|
La flor rosa del bresquiller |
La metàfora és molt bella: catifa
de colors. I sempre em ve al cap en temps primaverals, quan els camps de la
Ribera esclaten i exhibeixen la varietat cromàtica més vigorosa de tot el
territori valencià. Terra lliurada al llaurador, d’un temps ençà acusa
l’esgotament d’anys i panys al servei dels productes fitosanitaris, però en
essència exhibeix una fortalesa que tot i estar ferida pel progrés, encara
presenta el verd majestuós de les fulles tendres que broten a tort i a dret. En
breu, serà temps d’empeltrir-se amb l’aroma de la flor del taronger, tòpic
entre els tòpics. Tanmateix, pel mes de març, l’arbre amb més potencial és el
caquier, amb aquests brots color clorofil·la que cobreixen superficialment un
esquelet llenyós que fineix per fi el seu hivern i es mostra ja incapaç de controlar
l’envestida d’unes vares primes i àgils que s’enlairen cap al cel. Delit per al
passejant. Des de lluny s’albiren també els colors violacis dels bresquillers i
els nectariners, i què no dir-ne del mant blanquinós que desprenen els
albercoquers, la fruita més dolça, potser la millor que hi ha. Costosa de
produir, sí, però gustosa com cap altra. Potser la cirera és l’única que li fa
costat, clar que aquesta fruita saborosa s’amaga allà, entre les muntanyes i el
secà d’aquest terreny meravellós i alhora despoblat de l’Alcoià i la Vall de
Gallinera. De mentre, els ametlers a caramull de flor afegeixen el toc rosaci
al camp riberenc del Xúquer, un autèntic espectacle que discorre per uns camins
de camp silenciosos i solitaris, en clara correspondència amb la deriva incerta
de la tradició agrícola, assetjats cada vegada més per la pressió dels polígons
industrials i, tot plegat, pel virus de l’abandonament. El riu antany devastador
és un espill del seu temps, en aquest sentit. I tocat de mort pels abusos de la
vida moderna volteja camps i poblacions aliè a les filtracions verinoses que
contaminen el seu voltant; un riu amb esma, malgrat tot, per concloure el camí en
la mar oberta, allà prop dels marenys que marquen la línia entre les tigetes
creixents de l’arròs denominació d’origen valencià i el turisme salvatge que
suporta, de manera estoica, la mar Mediterrània. La catifa de colors, en
qualsevol cas, pren forma des de l’aire, amb pocs illots que romanen erms i
sense herència, amb magraners dispersos que allarguen encara un cicle hivernal que angunieja mentre s'imposa el verd clàssic i robust típic de la primavera riberenca.
|
El verd sense pàtina de la fulla del caquier |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada