Catifa de colors

La flor rosa del bresquiller

La metàfora és molt bella: catifa de colors. I sempre em ve al cap en temps primaverals, quan els camps de la Ribera esclaten i exhibeixen la varietat cromàtica més vigorosa de tot el territori valencià. Terra lliurada al llaurador, d’un temps ençà acusa l’esgotament d’anys i panys al servei dels productes fitosanitaris, però en essència exhibeix una fortalesa que tot i estar ferida pel progrés, encara presenta el verd majestuós de les fulles tendres que broten a tort i a dret. En breu, serà temps d’empeltrir-se amb l’aroma de la flor del taronger, tòpic entre els tòpics. Tanmateix, pel mes de març, l’arbre amb més potencial és el caquier, amb aquests brots color clorofil·la que cobreixen superficialment un esquelet llenyós que fineix per fi el seu hivern i es mostra ja incapaç de controlar l’envestida d’unes vares primes i àgils que s’enlairen cap al cel. Delit per al passejant. Des de lluny s’albiren també els colors violacis dels bresquillers i els nectariners, i què no dir-ne del mant blanquinós que desprenen els albercoquers, la fruita més dolça, potser la millor que hi ha. Costosa de produir, sí, però gustosa com cap altra. Potser la cirera és l’única que li fa costat, clar que aquesta fruita saborosa s’amaga allà, entre les muntanyes i el secà d’aquest terreny meravellós i alhora despoblat de l’Alcoià i la Vall de Gallinera. De mentre, els ametlers a caramull de flor afegeixen el toc rosaci al camp riberenc del Xúquer, un autèntic espectacle que discorre per uns camins de camp silenciosos i solitaris, en clara correspondència amb la deriva incerta de la tradició agrícola, assetjats cada vegada més per la pressió dels polígons industrials i, tot plegat, pel virus de l’abandonament. El riu antany devastador és un espill del seu temps, en aquest sentit. I tocat de mort pels abusos de la vida moderna volteja camps i poblacions aliè a les filtracions verinoses que contaminen el seu voltant; un riu amb esma, malgrat tot, per concloure el camí en la mar oberta, allà prop dels marenys que marquen la línia entre les tigetes creixents de l’arròs denominació d’origen valencià i el turisme salvatge que suporta, de manera estoica, la mar Mediterrània. La catifa de colors, en qualsevol cas, pren forma des de l’aire, amb pocs illots que romanen erms i sense herència, amb magraners dispersos que allarguen encara un cicle hivernal que angunieja mentre s'imposa el verd clàssic i robust típic de la primavera riberenca.

El verd sense pàtina de la fulla del caquier

Magdalena, pilota plena

Aquesta crònica arriba un poc tard, és cert. De fet, la partida que ressenye es va disputar dilluns passat amb motiu del dia gran de les festes de la Magdalena de Castelló de la Plana. Malgrat això, no es pot obviar, ja que en termes generals va ser magnífica, per descomptat a l’altura d’un club pilotari que ha fet trenta anys i que passa per ser un dels més actius de les comarques septentrionals del País Valencià, amb més de 100 socis i més de 50 xiquets convençuts de les bondats i els beneficis del joc de pilota i de les modalitats més arrelades a Castelló, això és l’escala i corda, el frontó i el trinquet amb frares.

La partida enfrontava les dues primeres espasses del món professional, Soro III i Puchol II, i a pesar de l’oratge enrarit i de jugar-se en un d’aquests flamants trinquets construïts, sense massa criteri, als afores del nucli estrictament urbà, va congregar una bona quantitat d’aficionats. Un recinte que gairebé es va omplir i que també va acollir un concert previ del cantautor, o xarrautor de la Ribera, Toni de l’Hostal. Cal destacar, en aquest sentit, la seua cèlebre peça Els pililotaris, sens dubte un títol mordaç i humorístic que al marge de qualsevol disquisició popular, representa com cap altra el poder i la força dels jugadors d’avui, homes bragats i plens de poder que ho donen tot en forma de colps de bragueta i rebots inversemblants. Perquè sí, perquè això és inqüestionable. Sobre la canxa de la Plana es plantaren quatre titans de l’escala i corda alts i ben fornits, capaços d’alçar tones i d’estar més de dues hores jugant a ple rendiment, amb un resultat final de 60 per 30 a favor dels rojos, és a dir, a favor de Soro i Salva de Massamagrell, que al remat estigueren més ben compenetrats i més sòlids que els seus oponents. 

Poc, per això mateix, li queda per demostrar a l’actual número u, un pilotaire que pega, sí, pega, però que ho fa com ningú, amb una força descomunal que, en ocasions, en moltes ocasions, és impossible de doblegar. Juga, darrerament, aquest pilotaire, sense complexos, sense cap necessitat de demostrar res perquè ja ho ha demostrat tot al llarg de tota la seua carrera esportiva. Un pilotaire alliberat, sí, de veres que sí. O almenys tal és la impressió que desprén quan resta les pilotes, amb un dau terrible, sempre ben col·locat. I a més a més, molt ben acompanyat per Salva, un mitger veterà i astut, amb varietat de recursos i amb més quinze, ara per ara, que Bueno, el mitger de Meliana que cobria Puchol II i que no va resistir les garrotades incessants de la parella roja.  Tres quarts d’hora. Tres quarts! Això va durar un joc en l’equador de la partida, quan el marcador reflectia un 25 per 40 per als rojos. El joc se l’adjudicaren Puchol i Bueno, en efecte, però va ser tal el desgast i tan brutal l’intercanvi de colps, que en 30 es van quedar tots dos, sense opció de retallar més distàncies a un Soro i  un Salva que es mostraren sempre contundents i sense vacil·lacions de cap mena fins a la finalització de la partida. “Aquest és un trinquet pesat”, deia el rest de Massamagrell en la conversa posterior. Però hi tornarà. De ben segur que ho farà, perquè anar a Castelló sempre és reconfortant. I si és en Magdalena, amb un trinquet ple i entremig d’un clima festiu, més encara. Fins a l’any vinent, per tant. I enhorabona pels trenta anys de treball del club pilotari de la capital de la Plana. A continuar lluitant!

Article publicat a Pilota Viu

CÓRRER SENSE POR (Sembra llibres). Giuseppe Catozzella

No esperava trobar-me amb una novel·la així, de veres que no. I per això mateix, la valore molt més del que em pensava en un principi. Un retrat cru i sense filtres del que suposa la vida en certes parts del món, a Somàlia més concretament, allà entre camins polsosos i edificis derruïts per les marques de morter. I entremig, un somni, la d’una atleta que es deia Samia Yossouf Omar i que va morir l’any 2012 tractant d’arribar a l’illa de Lampedusa (Itàlia). L’objectiu final: Londres, és a dir, els Jocs Olímpics que l’havien de consagrar com l’heroïna africana per excel·lència, el referent de les dones musulmanes que lluiten per salvar-se de la misèria, el menyspreu i les guerres entre clans. Així de trist. Terrible. La novel·la rep el nom de Córrer sense por, sens dubte una bona descripció d’una història redona però evidentment dramàtica, sense cap concessió al romanticisme nostàlgic. Un no abandona el seu país perquè vol, sinó perquè no té més remei. I Samia arriba a aquesta conclusió tot just després de participar en els Olimpíades de Pequín l’any 2008, tot just després de saber que el seu propi germà havia assassinant son pare, l’aabe, a qui ella qualifica com l’autèntica Somàlia. –“Estava malgastant el temps. Ja havia desaprofitat prou anys i forces en un lloc que no em volia. I no perdia cap ocasió per recordar-m’ho, obligant-me cada dia a cobrir-me de vergonya i suor, i a suportar les pitjors humiliacions, pel carrer, a tot arreu-.”

I aleshores és quan l’esperança de convertir-se en la campiona dels 200 metres per davant de la totpoderosa jamaicana Veronica Campbell-Brown, es converteix en una lluita per la supervivència més absoluta, en l’exemple més palmari del que el món occidental no vol veure ni en pintura, en el que molts africans anomenen el Viatge, així en majúscules, una travessia per Etiòpia, Sudan i el desert del Sàhara. I així fins arribar a Trípoli, capital de Líbia, l’últim escull per tocar Europa i deixar enrere tota una vida de sacrificis inhumans. El món està mal repartit, és una obvietat. I mentre molts de nosaltres vivim còmodament instal·lats en les nostres llars i gaudim del que se suposa que és la felicitat occidental, molts altres s’aferren a la llibertat agombolats, per exemple, en un jeep ple de vòmits, a cinquanta graus, entre plors d’infants i plors d’impotència i desesperació; entre iots carregats de carn humana explotada pels traficants de persones, entre ones mediterrànies que amenacen de tombar una tripulació espantada per l’horror i una més que previsible mort. Perquè molts moren, clar quer sí. I els seus cossos reposen allà on caigueren, sense honors i amb el cel com a únic testimoni del seu traspàs. Algunes morts són conegudes, és cert, i fan la volta al planeta. Alimenten, de fet, els desitjos de canviar el camí destructiu i injust al qual es veuen abocats com a immigrants en alguns casos i com a refugiats en alguns altres. Algunes altres, en canvi, la gran majoria, passen desapercebudes. I aquest n’és el drama. I mentrestant, asseguts feliçment en el sofà passem les pàgines d’un relat que per desgràcia no és ficció, simplement és el pa de cada dia per a milions i milions de persones. No ho entendrem mai. El desequilibri, la injustícia. L’horror.

Centre comercial

Aparador resum d'un centre comercial qualsevol

En efecte, hi hagué un temps que als pobles no hi havia centres comercials. Dit així, pot parèixer un tant agosarat, però sí, és cert. El que governava els pobles eren les botigues, les botigues de tota mena, des de les tradicionals parades de fruita i verdura fins a les més refinades drogueries. I pel camí, un tracte familiar que fins i tot establia vincles fraternals que situaven l’establiment en qüestió com a referència indiscutible davant altres opcions de compra. Però avui no, avui predomina una altra mena de comerç. O de negoci, per a ser més exactes. Avui, qualsevol que vulga llaurar-se un futur en el món del sector terciari, ha d’establir-se en un centre comercial. I a més a més, ha d’estar integrat en una marca, en una marca arrecerada sota el paraigua d’una elit empresarial i que compte, evidentment, amb un renom i una projecció internacionals. Una marca de prestigi, si més no. O almenys, del que alguns consideren prestigi. En qualsevol cas, que sone bonica, o que sone en anglès, això com a mínim, qualsevol cosa a fi d’enganxar-se al progrés, el concepte per excel·lència que esborra, cada vegada amb més voracitat, les empremtes del nostre passat més immediat, d’un temps no massa llunyà on l’entreteniment diari contenia també una dosi necessària d’avorriment. Clar que abans no hi havia franquícies, ni multisales de cine, ni restaurants agrupats sota l’aixopluc del fast food. Un èxit rotund. Una maniobra de llibre del capitalisme salvatge que ha fet realitat l’axioma de la felicitat feta consum. I a les proves em remet: un es pot passar tota una vesprada en un centre comercial sense cap altra distracció que no siga la de gastar. I així successivament. La bona qüestió és no perdre el fil de les modes i les noves tendències. Així que no, en efecte, abans als pobles no hi havia centres comercials. Però avui, sí. I el més dramàtic és que els  qui permeten aquestes transformacions denominació d’origen occidentals no pareixen tenir cap altra alternativa per a guarir l’ensopiment general de la població; un producte, el dels centres comercials de nova creació, que es ven al personal com si es tractara de la quinta essència de la gestió d’un ajuntament. Encara sort que algun polític ho admet. És a dir, que admet que no hi ha alternativa: -o açò o estàs fora, diuen. Fora del mercat i de les tendències actuals, supose. Però fora, al cap i a la fi, amb tot el que comporta aquest concepte en el present. S’agraeix, almenys, la franquesa. Perquè al remat, les coses són com són. Crues. Mentrestant, els pobles han passat a ser mers apèndixs de la capital, una còpia en miniatura i amb algú que parla en valencià. Estrany és el poble mitjanament gran que no compta amb un centre comercial. Molt estrany. En qualsevol cas,  l’eslògan és clar: "Ahir, auditoris. Avui, centres comercials". Al capdavall, un bon indicador de l’era del consum desaforat i el temps perdut sense cap tipus de profit. I a tocar de casa, per a més inri. Quan jo era menut, Nuevo Centro, a València, era el súmmum. Ara no sé què serà, però és clar que ja no és novetat, sinó simplement un més... Que el ritme no pare, doncs.

Copo

La veritat és que no m’estranya que Ferran Torrent aprofitara els seus coneixements sobre els diferents tipus de joc practicats a la València dels anys setanta per a bastir una novel·la com La vida en l’abisme, finalista del Premi Planeta l’any 2004 i rellegida ara per un servidor després de comprovar en viu i en primera persona les conseqüències que es deriven d’una partida de copo. De copo, he dit. Sí. Un joc de cartes avui pràcticament desaparegut de l’imaginari col·lectiu valencià, però encara viu ni que siga de manera residual, resistent al pas del temps com una planta silvestre d’igual manera que altres “entreteniments” populars com ara la pareteta, la xapa i, en un altre nivell, el trinquet. I és que el vici és difícil d’eradicar, impossible en certa mesura, sobretot si entra en joc un factor determinant per a viure emocions fortes i alliberar tensions que s’engronsen entre la decència i l’exabrupte contumaç: els diners. Els diners poden amb tot. Perquè no és l’alcohol, no; ni en absolut les drogues, ni tampoc una atmosfera tèrbola i decadent. Totes aquestes circumstàncies poden contribuir al desastre, en efecte. Però no. No. El problema són els diners que apareixen, com qui no vol la cosa, damunt del tapet. I quan aquests fan acte de presència, les amistats es dissolen com un terròs de sucre i les bromes s’esfumen talment com la boira espessa que genera un cigarret. Tot s’emmerda, per dir-ho clarament. I aleshores, el copo imposa el seu codi de normes no escrites però sobradament conegudes per qui es considera jugador, és a dir, per qui situa l’honor que se’n deriva del joc per damunt de qualsevol altra disquisició diguem-ne pueril, bé siga un amic de la infantesa, bé siga, fins i tot, la mateixa dona. Sí, això també. Cal dir-ho. O es juga o no es juga. I per aquesta raó, és millor deixar-ho córrer. O en tot cas, pensar que només es tracta d’un joc de cartes que, a tot estirar, forma part d’un món antropològic i popular només vàlid per a la literatura de caire costumista. I és que el copo era, és, un joc que es practicava a tot arreu del territori, un joc transversal, si més no. Popular i molt valencià, però, per desgràcia, també criminal. Tan criminal que, com bé es remarca en la novel·la de Torrent, es tracta de matar, entre les quatre cartes que tens, la carta del mateix pal que t’ha servit la banca. No apte, evidentment, per a gent vacil·lant. La seua norma fonamental, d’altra banda, i parafrasejant Torrent, és que no pots jugar-te el que no tens, per la raó inexcusable que si ho fas, i perds, no pots restituir a la taula allò que li has robat. Considerant això, un ha de pactar abans de començar el joc. És altament recomanable, de fet. Perquè en cas contrari, un assumeix el risc de trencar un ambient magnífic i, de vegades, farcit de certa innocència. La situació és tensa per naturalesa. I a més a més, molt propensa a la sort. Però en fi, així va la cosa. I aquest és l’exemple: una mà reuneix en el seu poder l’as de copes, de bastos i d’ors i, per si fóra poc, també un rei d’espases. Quina carta treu la banca? Doncs això mateix: l’as d’espases. Mec! I això passa, clar que passa. En done fe. Passa encara avui, al segle XXI, en una època tecnològica on les cartes són virtuals i on la moral clandestina del joc en directe es perd en l’anonimat d’una pantalla, on tot allò que era popular i caracteritzat per l’autenticitat, dóna pas a l’artifici i a la regulació anodina d’aquest present frenètic i uniforme. Llunyans els temps, per tant, en què els casinos bullien i els antiherois romàntics de carn i ossos es deixaven veure quan l’ocasió ho requeria. Llunyans els temps, en definitiva, en què el que deia la paraula, agradara o no, ho mantenia la butxaca. Així era, al capdavall. Era...

Novel·la finalista del Premi Planeta 2004

El One wall, una nova aventura per a Puchol II

Interessant iniciativa la que afrontarà en breu aquest pilotaire bragat i elegant del poble de Vinalesa (l'Horta) que es conegut com a Puchol II, sens dubte un referent en el món dels trinquets, però per desgràcia un desconegut per a la gran massa ensopida i uniformitzada del País Valencià. Interessant en el sentit que el seu pròxim repte no serà recuperar la corona de número u en la modalitat d’escala i corda, ni tampoc guanyar algun trofeu de renom, ni tot just acceptar l’envit d’enfrontar-se contra tres triats en algun recinte emblemàtic per als aficionats. No. Ni de bon tros. El seu pròxim repte, a més, ni tan sols es disputarà per terres valencianes, sinó que tindrà com a escenari una ciutat de la qual alguns saben més pel cinema i les notícies que per qualsevol altra cosa relacionada amb la pilota: Nova York. L’objectiu, sense anar més lluny, batre’s contra Thimbo González, que no és altre que l’actual campió d’una modalitat de pilota a mà que el progrés i la modernitat denominació d’origen estatunidenca han batejat amb el nom de One Wall. Així de senzill. Només una paret. Literalment, un mur, o dit en altres paraules, un frontis, que és el que més s’assembla al que els bascos diuen ‘frontó’ i els valencians, o almenys els valencians que han tingut a bé apassionar-se pel nostre esport ancestral, ‘pareteta’.

El One Wall, per tant, respon a la modalitat més primària del joc a mà, és a dir, una paret, una pilota,en aquest cas de goma; i un parell de mans protegides per un simple guant. Res de nou, certament. De fet, es podria dir que tal modalitat, ben popular avui a la gran ciutat de les finances, s’ha practicat per aquestes latituds mediterrànies des de temps immemorials i contra les parets laterals de les esglésies, clar que sense anuncis i sense esportistes d’elit que aprofitaren l’avinentesa per a lluir marques comercials i promocionar begudes isotòniques. I és que el One Wall, almenys des de la perspectiva d’ací qui escriu, no deixa de ser això: un esport, sí, però també molta publicitat. O màrqueting, si es prefereix. En qualsevol cas, una disciplina ràpida i còmoda molt en consonància amb els temps que corren. I efectiva des del punt de vista econòmic. Al capdavall, un esport tan respectable com el futbol o el beisbol; i un mode de vida, això sobretot. I si no, que li ho pregunten a aquest jugador anomenat Sacha Kruithof, valencià per bé que onomàsticament no ho parega. D’Orba, per a més inri, el rovell d’ou de la comarca de la Marina. Sens dubte, un pilotaire que s’ha distingit d’un temps ençà per dominar la modalitat en qüestió i per erigir-se com el millor jugador europeu i mundial en les categories sub-17 i sub-19, respectivament. La cosa té mèrit, de veres que en té. I no s’ha de menysprear. Així que sí, clar que sí. Per què no. Endavant amb aquesta nova iniciativa del jugador franquícia per excel·lència del projecte Pilota 2.0, Puchol II. Serà molt gustós seguir les seues experiències a l’altra banda de l’Atlàntic, ni que siga asseguts en l’escala d’un trinquet i amb el pensament que tot, per bé que sone una miqueta estrany i exòtic, pot contribuir a engrandir aquest noble i inigualable joc de la pilota valenciana.

El pilotaire d'Orba, Sacha, en plena partida.
Imatge: La Marina plaza