Doncs sí, en això m’he convertit, en un
rebutger, o rebutgero, que se’n diu a
la vulgar, un ofici a bastament desconegut fora del territori valencià, però
que atesa la meua obsessió actual per la llenya i la meua falta de ferramentes
apropiades per a traginar-la des del bosc que m’envolta fins a casa, bé es
podria aplicar al que faig de tant en tant. Un rebutger, és a dir, allò que en
les comarques valencianes dedicades per excel·lència al cultiu de la taronja
denomina la persona que compra i comercialitza taronges de segona categoria o
de rebuig, si més no les de repom i les gelades; i en ocasions, també, les
caigudes a terra. I no, no crec que en aquestes contrades d’interior, hi haja
gent familiaritzada amb tal terme, o amb tal ofici —que ho és, un respecte!—
però és evident que aquell qui té una moto-serra i un remolc, talla i carrega
troncs de qualitat respectable; i el qui no, com és el meu cas, fa voltetes per
les zones d’explotació forestal arreplegant tronquets i soquetes penoses que no
valen per a res. O sí, tampoc no fotem, però no per al comerç. Patètic. I real.
Encara que tampoc és qüestió d’avergonyir-se públicament, no, res més lluny.
Almenys, aquesta és una de les distraccions amb què un es familiaritza amb l’entorn que l’allotja i també amb els senderis traçats per la
mà de l’home, tan eterns com impenetrables, i sempre amb l’olor característica
del pi i de la molsa surant per la superfície. I amb això ja és prou, perquè fet i
fet, no és que permeta obrir els pulmons del passejant, és que també dona per a reflexionar i encetar un debat interminable al voltant de l’abandonament rural
i, de retruc, també del forestal. Hi ha brutícia, per això. Evidentment, no
aquella tan pròpia del litoral mediterrani: plàstics i microplàstics,
immundícies humanes, porqueries diverses... No, no. Brutícia material,
biològica, restes de branques pertot, pins caiguts i entravessats, soques
enormes desarrelades producte dels temporals, i borumballa abundant i
abandonada a la seua sort que, entre altres coses, evidencia la falta de
recursos mediambientals que tracten un problema que creix de manera proporcional
al menyspreu de les metròpolis modernes envers les zones aïllades deixades de
la mà de Déu. Un tema delicat, sens dubte. O no, que collons delicat! Un tema
irresolt. Però bé, sempre hi haurà l’estima i, sobretot, la lluita de tots
aquells habitants compromesos pel seu poble, veïns que no es rendeixen per bé
que la batalla política s’oriente sovint cap al màrqueting i la rendibilitat
electoral. La España vaciada,
l’eslògan de moda. Però el personal que pateix l’ocàs irreparable de la seua
identitat no viu d’eslògans i de modes. Així que cadascú extraga les seues
conclusions. Més inversions, doncs, i més respecte. Això i només això. La resta són romanços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada