Pastor

Camina que caminaràs, captivat per l’extensió inabastable dels camps i per l’aroma omnipresent del timonet, travesse un turó, i un altre, i un altre, infinitament... Sens dubte, soc víctima de l’embruix d’aquesta gamma de blancs, de blaus i de grisos que protegeix el caminant de qualsevol impuresa terrenal. El cel. Un mer trànsit cap al paradís, o en tot cas cap al tot interminable de muntanyes i senderis que se succeeixen com un laberint natural capaç de transmetre energia i plaer a parts directament proporcionals. Cent passos. I m’ature. Cent passos més. I m’ature de nou. Aire net que penetra en els pulmons, que els eixampla com a esponges, que els oxigena i els fa forts. I, mentrestant, no molt lluny, se sent la dringadissa inconfusible dels esquellots. I allí que me’ls trobe, allí mateix, ben a l’abast. Els dos ramats del poble, vora cinc-cents caps que aprofiten el crepuscle per pasturar entre dues vessants i anivellen l’herba tendra que s’enlaira feréstega empentada per la saó d’aquest present. L’un, a l’esquerra. L’altre, a la dreta. I entremig, un vast congost d’estepa que corre entre una massa d’arbres caducifolis a l’aguait de la tan desitjada bonança primaveral. Prompte els abraçarà una nova embranzida, pense jo, sempre lenta però constant, uns arbres que arriben fins als vint, potser fins als vint-i-cinc metres d’alçada. I farcits de glans. Roures rebolls. Brillen i s’emporpren al compàs d’un sol que amaga ara la claror i dona pas a la bellesa incontestable de la lluna, senyora de la tenebra, gairebé plena en aquestes acaballes de febrer. L’estampa bucòlica de l’home que esguarda el seu ramat, entretant, s’accentua a cada moviment, i a cada crit que ressona entre el silenci: «vengaaaaaaa, uoppppppppp,...». I, de seguida, prossegueixen altres crits i altres onomatopeies sovint inintel·ligibles que queden emmudides quan ell, el pastor, recolza la barbeta sobre el garrot. Este es de avellano, em diu, mig entredents. Cúmul de detalls. Fusta d’avellaner, quasi res porta el diari. I la seua mirada, que es planta fixa en el punt des d’on s’albiren els seus animals tan estimats. I els gossos silents, atents i servils, disposats a la faena, a recer del seu afecte. Un home noble, aquest pastor, un altre home noble, immers en la qualitat d'un silenci del qual ja és propietari, i diluït entre argelagues i matolls; gustós d’assenyalar-me, quan així ho creu convenient, que, en efecte, ja havia vist com jo m’aproximava des del coll: «ya te había visto que venías, ya...». Vagareja i assaboreix ara amb la meua companyia els sorolls zenitals de la natura, aquí siempre cerca del arroyo, que em diu. I concentra els ulls i les oïdes en l’aigua que brolla i que baixa neta i abundant per la pendent atesa la quantitat de neu i pluja caigudes durant aquest hivern tan estricte. «Suelo venir aquí, donde el agua rebota entre las rocas y suena y resuena, porque es muy bonito. Muy puro. Me paso horas escuchando el silencio». I no, no és una frase inventada per a l’ocasió. La diu ell, el pastor, així, d'aquesta manera, tan literària, potser la millor definició d’una de les persones més lliures que conec ara per ara, àcrata per definició, amo indiscutible dels seus actes, enamorat de la natura i els animals, a qui denomina bèsties tan humanes com nosaltres. Tendres i esquerpes com la terra que els acull. Tal volta per això, posa nom a algunes cabres, com ara aquesta que governa el ramat i que guia sempre la tornada dreta a la nau on totes dormiran. Marilyn. La cabra Marilyn. I un seguici d’esquellots entra, aleshores, en l’asfalt que marca l’entrada del poble:

—Son duras estas cabras, como el clima de estas tierras. Se nota cuando se adaptan. El frío les hace mal pero si aguantan un invierno, si aguantan, ya no caen...

—¿Tienes miedo algun vez? —li pregunte jo.

I mig sorprès per la pregunta, es queda cavil·lós. Potser el té, perquè impossible no tenir-lo quan es queda sol entre barrancs que entonen estranyes melodies, però això és una cosa que em contarà un altre dia:

—Algún día te llevaré allí, algun día...

I li dic adéu amb l’esperança que algun dia, com diu ell, em porte allà on les ombres deuen ser més poderoses que aquesta existència solitària tan gustosa d’arrelar en el seu cos. Tot plegat en l'esperit d'una ànima càndida tan neta com el cel...

Frontó (o trinquete)

De frontons, també anomenats trinquetes, n’hi ha molts per aquestes terres. Eterns i d’una peça. Sovint, però, romanen isolats i sense xiquets que juguen, només amb la companyia esporàdica d’algun home que hi ronda i que recorda èpoques pretèrites i glorioses, de cuando yo era joven y se jugaba con la mano. Uns temps que ja no hi tornaran, per això. Perquè és evident: s’han comés moltes, moltíssimes, imprudències si del que parlem és de trinquets i de pilota basca o valenciana, tant fa. Pilota, en general. I la despoblació que pateixen aquestes terres no és cap excusa, a quin sant!, en tot cas ha estat el criteri per a imposar una tendència simplista no del tot conscient de la magnitud de l’error, —gens conscient, en diria jo—, un motiu de sobra, de fet, per a ser absolt per l’escassa concurrència popular que visita aquestes instal·lacions fa temps cabdals i avui mancades de personalitat en la seua gran majoria. Frontons alts, d’alguna manera o altra prefabricats, deixats caure sobre l’erm. I, sobretot, sobretot, desplaçats del seu emplaçament original, el centre del poble. No és exclusiva del País Valencià, en conseqüència, la filosofia d’alçar aquests morts, lletjos i cars per a més dir, entremig de polígons industrials. No, per desgràcia. I també allà on la diàspora humana ha fet estralls s’ha generalitzat un tipus d’obra que, a més a més, ha comptat, pel que es veu, amb el vistiplau dels pobletans estacionals, dels qui tornen per vacances, inconscients en gran part del que comporta un equipament, —se’n diu així, equipament!—, en teoria, necessari. Sí, necessari, en efecte. I és d’agrair la iniciativa, no seré jo qui contradiga tal decisió, però amb els frontons, amb els trinquetes, s’ha de dir el que alguns no volen sentir. Pertoca dir-ho, de fet: ha passat el mateix que amb les festes patronals, desplaçades moltes del centre històric, o de la plaça major, o del seu espai ancestral, amb la identitat arravatada. És per això que, ara i ací, no puc evitar la reflexió subjacent, ni tampoc l’impuls de desviar-me de la carretera quan veig algun poble de la Lapònia espanyola que, bé per manca d’habitants, bé per manca d’inversions, bé perquè ningú s’ha plantejat res, han conservat l’antic frontó. I n’hi ha, per sort, no molts, però n’hi ha. Frontons d’una sola paret, la pareteta que diuen els investigadors més lletrats, alguns fets de pedra sense polir, sense color tampoc, escrostonats, aspres i sobris com tot el conjunt que els envolta. I encabits, de vegades, en un atzucac adjunt a l’església, latents i compassats amb el plany de les campanes: la una, les dos, les tres... Inservibles, també, tot siga dit de passada, amb el pis irregular i una finor que esborrona de tan absent que s’hi percep. Però que bonics, mare, que bonics! Allà emmudits, ni alts ni baixos, simplement una rèmora d’altres temps. Bells i de solatges tan profunds que només amb un poc d’imaginació, només amb un poc, dic, es pot arribar a sentir encara el bot d’aquella pilota, tec!, i dels homes que criden i vesteixen amb samarretes de tirants, i dels ànims dels qui contemplen l’espectacle, i de tot l’embruix del joc primitiu. Amb la mà nua. Con la mano hecha! Sempre endavant. I la memòria que s’esvaeix a ritme de frases estereotipades però latents: antes todo era más especial. Això mateix dic jo. Antany, sempre antany.

Escalerillas

Jo em pensava que tenien un nom peculiar, i potser el tenen, ningú diu que no, però els veïns del poble, simplement, li diuen escaleras o, a tot estirar, escalerillas, que si bé no deixa de ser un terme més familiar, tampoc és que li atorgue el moll literari suficient com per a ser considerat representatiu de la parla genuïna. Escalerillas, doncs. Senzillesa al poder, de veres que sí, tot i que en el cas que ens ocupa, la paraula roman curiosament en desús per l’escassa pervivència de la construcció en si: unes escales fetes de pedra que se situen tot just a l’entrada de les cases i que eleven la porta d’accés per sobre del nivell del carrer, a mode de carxata o ribàs. I per què? Doncs per una raó molt senzilla. I ben lògica, també, sobretot tenint en compte les inclemències de l’oratge i la forma de vida que ha caracteritzat aquestes terres des de temps immemorials. Per una banda, salvar les intenses nevades, no les d’avui, és clar, que ahora ya no nieva ni la mitad, sinó les d’antany, que eren més copioses i molt capaces de fer el metre,—qui no diu els dos metres!—, d’espessor. Pren, templat! I per una altra perquè, segons m’informen, la part de baix de la casa, la més humida, es reservava per a les quadres dels animals, de tal manera que la vida familiar, és clar, es feia en la part de dalt. Elemental. Tanmateix, el que em crida poderosament l’atenció pel que fa a aquests menesters arquitectònics és que el progrés o, més aviat la falta de regulació en matèria patrimonial, també ha fet acte de presència. Vull dir: també ha aconseguit eliminar-los paulatinament del paisatge urbà. Avui, en aquest sentit, en queden molt poques, d’escaletes, d’escalerillas, més aviat. Es poden comptar amb els dits d’una mà, de fet, més encara si el recompte es limita a les originals, a les que estan bastides de pedra com a element principal de construcció, sense artificialitats ni martingales decoratives de dubtosa credibilitat, mancades de baranes. Perquè hi ha algunes que, en fi, millor no parlar-ne, que jo soc foraster, però és que, però és que..., però és que no ho puc evitar! Amb balustres i tot! Ale, ja ho he dit! Les meues disculpes per a qui s’haja sentit ofès, de veritat. I és que com a valencià i home de bé, no deixa de ser un honor i un privilegi, irònicament parlant, compartir certes aberracions tan allunyades del gust i tan emparentades, tot siga dit de passada, amb la coentor mediterrània que tan famosos ens ha fet internacionalment. Benvinguda siga la digressió, per tant. I tornant al tema, doncs això. Deia que en queden poques, d’escalerillas, perdudes, per desgràcia, la majoria, pel canó del temps. Malgrat tot, encara se’n veuen, costa un poc, però encara se’n veuen, algunes com a mostra decorativa, encara sort; algunes altres sense veïns que les pugen, al son de la mort i la despoblació; i algunes altres poques restaurades i esculpides amb un criteri exquisit, un tribut a la identitat, si més no. I que així siga per a la posteritat, per favor, fidels a una sobrietat que batega per sempre entre el present incert i el futur devorador dels trets més essencials.

Animals

No, no malpenseu, que per bé que en plena Lapònia espanyola les finors es deixen de banda i les floritures al proïsme siguen més aviat escasses, amb el títol que encapçala aquest text no em referisc a cap persona bípeda de gestos rudes i paraules curtes. No. No. Tot al contrari. Em referisc als animals, als animals pròpiament dits, que són una peça clau de tot un engranatge rural capaç d’encendre passions i tristors a parts proporcionals i que ofereix un mode de vida en aparença idíl·lic però francament costós per als qui ho intenten en la realitat. Però bé, anem a pams. El cas és que no conec encara cap família ni cap ànima solitària de les que habiten aquests paratges que no professe un amor infinit pels animals, uns éssers fidels en tots els sentits, tant en la vida com en la mort. Qui no té un gat, de fet, té un gos, i qui no té un gos, té un cavall, o dos o tres. I qui no té un gat, o un gos, o dos o tres cavalls, doncs manté un ramat de cabres, o de vaques i bous. Això per no parlar dels burros, evidentment, perquè el poble en si, o més aviat la nau d’un dels pastors, l’agutzil de l’ajuntament al mateix temps, és una mena de refugi espiritual per a aquesta espècie francament amenaçada des que la tracció a motor va relegar al no res la seua funció primordial de càrrega i descàrrega de productes i materials diversos. Tot un exemple de dignitat animal. He dit. Encara que per a exemples, la família que els manté, els burros i les someres, vull dir; una família que, a més a més, escriu les seues aventures i desventures en un espai virtual anomenat Burritos felices, allí on es pot veure, fins i tot, el naixement d’una burreta amb un nom tan bonic com simptomàtic de l’afecte que li dediquen els seus amos: Reina. És tanta la devoció que sent aquesta família per aquests animals, per això, que de vegades, o gairebé sempre, un pot pensar que viuen per ells. Bé, per ells i també pel ramat de dos-centes cinquanta cabres amb les quals, algun dia, algun dia, esperen fer realitat el seu projecte de vida, que és ni més ni menys que una formatgeria. Quesos Nines. Il·lusió per arroves. Tot i que de moment un somni convertit en drama que haurà de superar el munt d'obstacles i enganys que els ha caigut a sobre des que abandonaren Madrid i abocaren el pot de manera decidida i sense por. Donacions més que merescudes, a tot açò, perquè ara tota ajuda és poca. I arribarà el moment que els seus futurs i exquisits formatges reclamaran un lloc en el nostre paladar. Hi arribarà. N'estic segur.

Pins

 

Com si les veus del poble m’hagueren sentit, com si una força immediata i gentil sentira la necessitat del rescat del pobre i inexpert valencianet o com si la serra, o el monte, o tot el que m’envolta, volguera expressar-me la seua gratitud per tantes paraules reflectides sobre el paper, per fi, per fi, he entès la noblesa d’aquesta terra. Pins, pins i més pins. Però, sobretot, pins secs, morts, l’objectiu de tot plegat, encara ferms, malgrat tot, de llenya que vessa resina i que crida i pregunta: em vols? Doncs vine a buscar-me. La batalla no serà fàcil ni tampoc agradosa, tot al contrari, et costarà suor, i blasfèmies, i ganyotes de fàstic, i una jornada brutal d’esforç i activitat que recordaràs al llarg de tota una vida. A canvi, això sí, et regalaré unes vistes que tampoc no oblidaràs, precioses de veritat, allà enmig del cabeç més alt, la clariana verda i els pics més ombrívols, amb clapes de neu encara resistents i alhora amb un sol que farà degotejar l’aigua i que radiarà com ja fa setmanes que no ho ha fet. I ja de vesprada, tastaràs l’aperitiu. Mall, cuny i destral. I crits d’entrega i de matança perquè et costarà partir els troncs, de veres que et costarà, un a un, i els que et quedaran per a l'endemà, tota una muntanya. I l’honor de rendir tribut, també, a la màxima tan sabuda i tan repetida per les gents que han treballat la llenya des de temps immemorials, això és que aquesta calfa tres vegades: quan es talla, quan es tragina i quan crema definitivament. Llar encesa, foc viu. Sí. La satisfacció del treball ben fet. Tanmateix, una esquena dolorida, unes mans clivellades i uns braços rígids com els troncs que s’esmicolen, al remat, en brases ardents i hipnotitzadores. I de nit, com a regal, una somnolència llefiscosa, i les marques perdurables d’una jornada completa des del matí a la nit. Imatges, detalls i comentaris gravats per a la posteritat. «Ahí lo tenemos, pedazo de pino. ¡Qué cabrón!». I allà que baixem del tot terreny, ell moto-serra en mà, jo preparat per a carregar el fruit resultant en el remolc. Primer pi: inusual, siamès, amb dos branques atacades de manera transversal, un homenatge als capricis de la natura. «¡Yo esto no la había visto en mi vida!». Segon pi: accessible, llarg, amb la base podrida, molt fàcil, amb una part de la llenya que es descarta. Tercer pi: el pi, el pinaco, un hijo puta de pino, ja caigut, amb una soca que fa feredat i que no cap en una abraçada, ni tampoc en dos. El monstre que buscàvem, de llenya interminable i feixuga, que conclou un matí amb estampes impagables i de labor insofrible que esculpeix el cos, i la ment, i tot. Derringlats i baldats que tornem al poble. «Ale, ya lo tenemos bien. Vamos a tomarnos algo». I brindem per la senzillesa, o pel respecte, o pel que siga. Brindem, que ja és prou...

     

Rebutger

Doncs sí, en això m’he convertit, en un rebutger, o rebutgero, que se’n diu a la vulgar, un ofici a bastament desconegut fora del territori valencià, però que atesa la meua obsessió actual per la llenya i la meua falta de ferramentes apropiades per a traginar-la des del bosc que m’envolta fins a casa, bé es podria aplicar al que faig de tant en tant. Un rebutger, és a dir, allò que en les comarques valencianes dedicades per excel·lència al cultiu de la taronja denomina la persona que compra i comercialitza taronges de segona categoria o de rebuig, si més no les de repom i les gelades; i en ocasions, també, les caigudes a terra. I no, no crec que en aquestes contrades d’interior, hi haja gent familiaritzada amb tal terme, o amb tal ofici —que ho és, un respecte!— però és evident que aquell qui té una moto-serra i un remolc, talla i carrega troncs de qualitat respectable; i el qui no, com és el meu cas, fa voltetes per les zones d’explotació forestal arreplegant tronquets i soquetes penoses que no valen per a res. O sí, tampoc no fotem, però no per al comerç. Patètic. I real. Encara que tampoc és qüestió d’avergonyir-se públicament, no, res més lluny. Almenys, aquesta és una de les distraccions amb què un es familiaritza amb l’entorn que l’allotja i també amb els senderis traçats per la mà de l’home, tan eterns com impenetrables, i sempre amb l’olor característica del pi i de la molsa surant per la superfície. I amb això ja és prou, perquè fet i fet, no és que permeta obrir els pulmons del passejant, és que també dona per a reflexionar i encetar un debat interminable al voltant de l’abandonament rural i, de retruc, també del forestal. Hi ha brutícia, per això. Evidentment, no aquella tan pròpia del litoral mediterrani: plàstics i microplàstics, immundícies humanes, porqueries diverses... No, no. Brutícia material, biològica, restes de branques pertot, pins caiguts i entravessats, soques enormes desarrelades producte dels temporals, i borumballa abundant i abandonada a la seua sort que, entre altres coses, evidencia la falta de recursos mediambientals que tracten un problema que creix de manera proporcional al menyspreu de les metròpolis modernes envers les zones aïllades deixades de la mà de Déu. Un tema delicat, sens dubte. O no, que collons delicat! Un tema irresolt. Però bé, sempre hi haurà l’estima i, sobretot, la lluita de tots aquells habitants compromesos pel seu poble, veïns que no es rendeixen per bé que la batalla política s’oriente sovint cap al màrqueting i la rendibilitat electoral. La España vaciada, l’eslògan de moda. Però el personal que pateix l’ocàs irreparable de la seua identitat no viu d’eslògans i de modes. Així que cadascú extraga les seues conclusions. Més inversions, doncs, i més respecte. Això i només això. La resta són romanços.