Anar de dinar

En efecte anar-se’n de paella o de torrà no és un simple costum passatger que se celebra amb motiu d’un aniversari o un dia de pasqua. És un poc més que tot això. Si més no, representa la voluntat de reunir al voltant d’una taula als companys i companyes més estimats; i duu implícit una sèrie de gestos no gens menyspreables per a la societat actual, que tot ho globalitza fins el punt de canviar-li el nom a tradicions immemorials: la torrà, per exemple, ara es diu barbacoa, que queda més fi. Anar de dinar, després de tot, és anar prèviament a comprar, és preparar l’avinentesa de manera gustosa i fefaent, és conversar mentre dura l’aperitiu, és seure en una taula i creuar temes que motiven i que relacionen als presents: la infantesa, les anècdotes passades, la vida pel poble, els viatges dels uns i els altres, les evolucions dels fills i les filles...; és beure i menjar; i és riure, deixar passar el temps mentre el dia allarga la seua existència de camí a la primavera. No sé fins a quin punt les futures generacions arreplegaran el legat que ens deixa aquest país de costums on tot, absolutament tot, és tan fràgil i tan susceptible de caure en les urpes de la indiferència i l’avorriment. Evidentment, és molt més fàcil canviar-ho tot per un Mc Donalds, o per un restaurant de moda, o per aquestes festes eivissenques que tant demostren la predilecció humana a abraçar cultures postisses i farcides d’eslògans hipòcrites i buits de contingut: yo soy ciudadano del mundo. Els collons. En realitat, és molt simple, la quotidianitat, senyors, la quotidianitat. I, sobretot, la senzillesa. Així fa goig complir més anys... Moltes gràcies de veritat.