trastorn mental crònic i perillós a llarg termini. De tot n’hi haurà, és evident. Fins i tot, és ben possible que alguns es moguen a cavall de les dues possibilitats, és a dir, entre ser un fatxa o estar com una xirivia. Sefarín Caballero, per exemple, il·lustre personatge d’aquest costumari, és un d’aquests casos, un dels amos actuals de la taifa valenciana, assidu dels trinquets i omnipresent en cadascun dels fandangos que munta el govern del qual forma part indissoluble. I és evident que és dels qui més soroll farà quan caurà. Exactament igual que aquest altre que posa crucifixos a la mesa de les Corts com si es tractara del seu altar particular, l’amic de Déu i patró de les fogueres d’Alacant. O d’un nouvingut però ja caduc parlamentari de Monòver, que no sé si es pren pastilles amb l’excusa d’una exposició on figura la denominació País Valencià o perquè sempre és preferible drogar-se a veure que el temps passa i les antigues mentides sobra la invasió catalana ja no aprofiten. Que se’n vagen, tots! I quan més lluny millor, que no tornen. Sens dubte, una diada tan simbòlica com el 25 d’abril ho agrairà.

Cartells presents a l'exposició maleïda pels fatxes del PP.
Fotografia del diari Las Provincias

http://www.laveupv.com/noticia/2029/expo-pastilla

http://www.lasprovincias.es/20130425/mas-actualidad/politica/maluenda-pastilla-exposicion-paissos-201304251317.html

 

Falles



Els tòpics fallers es perpetuen any rere any

De nou arriben les falles i de nou aquest espai de costums sucumbeix a la temptació de parlar-ne, ni que siga per llevar-se del damunt els prejudicis que li assalten quan arriba la festa per antonomàsia d’aquestes terres, una festa exemple del país de les meravelles i antítesi del paradís somiat pels més il·lusos. No és gens fàcil opinar des d’una postura totalment contrària a un món que amaga de manera no gens dissimulada la dignitat que corre per alguns pocs casals fallers, com no és agradable tampoc haver de calibrar certa terminologia literària quan s’hi fa referència al simbolisme de tot plegat, exemplificat en gran mesura en el balcó de l’ajuntament de València i en les reverències i ofrenes a la parella santa del moment, la Geperudeta i Sant Josep. Les falles són exigents, i tant. I ho són en el sentit que mai no canvien, ni progressen, ni s’obrin al necessari debat de la renovació. Són inalterables i, en conseqüència, també acullen una elevada dosi de censura. No de la que s’aplica en els règims autoritaris, evidentment, sinó de la pròpia, l’autocensura, aquella que es resumeix en por de dir o escriure coses que no cauen massa bé en determinats ambients ideològicament majoritaris. Per tot, és realment cridaner que en aquest present on la vida corre tan de pressa i cada detall s’analitza fins al moll de l’os, les falles resistisquen esplendoroses, pletòriques, ben arraulides per l’espectre folklòric i la política més casposa. En certa ocasió, vaig sentir que eren una enciclopèdia, que no calia mirar-les de reüll, ni desconfiar-ne, ni empentar-les a cap procés de modernitat, ni sotmetre-les a judicis de valor. La quinta essència de la cultura valenciana, segons els més acèrrims, un èxit bastit en l’hermetisme, un món hieràtic impossible de descobrir el moviment, tancat en si mateix, definitori d’un país sense límit que fa apologia de l’absurd, d’allò que per terres valencianes es coneix tradicionalment com a poc trellat, poc seny en català oriental. Elefantiasis aguda. Un gran negoci, les falles, de veres que sí. Per als de sempre, tot siga dit de pas.

Xampany i putes

Realment pareixia impossible. Però ha tornat a superar-se o, millor dit, ha tornat a parlar. O millor encara, ha tornat a blasfemar: el 20-N, xampany i dones. Quin fenomen de la comunicació. Tot un exemple de la nostra idiosincràsia, tan convenientment exaltada per la concurrència popular i pels nostres camarades madrilenys, que ens consideren abiertos y felices. Quina sort la nostra. Ja fa un temps, aquest senyor a qui no val la pena posar cara, ni nom, ni res que l’identifique més enllà de les brofecades que ens amolla cada dia, delectà la comunitat educativa amb una deliciosa dedicatòria: són uns gilipolles; i fa més temps encara, en un intent de cuidar el seu electorat potencial, va dir aquella sentència entranyable segons la qual eren uns burros per votar-lo. Ja més endavant, en un intent de guanyar-se l’estima fraternal del col·lectiu de discapacitats, es permeté el luxe de recomanar-los cordes per superar els obstacles arquitectònics. I ja com a remat, des de temps immemorials, sempre es mostrà, i es mostra, com un modèlic usuari del corpus lingüístic tradicional del valencià de soca-rel, aquell mitjançant el qual tots els que estimem i respectem aquestes terres som uns titots, uns catalanistes i uns desgraciats, per no dir uns fills de putes, encara que això últim ho dic jo, tot esperant que així s’entenga millor la dimensió completa d’un personatge que en aquest costumari sempre ha sigut reverenciat com correspon, sota les etiquetes Meninfotisme-coentor i Sefarín i Fonsín. Per tot, a mi em ve a la memòria, tant la portada d'Espècies protegides com el passatge inicial del llibre Societat limitada, tots dos de Ferran Torrent, ja que sintetitzen com cap altra cosa el caràcter del protagonista innombrable d’aquesta entrada. El passatge diu així: "A diferència de la burgesia catalana, delerosa de seure en una llotja del Liceu, els empresaris valencians han tingut i tenen en la cacera el símbol de distinció social. L’empresariat valencià, també, ha preferit sempre les putes a la tradicional querida. Una qüestió de pragmatisme: les querides compliquen la vida i al llit no són tan professionals; el que pugues pagar amb diners t’ho estalvies en maldecaps. Premissa important en un teixit empresarial on els negociants i els vividors són ben visibles". Queda clar doncs, que el 20-N, xampany i putes; perdó, xampany i dones, perquè tot és poc per celebrar la victòria dels nostres estimats compares i cabdills del partit de don Mariano. Vertaderament limitats. Som incorregibles.

Coentor fallera

Ara que s’acosten les falles i la coentor pareix arribar al seu punt culminant, la Diputació de València no ha tingut millor idea que celebrar-ho amb una de les seues tradicionals eixides de coet borratxo, no debades està governada pel senyor Fonsín Al-xativí: regalar entrades per a les corregudes de bous a totes aquelles falleres que acudisquen a la plaça abillades amb el vestit tradicional. En llegir açò, algú podria pensar que és així com s’entén la igualtat de gènere per aquestes terres mediterrànies, però no, la qüestió és encara més grotesca: els fallers vestits com a tal, també tindran descompte, concretament pagaran la meitat de l’entrada, a la qual cosa cal afegir la pregunta: i la resta què? La resta, res. Entrades de sol i punt, que són més barates. I això per a qui li agraden els bous. Als que no, sempre els quedarà el consol de veure com els nostres representants continuen practicant el seu esport preferit: fer el ridícul i, si és possible, a costa de les falles, sempre correligionàries amb el poder establert. Això que no quede.

La plaça de bous, de gala per a rebre a les falleres

Líders i moderns

Ara que el Nadal conclou i que els costums típics d’aquestes dates pareixen tenir una vitalitat infinita –no n’hi ha més que veure com la venda de pastissets de moniato i tortells continua creixent- em sobta una notícia insubstancial que he sentit aquest matí en un programa d’àmbit autonòmic de la Cadena Ser, Locos por Valencia, un espai d’aquells que es fa passar per modern i progre però que és polsós i coent com la rutina mateixa d’aquest país. No el sintonitzeu, feu-me cas. És un conglomerat de gràcies sense gràcia i crítiques sense crítica que avui m’ha sorprés definitivament amb un reportatge d’una senyora, pel que es veu molt aplicada, que ha conclòs que els valencians estem al lloc més alt de l’escalafó de la modernitat. Tot perquè segons els resultats del seu rigorós anàlisi, les bones gents d’aquest país, d’un temps ençà, es decanten més pel Pare Noel que pels Reis Mags. I punt, ja havia dit que la notícia era insubstancial, si més no absurda. I no sé, potser aquesta és la raó per la qual també en molts balcons i terrasses del nostre entorn, abunda més el Pare Noel que el rei Baltasar, per exemple. O també la raó per la qual els valencians ens sentim orgullosos de viure en el país de les meravelles, no et fot. Al capdavall, una notícia que ens situa on ens mereixem, com ara aquella altra que vaig sentir ja fa un temps i que també ens situava gairebé líders d’una altra llista desconcertant i realment preocupant: els valencians som la tercera autonomia de l’Estat Espanyol en número de sectes. Doncs això: visca la Geperudeta!

Esnobisme català

Un exemple de coentor catalana que es repeteix a diari en els mitjans de comunicació que emeten en castellà, això és pràcticament tots, és aquell que situa a un o una parlant de català oriental al front d’un programa televisiu o radiofònic. Si un s’hi fixa bé, comprovarà de seguida la hiperbòlica i acusadíssima pronúncia que s’hi empra per fer referència a qualsevol paraula intraduïble, topònims i antropònims bàsicament. És un autèntic show. De sobte, com si a totes i a tots els entrara la rauxa per demostrar la seua catalanitat, sonoritzen, palatalitzen, neutralitzen i velaritzen de manera més que notòria totes les grafies possibles i per haver. I no, no és necessària tanta exageració. Val que un se senta molt orgullós de pertànyer a una cultura i que, per desgràcia, no hi haja espais suficients per usar la nostra llengua, a molts no ens ho han d’explicar això, però em fa la sensació que a l’oient “nacional”, o a l’espectador en general, li importa un rave. Al capdavall de fet, l’única cosa que se’n desprén és un esnobisme que tira de tos, equivalent en gran mesura a la coentor valenciana que tantes entrades glorioses ha donat a aquest costumari. Ningú està lliure de pecat per tant, ni tan sols aquells que tant controlen la prosòdia i fonètica catalanes però que a l’hora de la veritat i per exigències del guió parlen en espanyol, pur i dur. La realitat s’imposa, malauradament. L’ESTAT, dit així en majúscula, penalitza. D’això, els valencians, en sabem un fum...

La cadena SER, un dels principals bastions de l'esnobisme català

Camps I el coent

Quan ja pensava que era impossible superar-se i quan ja havia decidit tancar definitivament l'apartat d'antivalencians, va el diari Levante i ens delecta amb la imatge coenta i inclassificable d'aquest senyor. Ho lamente molt, ja que ni la filosofia d'aquest costumari ni els seus benestimats seguidors s'ho mereixen, tot això. Però és que és massa... Només li falta la senyera. I alerta amb els paios que se l'observen pel darrere. Quanta felicitat! Perquè després diguen. Camps, nostre senyor, fanàtic dels Sex Pistols.

Toponímia urbana II: Eufemismes

Continuant amb el tema de la toponímia urbana, sí que m’agradaria comentar, ja que ens hi posem, algunes qüestions derivades que em fan pensar massa sobre el significat d’un terme a bastament utilitzat en aquest costumari: meninfotisme. A hores d’ara de fet, ja no sé si es tracta d’una manera d’aillar-se de tot o, ben al contrari, de dissimular les vertaderes intencions ideològiques del personal. Perquè és la vella tàctica: un es declara apolític, altrament dit meninfot, i al dia següent fa campanya contra el cava català o, encara millor, s’hi afegeix a un d’aquests grups multitudinaris que circulen tan alegrement pel Facebook: un millón de voces contra Zapatero; o ximpleries per l’estil. Ridícul, i al mateix temps hipòcrita. Deu ser la modernitat. O la incultura, què en sé jo. En qualsevol cas, molt preocupant, més quan es comprova la suposada innocència que es desprén del tema que torne a tractar avui, això és, la toponímia urbana. No és casual ni meninfot, en aquest sentit, que la plaça de l’ajuntament de València tinga un nom tan genèric, i alhora tan insuls. Però sí, és així. Abans, almenys, ho deien clar, o plaza del Caudillo, o plaça del País Valencià. I punt. Tot al contrari que ara, que abunden les nomenclatures vagues, aquelles que ho diuen tot però que en realitat no diuen res: els eufemismes. Allò que s’exemplifica perfectament en cada una de les avingudes, carrers o places que hi recorrem: plaça Constitució, avinguda de les Corts, carrer de la Democràcia, carrer dels esports, carrer Carretera Nacional, plaça Comunitat, carrer del dret a votar... Tot molt patètic, i tot plegat també molt avorrit. I això que sempre ens quedaran els noms dels camins de camp. O en tot cas els personatges apolítics que esborren part d’algunes plaques emblemàtiques sense caure en el missatge resultant, com ara aquell bajoca del meu poble que a l’avinguda del País Valencià li llevà justament el substantiu país: avinguda del Valencià fou el producte. Si és que cal ser ignorant...

Coentor pel món

A pesar de les successives crides al boicot que he llançat des d’aquest costumari, l’altre dia vaig sucumbir a la desídia i vaig estacionar el comandament a Canal 9. No per comprovar la manipulació que s’aplica als noticiaris, que és per a cagar-se certament, sinó per veure un programa que porta com a títol "Valencians pel món", una autèntica oportunitat perduda pel que suposa de recreació en el tòpic i insistència en la mediocritat. En primer lloc, vaig quedar-me al•lucinat amb uns personatges d’Alacant que mentre ballaven arrimaven el pardal a unes mulates de la República Dominicana, tot per demostrar la festa que porten en aquell país. En segon lloc, un figura també del sud agafava un grapadet de sorra de la mar i traçava una metàfora realment captivadora, evidentment en castellà: Es como el azúcar que se deshace en el café. Pam! I per últim, per allò de representar el caràcter nostrat en l’exterior, el programa va traure un grup de valencians ben entradets en anys que cuinaven una paella, una grandíssima ocasió per regalar-los, gentilesa del programa, una brusa a joc amb el mocador faller que duien al coll. Ai mare. Arribat aquest punt, es preguntarà el meu estimat lector si vaig aguantar tot l’espectacle assegut estupefacte, sense canviar de canal o sense fumar-me un carquinyol. Doncs no, es pot ser idiota però no tant. Al capdavall, calia estar preparat per a una catarsi concloent molt d'acord amb l'esperit de la televisió pública dels valencians: una dona recordava amb el fervor i el plor característic la nostra mare de déu. Visca la Geperudeta, eta!

Coentor: capítol suprem!

Una bona mostra de la coentor que ronda l’esperit faller, a banda de la ridícula i patètica frase Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà; és el costum, o la moda, de les comissions festives, dels seus integrants més aviat, de gravar-se el nom al darrere de les seues bruses tradicionals. Evidencia, si més no, l’afany de protagonitzar únicament i exclusivament una setmana on la glòria i l’alegria dels uns regnen a plaer sense adonar-se que la vida continua per a la resta del món, això és, per als qui es refugien en un paradís solitari o també per als qui reflexionen sobre les moltes contradiccions que ofereixen aquestes dates: el castellà amb accent andalús que se sent pels casals; la religiositat extrema d’una festa lligada al caos; la veneració de l’absurd; o la inquietant passivitat amb què els mateixos fallers afronten les iniciatives culturals d’algun il·luminat, per bé que siguen dinàmiques i obertes per a tothom. No hi ha com anar a València per comprovar-ho. Amb un poquet de sort, fins i tot, pots ser convidat a una coca-cola i a un cacau en alguna de les múltiples carpes que impossibiliten circular amb normalitat pels carrers de tots els ciutadans. Perquè després critiquen la seua generositat!

Guai, ara la pluja és guai!

Ara que està tan de moda que ploga en abundància i que també, de tant en tant, ens envaïsquen fenòmens meteorològics aliens a aquestes terres mediterrànies, em crida poderosament l’atenció les expressions i les valoracions que tals fets provoquen sobre les noves generacions de valencians, si més no allunyades de les que fan o han fet les generacions més velles que ens han donat pas. Sens dubte, factors com ara el sistemàtic abandó de les tasques agrícoles o també el proporcional desinterés per les catàstrofes que l’oratge provoca en el camp deuen haver influït. Però és evident que alguna cosa més profunda caldria analitzar quan es comprova com en un espai tan curt de temps, vint anys poc més o menys, s’ha passat de témer la pluja per cada racó del país: ai mare la taronja!; a lloar-la no per res en particular, sinó pel simple fet de caure amb força: que guai, mira cómo llueve! Canvi climàtic en diuen. Sí, clar.

Els tarongers nevats del passat desembre també reberen la consideració de guais

Meninfotisme vs coentor

Açò del meninfotisme i la coentor és com aquelles pel·lícules teòricament de por que enfrontaven els monstres més rendibles del panorama cinematogràfic, com ara aquella tan famosa de Freddy contra Jason. La diferència, tanmateix, és que al País Valencià no es tracta d’una pel·lícula de Hollywood ni tampoc d’un dels costums més arrelats d’aquestes terres, com he escrit algunes voltes; sinó més aviat al contrari: és una conducta i/o un codi ètic que cal acatar quan s’entra des de Vinaròs i s’arriba fins al més enllà; una autèntica bíblia que lluny d’enfrontar-se com els vells monstres del terror, s’hi complementa i ofereix situacions tan patètiques com la d’un conseller de l’actual gabinet valencià que, atents al bram, assegura que la paralització del pla d’El Cabanyal per part del Ministeri de Cultura és la major agressió que hem patit els valencians des de l’abolició dels furs al 1707. Quasi res porta el diari. Estem fatal.

Precisió del terme coentor

No és que siga massa transcendent, fins i tot pot paréixer un pèl còmica, però és una realitat bastant empírica que, per terres valencianes, encara perviu amb gran fortalesa el costum d’engalanar-se i emperifollar-se de dalt a baix els diumenges i els corresponents dies festius, ves per on com si es tractara d’una obligació moral disposada a demostrar el tòpic següent: el barroquisme ens defineix com a poble. Exactament igual que el meninfotisme i altres costums acorralats per una banalitat extrema que, en certa mesura, ajuden a perpetuar la imatge que transmetem de portes enfora, això és, la d’un poble feliç, simpàtic, alegre i obert; allunyat, tot siga dit, de la perspectiva diguem-ne local, o renegada segons els més acèrrims, que veu aquestes tradicions com la màxima expressió del tret distintiu per excel·lència del caràcter valencià, la coentor. Purament i simplement.

Un exemple de coentor a la processó del corpus de València

Meninfotisme=indiferència

La ironia, el sarcasme, la serietat, la indignació, la burla, la impotència, la ràbia, la rancor, la venjança, l’interés, la informació, el riure fluix, el compromís, la identitat, la tristesa, el dolor, la paciència... Ni els uns ni els altres, companys, en realitat és molt més simple del que pareix, i a la vegada més familiar. Amb un paraula sobra: meninfotisme. I no en el sentit conformista del terme sinó en l’agressiu i despectiu. Perquè davant la colla de bouets picats que es reparteix aquesta terra, només cap una cosa, la indiferència més absoluta, la normalitat més demencial. Que bramen, doncs, que bramen, que bramen...

Que bote l'alcaldessa!, que bote l'alcaldessa!...

D’entre tots els esdeveniments que podia haver triat per reprendre aquest costumari no n’he trobat altre millor que el clima de felicitat i bon humor que regna per València actualment. A mi no és que m’agrade alterar l'harmoniosa convivència dels meus paisans, ni tampoc dir una paraula més alta que una altra, però és que no ho puc evitar, cada any em passa el mateix, sempre trobe alguna raó per escriure el que no es pot verbalitzar sobre una festa fallera que, segons els més adeptes, és com veure en persona a Nostre Senyor Jesucrist. La primera invitació a fer-ho em vingué en forma d’unes sentides declaracions d'un il·lustre personatge valencià, Joan Monleon: les falles han perdut la relació amb el veïnat. I la segona, a través d’una notícia el titular de la qual era, si més no, cridaner: Un grupo de falleros exige a la JCF que retire el “bunyol de brillants” a Franco. Quasi res porta el diari. En una festa on no s'accepten les desercions ni les crítiques més o menys amables, no sé quina de les dues sentències s’estamparà abans contra el mur oficial que Sant Josep simbolitza per a les altes esferes governants. Ni l'una ni l'altra arribaran enlloc, això segur. I de mentre, per aclamació popular, Rita continuarà botant en el balcó de l’ajuntament després de cada mascletà. Per a més glòria del sainet!