Coronavirus. Capítol 49: 'Gossera'

Es podria fer un extens camp semàntic al voltant del terme coronavirus: aïllament, asimptomàtic, brot epidèmic, cadena bacteriològica, cas importat, cas confirmat, confinament, contacte, contagi, corba epidèmica, desescalada, distanciament social, diagnòstic, eradicació, incubació, mascareta, nova normalitat, pandèmia, OMS, quarantena, reclusió, teletreball, test, zona de risc... I moltíssims més. En la seua gran majoria són paraules a les quals no estava acostumat, encertades, supose jo; i científiques, què no dir-ne. Hi ha algunes, però, que són plenament desafortunades, com ara ‘nova normalitat’, que realment sona a la normalitat que als governants els passe pels nassos imposar-nos a partir d’ara; o ‘distanciament social’, que fet i fet es confon amb el tipus de distanciament que es pretén en realitat: distanciament físic, si més no. D’altra banda, hi ha altres paraules que són lingüísticament discutibles, tot i que acceptades per la normativa: desescalada, sense anar més lluny, un mot d’influència anglesa i que ha substituït de manera efectiva alguns més nostrats com ara disminució, rebaixa o reducció. Però bé, la bona qüestió no és aquesta, sinó altra. I és que en la llista de paraules que conformen el camp semàntic del coronavirus, hi ha algunes altres que gairebé de manera instintiva m’encaminen cap a escenaris que no res tenen a veure amb el maleït coronavirus i el seu vocabulari associat. És el cas, per exemple, de ‘zona de risc’, que a mi em sona a ‘zona de la mort’, i no perquè siga així, que va!; sinó perquè ahir vaig veure una pel·lícula sobre la muntanya de l’Everest i alguns alpinistes morien sense fre en la denominada zona, és a dir, per damunt dels 8000 metres d’altura, allà on hi ha manca d’oxigen, sobreesforç, congelació i mort sense pal·liatius. En fi, tot això. És el cas també de ‘mascareta’, que a mi em remet a màscara, directament, com la de l’enemic de Batman en La llegenda renaix, aquell que es fa dir Bane. I és el cas, finalment, d’una paraula que no hi és però que hi deuria, sens dubte, com ara ‘gossera’. És a dir, gossera de moure’s, gossera d’eixir, gossera de fer exercici, gossera de dormir, gossera de treballar, gossera, gossera, gossera... Tot gossera! Perquè després de vora dos mesos a casa, aquest terme duu camí de convertir-se en el resum definitiu d’una etapa on ja no valen coples, ni ximpleries, ni brofegades d'última hora. El que s'imposa sense remei és la gossera. Ben alt i ben clar. LA GOSSERA!

Coronavirus. Capítol 48: 'Olors'

Em venen aromes nostàlgics darrerament, en el sentit literal del terme. Aromes. Ho vaig notar l’altre dia, quan vaig eixir al balcó i vaig ensumar l’aire que bufava net, com ja feia temps. I també ho vaig notar durant els dies de pluja del passat mes d’abril: aquesta olor de terra banyada, humida, més forta que mai. No m’ho invente, això, no, ni es tracta de cap recurs hiperbòlic, tampoc, és una realitat que molts hauran constatat en els temps atziacs que vivim. Perquè l’olfacte no enganya, mai no ho fa, i sovint ens transporta molt més enllà dels records recents, dret cap a temps llunyans i imatges remotes que es perden pel canó de la memòria i que ens fan plantejar-nos preguntes de tipus existencial. Com és possible? Com? Però ho és, sens dubte. Records en forma d’olfacte, records que a mi em solen retornar cada estiu, allí entremig dels bancals de tarongers, o entre les dunes que travesse per accedir a la mar. O quan avance lent per la vora amb el meu rall tractant d’enxampar algun peix desprevingut. De bon de matinet, sobretot. També em sol passar a l’institut, on identifique certes olors que em duen a la meua tendra infantesa, a aquelles aules que mai no s’obliden i que perduren gràcies a l’olor, això per damunt de tot. L’olor. Inconfusible. El que no m’esperava, tanmateix, en plena quarantena, era retrobar-me amb fragàncies de ruralitat i natura al bell mig de la ciutat, amb perfums per desgràcia ja oblidats en les urbs dels nostre discórrer que s’han recuperat, ni que siga momentàniament, com a conseqüència de la reclusió forçosa i la manca d’activitat. Fragàncies que jo, particularment, identifique més aviat amb contrades amagades i belles, amb contrades on el temps s’ha aturat per complet, aquelles situades, per exemple, entre la infame línia provincial que separa realitats idèntiques des del punt de vista etnogràfic, o cultural si ho preferiu: Terol, Conca, Guadalajara... Em venen, per això, de tant en tant, perfums molt similars als d’aquests paratges que m’atrapen i m’enamoren sempre que els visite, que em transformen en un xiquet i que em fan assaborir una i una altra vegada els carrers solitaris, i la terra tendra, i l'aire polit, i l'olor de pa, aquell olor de pa. I els arbres, que deixen caure les fulles; i les plantes, que creixen lliures, salvatges, tot envaït pels efluvis de la primavera. Cotonets que volen dispersos. I ocellets que piulen sense l’amenaça constant d’un home que, a hores d’ara, al marge d'edictes, lleis i fases, deuria estar preguntant-se si serà possible retenir-los, tots aquests olors, en un futur. O si perduraran ara que ens han endolcit la difícil etapa que clou amb un tot de preguntes insondables, amb moltíssims interrogants oberts...

Coronavirus. Capítol 47: 'Senyals'

Hi ha diferents senyals que indiquen una imminent eixida del pou en què caiguérem fa gairebé cinquanta dies. Cinquanta, que no és poca cosa, no. La primera i principal és que la inspiració i la voluntat per mantenir actiu aquest dietari, fins fa poc tan desbordant, ha anat decreixent exponencialment al llarg dels darrers dies. Ja no tinc, de fet, aquella ànsia per escriure, ni tampoc la mateixa predisposició, tan imprescindible setmanes enrere, tan necessària. Les inquietuds, d’altra banda, han anat canviant, tant per a bé com per a mal. I els temes, a més a més, no brollen ja com un ullal ple de vida, ni es presenten entremig d’un somni o un malson, res més lluny, sinó que a poc a poc es dilueixen, i s’esborren, i s’acaben. I a l’endemà, no res. El buit. De l’insomni, per això, he passat a un son més o menys profund. I ja des de fa dies, les nits avancen plàcides com quan la quarantena no s’albirava en l’horitzó. Amb la diferència, això sí, que continue sense treballar, vull dir, sense treballar presencialment, endinsat de ple en els temps del que tots han convergit a anomenar teletreball. O treball virtual, millor dit. Els temps, també, de les concorregudes videoconferències, i no només entre companys de faena, no, sinó també entre amics i familiars, teràpies grupals que han actuat com un bàlsam sanador del procés particular de cadascú i que han mostrat la quotidianitat i el dia a dia a què s’enfrontaven els participants en si: els seus costums, els seus hàbits, el seu estat d'ànim. Confesse, ara ja es pot dir, que moltes videoconferències les he realitzat vestit amb el pijama. Oh, el pijama! La gran peça de roba. La peça per excel·lència. Dec haver contradit, ara que hi caic, totes les indicacions dels psicòlegs, els seus consells benintencionats però gens escoltats per mi. Ni de bon tros! Perquè com era allò que deien? Com? Ah!, sí: “convé cuidar la normalitat, mantenir els hàbits, dutxar-se de bon de matí, canviar-se de roba, bla, bla, bla..." Els collons! En molts moments d’aquesta reclusió he desfilat per casa tot el dia amb el pijama posat, fet un nyap, descurat, sense afaitar... Bé, això de sense afaitar ja era així abans. Però bé, deixem-ho córrer en qualsevol cas, que tampoc cal desafiar la intimitat. No dec haver estat l’únic que ha fet certes coses, i ha desobeït tantes altres, durant una quarantena que ja presenta els primers badalls per on tornar a la rutina i a la dignitat. Pense ara, en aquest sentit, en totes les coses que faré quan es recobre la plena normalitat. I no només serà comprar-me uns pijames nous! De moment, tanmateix, el que toca fer, en primer lloc, és airejar-se i respirar aire net, perquè ja m’ho va dir ahir un veí, ja:

—Ja té collons que la contaminació ha baixat i l’aire està més net que mai i no hem pogut aprofitar-ho, tots tancats!

Tenia raó. D’això, però, en parlaré un altre dia. Demà, potser. Perquè demà haurem eixit encara més del pou. I això és bo, ja ho crec que ho és. Això diu, almenys, el refranyer: maig arribat, un jardí a cada prat.

Coronavirus. Capítol 46: 'D'Alzira i plores?'

Em costa assumir una imatge així, tan extraordinària i inusual, però tan certa al mateix temps. La plaça Major d’Alzira, buida. El parc infantil, precintat. Els bars, amb les cadires plegades. Ni una ànima. Silenci. Només coloms i tórtores que volen i parrupegen sense més. I algun operari municipal que fa la neteja —o la desinfecció— corresponent. Fa més de deu anys que visc en aquesta ciutat, o en aquest poble gran que diuen alguns, i em costa d’assumir una imatge tan tremenda, la veritat. Perquè mai l’havia vista així, aquesta plaça, normalment a caramull de vida, de xiquets que juguen, de quadrilles de joves, de pares i mares, d’homes que s’hi fan el cafè i que parlen de l’època gloriosa de la taronja. De iaios i iaies que passegen els nets... Epicentre de la ciutat, cruïlla de totes les festes que s’hi realitzen. Però res. Aquest virus que ens tenalla ho arrasa tot. Sociabilitat pel terra. I això és el més xocant. I el més trist, al mateix temps. Perquè si alguna cosa em crida l’atenció d’Alzira és que no es tanca mai a casa, sempre en el carrer: terrasses plenes, jovialitat al poder. Esmorzars, dinars, sopars... És aquesta una ciutat, d'altra banda, que sempre ha acollit alegre el meu caràcter taciturn i casolà. I això sempre és d'agrair. Ha hagut d'arribar el maleït coronavirus perquè ho perceba, que ja té collons la cosa, ja. D’Alzira i plores?, he sentit a dir moltes vegades des que hi visc. I és cert, però no només pel fet de tenir de tot i ser l’enveja, o això diuen, de la comarca de la qual és capital; sinó també pel fet de ser, crec jo, una ciutat emprenedora i plena de vitalitat. Servirà d’alguna cosa, doncs, tot aquest malson? Potser sí, potser no. El que és clar és que el caràcter obert d’Alzira i dels valencians, en general, mediterranis per excel·lència, haurà de resistir com siga les envestides d’un confinament que corre el perill de convertir-se, a curt termini, en reclutament i en insalvable distanciament. I no, això mai. Però no sé, hi ha vegades que, potser per l'efecte piscològic de la quarantena, el llenguatge marcial que emana de certes autoritats, em fa pensar el contrari. I que per això mateix, caldrà estar vigilants en un futur no molt llunyà. Perquè una cosa és curar-se en salut i una altra molt diferent és ser submís, senyal inequívoc de la pèrdua total d'identitat d'un poble i d'un país. Veurem...

Coronavirus. Capítol 45: 'Una bona idea'

Són moltes les imatges impactants, i no tan impactants, rebudes al llarg d’aquesta quarantena. Imatges tremendes producte d’una bona idea o producte d’una idea terrible. No ho sé, la veritat. «Ja voràs, ja», em va dir un amic al principi d'aquest malson. I, en fi, crec que ja ho he vist. Perquè és per a cagar-se i no torcar-se. Per tot, per tant, seleccione aquesta imatge: un got, o una botella de whisky més aviat, en la tauleta de nit d’una habitació, allí ben disposada per assistir a qui es gita cada dia abraçant-la i somiant amb ella, que més o menys és la mateixa cosa. Ofegant penes. Un ritual diari:

—I no et penses, no —em diu l’amic en qüestió que em fa arribar la imatge—. És Johnnie Walker etiqueta roja. Jo el volia etiqueta negra, però no en quedava!

És a dir, que se li van avançar. I això és el millor de tot, perquè si més no, deixa al descobert el tema principal que m’ha mogut a escriure avui. I és que és evident que tot aquell que durant el temps de confinament ha desenvolupat una bona idea, per alcohòlica que siga, ha pogut comprovar que abans ja l’havien desenvolupat uns altres. Que tu vols whisky etiqueta negra, doncs segurament, quan vages a comprar-lo, ja no el tindràs. Que tu vols rent o mantega per a fer coques? Doncs oblida’t. I així successivament fins que un s’ha de conformar amb el rebuig del supermercat. Així que aquesta és la conclusió. No ens hem quedat desabastits, això és cert, però és clar que alguns ho han passat molt millor que uns altres. O han pensat més ràpid que altres, que també podria ser, no dic jo que no.

—I ací estic jo, conformant-me amb el meu whisky de segona categoria —prossegueix el meu amic.

Però al marge del calibre de l’alcohol i de la seua qualitat, jo no me’l lleve del cap, allí tirat en el llit, les mans en el ventre mentre acompanya la respiració, fumant carquinyols, allargant el braç per agafar la botella de la tauleta i fer-li un glop, i un altre glop, i un altre, i un altre...

—Els psicòlegs tindran faena després de tot açò —conclou.

I acte seguit, m’envia la imatge, que em somou, una de les més impactants, no hi ha dubte, d’entre totes les que he rebut durant un temps en què els psicòlegs, en efecte, hauran de dir la seua més prompte que tard. Amb whisky o sense whisky...

Coronavirus. Capítol 44: 'Passeig pel Malecó'

Tot un descobriment el passeig vespertí d’avui pels voltants de casa. Sol agradable i un poc picant el que ens ha acompanyat des que hem emprés el camí pels carrerons de la Vila i hem desembocat en el pont de ferro, una de les entrades de la ciutat. Potser la més simbòlica. Referència indiscutible. Ja allí, amb el riu Xúquer sonant ben fort al nostre costat, una xicoteta incursió per l’anomenat camí del Malecó, a la vora d’una extensa plantació de magraners en flor envoltada pel riu que travessa de ple la capital de la Ribera. Alzira. Els xiquets, mentrestant, conversen animats, distrets i contents amb el seu patinet. I es mouen ràpid malgrat avançar per un caminal mig de terra, mig d’asfalt. No sé què em conten d’unes cases del futur, que els agradaria tenir una piscina i una cuina, i un bany amb televisor, protegit per una mena de mampara... No sé, alguna cosa per l’estil, coses de xiquets, en qualsevol cas. En fi. La major també m’informa de tots els gats que ha vist vagarejar pel nostre barri durant aquest temps de quarantena, que ja els coneix a tots i que els ha posat nom. Un a un. Coses del confinament! N’hi ha un fum, de gats, pel que es veu. Un fum. De tant en tant, els faig alguna pregunta de les meues: —a vore, xicotets, com es diu este arbre? I es queden pensant, per una banda encuriosits, per una altra com dient: “ja està el pesat del nostre pare amb les seues preguntetes...” No res. El passeig avança entre magraners, el cultiu predominant en aquest part del terme municipal. Tarongers a la llunyania... I, per allí, també un bancal de caquiers paral·lel al barranc de la Casella, que conflueix en aquest punt amb el gran riu que dona nom a la comarca. És, sens dubte, el final del camí circular que hem traçat des de fa una estona. Hi ha uns quants xiquets més que juguen en un parc recentment habilitat, un parc molt digne, per cert, a la vora d'un pinar, on també hi ha costeres i monticles de grava per on poden pujar i baixar, pujar i baixar... La natura és plena, i al costat de la ciutat! I hi ha un mirador des d’on contemplar la revolta del riu que es perd cap al fons tot dibuixant l’illa del Xúquer que resta ara confinada, desèrtica malgrat la remor dels xiquets que corren i es resignen, ja, a tornar a casa. Perquè una hora és molt poquet. Però les normes són les normes. Potser tornarem un altre dia. De ben segur. Una volteta profitosa, la d'avui...