Estiu

Supose jo que així és com lluïa el poble temps era temps: tan ple de vida. Alegria estival. Supose, en efecte, que així era com bullien els seus carrers i les seues places, llambordes relluents pel pas incessant dels carros, i dels animals, i de la gent, sempre en sintonia amb aquesta llum encara tan agraïda i sempre tan potent, límpida mentre el sol d’agost cenyeix les carns i s’eleva impietós, màgica quan la lluna s’apodera dels caminals i convida els passejants a gaudir de l’espectacle. Cavalls que renillen per l’abundància i rierols que retenen la frescor. Retrobaments anuals. La gent conversa gustosa per allà per on s’hi troba: a la porta de casa, a la botiga, al bar mentre fa la partida de guinyot, a l’horta, en qualsevol lloc. Homes i dones tots plegats, que busquen una ombra mentre la xitxarra canta, perquè ja ho diuen això, ja: quan la xitxarra canta, calor a manta. Els grupets de joves, mentrestant, donen sentit a les instal·lacions esportives durant l’hivern tan desolades i silencioses. I els més menuts es fan sentir a tot arreu, escridassant a tort i a dret i assaborint la llibertat que no, segurament no, allí no la tenen, ni de bon tros, apilats a les ciutats i als formiguers urbans, personetes innocents que, sense voler-ho ni saber-ho, engreixen les llistes de l’anonimat i el desarrel profund. No conec aquest poble, per tot. No el conec, en absolut, tan acostumat a veure’l fosc, buit i emporprat, amb els camps inabastables en guaret, ple de neu i amb un vent que imposa de tan sibilant que bufa, poderós mentre esbatussa les branques pelades dels xops. Tot és transitori, tot, sense saber ben bé si aquesta circumstància és bona o dolenta. Què en sabré, jo, al cap i a la fi. Pobles que dormiten mentre la llum és escassa, que vibren desmesuradament durant l’estiu, un període tan efímer com joiós. Perquè ja no en queda, de blat. Només pastura per al ramat transhumant. Temps, també, per a les pomes i les prunes. I les fonts que recullen tants visitants com fantasmes hi ha durant l’estació del gel i la penombra. Hi ha molts valencians per aquestes terres, molts. Inunden les pinedes amb el seu parlar tan familiar. Però les vacances passen ràpid. I prompte serà hora de de comptar els dies per recórrer de bell nou aquesta carretera rica i fèrtil que tu, particularment, deixes enrere mentre repasses l’any inoblidable. I és que ara sí. S’ha acabat el periple. I aquell cérvol que fuig del soroll muntanya endins es deixa veure al damunt d’aquella roca llunyana i s’acomiada sense més, inconscient de la metàfora i preparat per a la brama tardoral, amo i senyor d’un nou començament per les singladures d’un oblit que ha fet solatge al teu dedins. Romàntic foraster, guies els teus passos cap al brogit de l’estultícia i la banalitat.

Paco Cabanes, el Genovés (31-7-2021)

Tot un privilegi!

No es pot explicar en paraules una mort com la de Paco Cabanes. I, segurament, tot el que vinga a continuació en aquesta mena d’obituari es quedarà curt i molt curt, tan pressionat per la tristesa i el dol que no crec que puga dir res més del que em permeta l’emoció. El país, el nostre país, sempre estarà en deute amb el Genovés, potser l’única figura llegendària que mai cap valencià, cap ni un, s’ha atrevit a discutir. I no perquè la seua estela fora objecte de polèmica, res més lluny, sinó per tot el contrari, és clar, perquè tot el món el volia. Molt. Moltíssim. Tant que les llàgrimes se m’apoderen quan ho dic. Però és que era real, collons!, molt real. Un mite en majúscules. Un tot en si mateix. L’home honest a qui tots saludaven quan apareixia pel trinquet, la identitat col·lectiva d’aquesta terra i, evidentment, la noblesa expressada sense falsedats i amb la naturalitat pròpia dels cavallers i homes de bé: «com va això?». No res més. Particularment, vaig conèixer Paco quan presentàrem a Sella (la Marina) aquella historieta gràfica sobre la seua trajectòria esportiva i sobre la seua vida, en general. I he de confessar que estava nerviós, molt nerviós. Em passa sovint, això, sempre que presente algun llibre. Però la diferència aquella vegada fou que el meu nerviosisme no venia pel fet de parlar en públic, ni tampoc pel fet d’explicar el que escric, no, no; sinó pel fet de conèixer en persona el pilotari que m’havia captivat des de ben menut en el trinquet del meu poble, Sagunt; i, tot plegat, també, per la sort i el privilegi de poder estar allí, just allí, assegut al seu costat, escoltant la seua veu i contemplant, al mateix temps, el rostre expectant d’una gent que l’observava atentament i es delia per mostrar-li la seua absoluta admiració. «Gràcies Paco, gràcies». «Visca la pilota i visca el Genovés». Això li deien contínuament. I és cert, de veres que ho és. Crec que mai no he vist mai tanta gent donar-li les gràcies a algú amb tanta emotivitat, lliurats totes i tots sense condicions ni martingales modernes al seu Déu particular. Gratitud en estat pur. Xiquets, joves i vells. Tots, absolutament tots. Que bonic deu ser això. Que bonic! En una altra ocasió, li preguntaren a Paco com portava el fet de ser un mite. I la seua resposta fou grandiosa: «jo he fet sempre el que més m’ha agradat, jugar a pilota, no puc dir una altra cosa». Sens dubte, un resum molt franc i molt senzill del que era i ja sempre serà per a tots els valencians. L’antiheroi per excel·lència, potser el màxim exponent del romanticisme popular d’aquestes terres, la figura que transcendia molt més enllà del seu espai natural. Perquè no tan sols els trinquets es queden orfes de la seua presència, no, també es queda orfe tot un poble. Així que va per tu, cavaller. I per tot el que ens has donat i oferit sense demanar res a canvi. Com fan els més grans. Francesc Cabanes Pastor, el Genovés. Que la terra et siga lleu.

Genovés i Genovés II. Les meues condolències 
més sinceres.

Souvenirs

I quan va arribar l’hora de l’adéu definitiu, quan aquesta entelèquia coneguda com a Lapònia espanyola es perdia en la distància de manera irremissible i quan ja el cotxe albirava la mar Mediterrània entre maletes i trastos de diversa índole i consideració, va i resulta que vaig reparar en un fet: no havia adquirit ni un miserable souvenir de la botigueta local. Res. Ni tan sols un flascó de licor local, que ja costava poc; ni una miserable terrina d’essències de bolet o, jo què sé, ni que fora un simple paquet d’infusions amb plantes de l’entorn. No res. Un absolut desubstanciat!, que diria mon pare. Però ni així. On estava, doncs, la meua complicitat amb la iniciativa local? La meua tan impecable solidaritat amb el comerç just i responsable? On? Doncs això. En un cotxe a caramull d’objectes personals de camí cap a València. En un cotxe que, malgrat tot, i això ho vaig saber quan vaig arribar a la llar, dolça llar, sí que transportava algunes coses que si bé no es podien considerar souvenirs estrictes, almenys sí que representaven el meu pas per un poble que ja me manca i al qual sempre estaré, i estarem, a temps, de retornar quan ens vinga de gust. Dues mascaretes anticovid, per exemple, amb el  topònim serigrafiat. Poc gastades, tot siga dit de passada. Seminoves. Perquè qui és que necessita mascareta quan passeja entremig del paradís net i inabastable, sense ningú al seu voltant. Qui? Doncs això. Dues mascaretes que ara, en aquests temps pandèmics al bell mig de la ciutat i els espais multitudinaris, sí que faré servir, ves per on. I també aquella soca de pi que sempre em recordarà el dia que la vaig carregar al llom. La soca, si més no. Així, amb article definit. La mateixa que, en ple hivern, vaig polir i envernissar a fi que em servira de moble en una habitació de matrimoni certament medieval i mancada, entre altres, de tauleta de nit. La soca! Perquè, com no considerar-la un souvenir, aquesta soca. Com no fer-ho? És molt més que això, de fet. Com també ho són aquestes vares per a caminar que no sé com, ni quan, ni per què, algú va posar en el maleter del meu cotxe el dia de la partida. Dues vares que ara tinc ací, just al meu davant. I que boniques que són! També envernissades. De pi! De pino albar!, per a més inri. Potser el símbol d’un poble que, per a més sorpresa, se m’apareix avui, quan arribe al treball, en la guantera del cotxe en forma de postal. Sí, una postal. Una instantània ja descolorida captada en els temps en què els camins del poble encara eren de terra; agafada, segurament, del bar o de la botiga de queviures gestionada pel gran empresari local. Ell, ni més ni menys que ell, oriünd per excel·lència, que s’esforçava a parlar-me en valencià de tant en tant i m’explicava açò i allò de les seues singladures por el Levante, que deia; o aquesta i aquella altra aventura de quan tenia una nòvia per l’Horta o per la Ribera, ja no ho sé; i de quan anava per allí, i d’aquells temps, i de com ha canviat tot... En fi, potser no m’enduc cap souvenir estricte, és cert, però m’enduc, ens enduem, quelcom molt més valuós. Un tòpic rere un altre. Però tot tan real com inesborrable: l’afecte, el respecte i un bon grapat d’imatges i sensacions que ja fan solatge al dedins particular de cadascun de nosaltres. Aquells cavalls blancs i bruns que galopaven lliures pel camp sota l’admiració de la meua filla, l’infinit d’un erm bucòlic, el passeig a la llum del crepuscle, l’amistat sincera, o el fet mateix d’anar d’un lloc a un altre sense els obstacles de la modernitat. Souvenirs? Qui els necessita quan ha viscut tan de prop l’autenticitat i la noblesa? Potser ningú. Porta directa cap a les reflexions profundes entre pins i fonts, entre petjades de cérvols i senglars, o entre converses pobletanes i honestes que bé mereixien que avui em posarà melancòlic i tremendament convençut que la vida és això, justament: una realitat que no necessita falsedats.

Puchol II, el treball del campió

Puchol II, campió individual.
Foto: Fundació Pilota Valenciana

La final? Doncs això, quina final! Com feia temps. I encara podria haver estat millor en cas que aquest pilotaire d’Almussafes de nom Lluís, i de cognom, De la Vega, haguera aprofitat el dau que li va caure en sort després de la reballada. Però no. Pel que es veu, encara no li tocava guanyar. I les seues maneres elegants, la seua varietat de recursos i el seu bon fer, hauran d’esperar un poc més per a ser mereixedores de la major glòria a què pot arribar un jugador de pilota: el campionat individual d’escala i corda. 60-50. Aquest fou el resultat. I, en conseqüència, Puchol II, l’imponent pilotaire de Vinalesa, número u ara i adés, continuarà sent el rei dels trinquets. Però que no es relaxe! Perquè el que fins ara pareixia un regnat indiscutible i de llarg recorregut, ara ja no ho és tant. Ni de bon tros. I allò que fins el dia de la final era un mur infranquejable, lluït i sense badalls, per primera vegada ha vist com algú l’ha picat sense complexos, de tu a tu, totalment desinhibit i amb la sobrietat que només demostren aquells que aspiren a fer saltar la banca i a confirmar que els somnis no són somnis i avant, sinó realitats imparables que avancen dia a dia i partida a partida. Puchol II, per això, ja no s’enfronta a un Genovés II de 39 anys i sense res a perdre, ni tampoc a un herculi Soro III que ja ha donat tot el que havia de donar, ni tan sols a un Pere Roc II bregador i passador que és tan difícil de fer caure com una roca d’escullera. No. Avui, Puchol II té un rival amb unes característiques que fan feredat, gairebé les mateixes que ell tenia —i encara té, evidentment— quan va coronar-se per primera vegada. I és que De la Vega és jove, molt jove, 23 anys. I té moltes mans. I té molta fam. I, a més a més, encapçala una generació de pilotaires amb capacitat de capgirar el destí, sempre en crisi, dels trinquets. Joves com José Salvador de Quart de les Valls, com Salva Palau d’Alginet, o com Giner de Murla. Així està la cosa. I aquest, trobe jo, que soc un simple aficionat més, és el major repte a què s’enfronta Puchol II una vegada encimbellat per quarta vegada com a jugador a batre. Rebot impecable, dau terrible, pilotada forta i violenta... Perquè el seu regnat ja va de bo, en definitiva. I a partir d’ara, treball i jornal, com bé han fet els grans pilotaires des de temps immemorials. Em van agradar moltíssim, d’altra banda, les seues paraules una vegada conclosa la partida: «que la gent vinga als trinquets, que la veritat és que fa falta». Això va dir, poc més o menys. I com no reflexionar-hi, ara: són unes paraules molt certes, expressades després d’un esforç titànic, pròpies d’un pilotaire en plenitud i amb molts anys per davant.Unes paraules que l’honoren com a persona perquè mai no és prou l’esforç que fan aquests treballadors de la pilota hereus del joc ancestral per excel·lència. Valencians i homes de bé. És per això que a mi, particularment, m’agradaria saber per què fa temps que el president de la Generalitat no acudeix a una cita tan simbòlica en el calendari esportiu d’aquest raconet del país. Per què de l’èmfasi inicial de fa sis anys s’ha passat a la incompareixença dels últims anys. I per què, en comptes de la representació institucional que es mereix la millor partida de l’any, el trofeu al millor pilotaire l’entrega un senyor engominat enviat per un banc a qui no coneix ningú. És clar que qui paga, mana. Però, per favor, un poc de grandesa, que la pilota és per als cavallers i no per als qui esperen reverències gratuïtes. El respecte, sempre per davant.

Amb Lluís de la Vega el dia que va guanyar Soro III 
al trinquet Tio Pena de Massamagrell

Riu

Remunte el riu en companyia de dos bons escuders. Amunt, amunt, tal com em va recomanar aquell que pescava truites però que ja no en pesca, que ara té els aparells inutilitzats després d’anys d’inactivitat, i que ja veurem. En fi. Ja veurem, com els cecs. Però el cas és que m’ho digué, n’estic ben segur, sense concretar en excés, com sol ser costum, però m’ho digué: «están más arriba». Així que jo, amunt que vaig. I els meus dos fidels escuders, també. A la recerca de les famoses truites del terreny. O, simplement, a caminar, que en realitat és el que fem des que arribem al pont que fa frontera entre l’asfalt i la terra, o entre el món conegut del poble i el món feréstec de la serra. Xino-xano. A banda i banda de la riba se succeeixen els gorgs i els rabejos, tot en consonància amb l’harmonia natural, tot molt bonic i preciós, també, evidentment, i amb el rerefons d’una vall pregona on les flors s’acumulen a balquena i on els insectes, més en concret aquests gèrrids anomenats sabaters, reposen en gran nombre i amb gran placidesa sobre els nombrosos tolls d’aigua mansa. Per això no n’hi ha, de truites, per això. Perquè si n’hi haguera alguna, aquests insectes no hi serien, a quin sant! I aquell pescador que ens trobem, de sobte, dirigint la mosca cap al gorg ens parlaria en altres termes. Però no: «se las llevaron todas, solo dejaron algunas parejas reproductoras». I poca cosa més. Aquesta és la veritat. A tot estirar, algun gripau que bota des del marge alertat per la nostra presència i que s’amaga entre els cudols i la vegetació que conforma el paisatge, incipient i exuberant en aquestes altures de l’any. Fa calor, ausades que en fa. I realment, el riu convida al bany. Tan sa i tan pur que pareix de cristall, que esborrona, certament, i que és així des que naix fins que desemboca, uns quants quilòmetres més avall, en el gran curs fluvial que travessa la península ibèrica de cap a cap: el Tajo. Qui ho diria! El Tajo! El riu per excel·lència, nascut també al cor d’aquestes serres oblidades, un riu que no és un riu en les èpoques més seques, sinó que a penes és un fil, o un filet, segons diuen, i que em recorda, a més a més, el refrany aquell en català segons el qual uns tenen la fama i uns altres carden la llana. Tot i que, en aquestes contrades, és clar, el refrany s’adapta a la riquesa popular de la llengua de Cervantes: El Tajo lleva la fama y el Hoz Seca el agua. Tanmateix, de sec no en té res, aquest darrer, i això malgrat el seu nom. Potser ho sembla en algun tram, és cert, però pel que es veu, el motiu són les filtracions que s’endinsen muntanya endins. Per la resta, és un riu que bull, de netedat i de silenci, un riu que ja el voldrien molts, i que baixa sense vicis mundans per un congost abrupte que li dona forma i també la primera part del seu nom. Perquè hoz és, precisament, això: congost. Congost sec. O Hoz Seca en termes oficials. El riu entre els grans rius. Tanmateix, de truites, cap ni una. I això és una llàstima, de veres que ho és. Perquè confirma que no hi ha res en aquest món fora de perill. El nostre pas, tan humà com destructiu. 

Batiatto i el teatre romà de Sagunt

D’artistes, per desgràcia, se’n moren molts al llarg de tot un any. Alguns pesen menys, alguns altres més. I Franco Batiatto estava entre els segons, almenys per a mi. La raó? Molt senzilla. Quan era menut, mos pares em van dur a veure’l actuar al teatre romà de Sagunt. I allò fou tan grandiós, tan magnífic i tan digne de recordar que, fet i fet, va entrar a formar part del meu vagareig per la vida a mode de solatge inesborrable. En aquells dies llunyans, a més a més, el teatre del meu poble encara no havia encetat el viacrucis arquitectònic i judicial derivat de la seua polèmica rehabilitació i, en conseqüència, seure en aquella càvea vella, decrèpita i farcida de pegots de morter franquista era un martiri insofrible que els espectadors aguantaven estoicament a fi de no ser jutjats com a traïdors de l’antic Imperi Romà. Però, és clar, amb Batiatto, això era una inconveniència molt fàcil de sortejar. Un detallet, en podria dir ara. Perquè era tal l’energia que encomanava, tal el seu ritme i tal la seua varietat de moviments estrafolaris que resultava impossible romandre assegut. Com els dervisches turners che girano, si més no. Així que tots alçats, en definitiva. I tots ballant al ritme d’una figura siciliana que es menjava l’escenari i que no necessitava, en absolut, cap ni un dels paradigmes artístics de bellesa i formació que tant de talent han desaprofitat tant ara com adés. No. De fet, era un personatge escanyolit i desgarbat, i amb un nas aguilenc que feia feredat. L’antiartista! I malgrat això, un dels més grans. Tan gran que durant els dies que actuà a Sagunt, la seua veu ressonà amb moltíssima força al meu dedins, en part perquè aquell cantant era un torrent de vitalitat, i en part, també, perquè aleshores jo vivia en un pis amb vistes al castell des d’on es contemplava tota la muntanya i tot aquell teatre, tan descobert com indefens, tan màgic com necessitat d’una reforma a l’altura de la seua història. Ho recorde perfectament, tot allò, com recorde també que, anys després, alçaren una finca davant del meu pis que, malgrat tapar la vista fabulosa de l'obra d'art per excel·lència del meu poble, mai pogué fer-me oblidar el pas de Franco Batiatto per l'escenari local. I així fins avui, quan la seua mort m’ha fet escoltar, de bell nou, aquelles cançons fabuloses. Una vecchia pretone, con un cappello e un ombrello di carta di riso e canna di bambù...