El dia estava al caure. I irremeiablement, el dia va arribar. En ple hivern, entremig de boirines i tèrboles estampes d’incredulitat. Em demanaren d'escriure i em vaig negar; em demanaren llegir, i també ho vaig fer. Supose que tan sols necessitava una cosa: plorar, només això, plorar molt, fins a ser conscient de la realitat que tenia al davant, la mort, un tema delicat; potser el més emotiu d’entre tots els que congrega la cultura mediterrània i sens dubte el més difícil de tractar en un costumari fins ara refractari a la seua presència fulminant i colpidora. Aixina és, em digueren durant el sepeli. I en efecte, ho és: implacable, indefugible. La mort és dolorosa. Tanmateix, conserva detalls en gran mesura inviolables que es perpetuen entre mostres de respecte i planys de perplexitat. Ara hi ha tanatoris, és cert; però, en essència, el ritual és el mateix: el silenci, la família, el record, el condol dels homes a la porta de l’església, l’espera de les dones en les bancades davanteres, la missa, la creença, la comunió, l’últim passeig, els xiprers, les mirades, el dol... Descanse en pau.divendres, 21 de gener del 2011
Costums de mort
El dia estava al caure. I irremeiablement, el dia va arribar. En ple hivern, entremig de boirines i tèrboles estampes d’incredulitat. Em demanaren d'escriure i em vaig negar; em demanaren llegir, i també ho vaig fer. Supose que tan sols necessitava una cosa: plorar, només això, plorar molt, fins a ser conscient de la realitat que tenia al davant, la mort, un tema delicat; potser el més emotiu d’entre tots els que congrega la cultura mediterrània i sens dubte el més difícil de tractar en un costumari fins ara refractari a la seua presència fulminant i colpidora. Aixina és, em digueren durant el sepeli. I en efecte, ho és: implacable, indefugible. La mort és dolorosa. Tanmateix, conserva detalls en gran mesura inviolables que es perpetuen entre mostres de respecte i planys de perplexitat. Ara hi ha tanatoris, és cert; però, en essència, el ritual és el mateix: el silenci, la família, el record, el condol dels homes a la porta de l’església, l’espera de les dones en les bancades davanteres, la missa, la creença, la comunió, l’últim passeig, els xiprers, les mirades, el dol... Descanse en pau.
Secretari
- Secretari
- Sagunt, País Valencià
- La gran majoria dels escrits d'aquest blog giraran al voltant del poble en la seua màxima expressió, entre aquell conservador de costums i tradicions i aquell altre disposat a deixar-se dur per les pedres del camí, gent en definitiva tocada i farcida d’experiències múltiples. És un espai de reflexió que naix de la realitat dels nostres carrers i la vitalitat minvada del nostre benvolgut entorn, la Mediterrània, les cases de teules i els esperits més dispars, de la gent honrada, treballadora, submisa, innocent i fins i tot de la cruel; de tots aquells que en algun moment donat de la seua rutina diària han percebut les actituds i els sentiments malsans que el proïsme ens sol vendre per costum: la falsedat i la hipocresia, els autèntics danys d'aquesta terra.