Cruyff

Poc em coneixen aquells que dubtaven que no dedicaria una entrada d’aquest costumari al mite per excel·lència de tots els barcelonistes de cor, Johan Cruyff, un gran entre els més grans, el jugador i entrenador a qui molts devem vesprades glorioses i nits màgiques de futbol que ja mai més no tornaran però que es mantindran per sempre en la memòria dels aficionats. L’últim romàntic d’un esport globalitzat i convertit en un espectacle mercantil. Un geni i un revolucionari les formes del qual causaven conflictes constants en l’entorn d’un club acostumat a autodestruir-se quan les coses marxen bé i l’equip fa partits espectaculars. Evidentment, si haguera de triar el moment de màxima emotivitat del Barça de Cruyff em quedaria amb el gol de Koeman a la final de la Copa d’Europa del 1992. Un moment històric, talment com el gol impossible de Bakero contra el Kaiserslautern CF, o com la remuntada històrica davant la Juventus al Camp Nou, o com les quatre lligues consecutives guanyades, algunes, a última hora i amb una càrrega de sacrifici molt característica d’un equip històric embrió de l’actual. Això sense cap dubte. Els culés sabran de què parle. Els qui hem patit i ens hem alegrat amb el Barça de Cruyff mai no podrem oblidar algunes de les seues pinzellades més emblemàtiques, com tampoc el fet que canviara dos aspectes essencials: la tendència derrotista del club i, tot plegat, l’hegemonia de l’etern rival, el Reial Madrid. Tinc moltes imatges gravades d’aquella època. En destacaré dues: una molt famosa, la de Cruyff eixint de la banqueta després del gol de Koeman, a Wembley. I una altra molt amagada. Jugaven el Barça i l’Sporting de Gijón. L’equip asturià va fer tres gols al Camp Nou, tot un èxit. Però el Barça en va fer set. Vaig veure aquell partit en un bar del meu poble, en companyia d’un gran amic fins i tot més barcelonista que jo. I la conclusió la posà el cambrer, un madridista recalcitrant: “Que gran és el Barça, xe!”. No cal dir res més.

Pelayo: la partida del dissabte

Aspecte actual de les llotgetes

Tot un goig retrobar-se amb el sabor popular i valencianíssim de la partida del dissabte, al trinquet Pelayo de València, amb l'escala plena, amb les galeries poblades, amb converses que comencen i mai no acaben, amb el so dels marxadors, amb la potència i disposició de les noves generacions de pilotaris, homes sacrificats, un llarg i pesat camí, sovint menyspreats i poc valorats. 60-45. Sobre les lloses del trinquet, Marc de Montserrat i Puchol de Vinalesa acaben la partida i enfilen el camí del vestuari entre les paraules animoses dels aficionats, entusiasmats pel que han vist sobre la canxa, perquè no es pot dir cap altra cosa. Ha guanyat Puchol, que vestia de roig, un futur mestre de pilotaris, elegant, amb molta classe. Ha perdut Marc, que a pesar de tot, ha arrancat en successives fases de la partida els aplaudiments de la càtedra. El trinquet, d'altra banda, mostra l'aspecte de sempre, d'un color blanc castís, amb lleugeres variacions des de l'adquisició de l'edifici per un nou trinqueter. Ara hi han posat vidrieres a les llotgetes i també han apujat el preu de les entrades, 10 euros, preu lògic i normal a tot açò atesa la bellesa de l'espectacle, la seua duració i la singularitat de tot plegat. No és car, simplement hi ha coses que cal pagar, més encara a València capital, on escasseja el joc de pilota, on no tots són conscients que hi ha un trinquet de l'any 1868 que ha estat a un pas de desaparéixer, amagat però cèntric, una joia que cal conservar perquè el futur siga més benèvol amb tots aquells, jugadors, aficionats, empresaris, que es desviuen per un joc de pilota mil·lenari i arrelat al poble. Encara. En ple segle XXI.

MARE MEUA, EL VALÈNCIA!

Em sap greu, de veres que em sap greu. Fa uns anys pensava que la situació s’arreglaria amb una mena de catarsi col·lectiva, amb el València a segona divisió un parell de temporades i amb temps per a pensar projectes col·lectius, de futur, construint el club des de la base, amb jugadors de la casa, valencians... Però ara ja no, el problema no és esportiu, sinó social, un merder en tota regla que porta totes les traces d’acabar malament. I quan dic malament, dic molt malament. En una altra època, un 7-0 contra el Barça haguera significat un terrabastall en la competició diària, un resultat difícil de digerir però limitat únicament a la parcel·la esportiva, això és un canvi d’entrenador, unes setmanes complicades i a marxar. Però avui no, no es tracta només d’una pallissa, o de la destitució de l’entrenador; el problema és molt més greu i va molt més enllà. El problema afecta tota l’estructura social del club i, evidentment, la part econòmica, amb deutes astronòmics, obres irresoltes i requalificacions de dubtosa honestedat. Es podrien establir molts paral·lelismes entre el València i els camins foscos que la política d’aquestes terres ha seguit durant els darrers vint anys. Per això escric aquest text, no com a aficionat, que no ho sóc, sinó com a valencià. Tanmateix, les equivalències són fàcils de resumir: un absolut desastre. Ara, i més val que alguns vagen assumint-ho ja, hi ha un futur molt negre damunt de la taula del València C.F: la dissolució, així de clar. Per a miracles, els de Sant Vicent! I quan l’amo de Singapur decidisca que el joguet comprat fa uns mesos s’ha quedat sense piles, doncs ja se sap, al pou, allà on cauen tots els fracassats. I aleshores no res tindrà sentit. De fet, ja no el té, ni els crits indignats de l’afició, ni la reclamació de fixatges cars. En un futur no estaran Rita o Camps per a dir ‘açò ho pague jo’, ni hi haurà cap altra solució més enllà d’obeir al qui posa els préstecs, que és un senyor que no parla valencià, ni castellà, sinó simplement la llengua dels negocis... Com que es tracta del València i la seua afició, potser encara hi haurà algú que quan veja el taüt es pense que és per a omplir-lo de flors!!! Però el futur està més que dibuixat. Com ha pogut passar? es preguntaran els més innocents el dia del soterrar. Doncs això. Hipocresia total, genuflexió pura i dura. Mare meua, el València!

PD: De mentre l'equip continua perdent. Ahir mateix. Betis 1, València 0. 

Solar de Quevedo

L'obra va de bo!

Ara que Sagunt opta a convertir-se en Capital Valenciana de la Romanització, crida especialment l’atenció les obres de rehabilitació que s’estan duent a terme en el conegut com a solar de Quevedo, ja que qualsevol cosa serà millor que el que hi havia fins ara, un espai de malesa, pols i vida faunística de diferent consideració. 36 anys, justament la meua edat. 36 anys en els quals un solar amb importants restes arqueològiques de l’època romana ha estat oblidat i deixat de la mà de Déu sense que ningú haja gosat netejar-lo i donar-li un ús diferent al d’un illot salvatge absorbit per l’urbs saguntina. Una vergonya, en definitiva. Tanmateix, una vergonya que, per fi, en ple segle XXI, ha iniciat el camí de la dignitat i l’aprofitament per part del poble, fet i fet, unes obres de remodelació històriques que, pel que es veu, transformaran l’actual estat de coses en el que era en un principi: una plaça pública i verda situada a tocar de l’antic circ romà. Per a alegrar-se, certament. Ara, l’única cosa que queda per exigir és serietat, eficàcia i il·lusió per retornar al poble un espai que és seu, de ningú més. A la faena, doncs, que 36 anys d’espera no són qualsevol cosa! Tot al contrari, donen per a molt. Perquè jo ho he vist, he viscut davant del solar durant molts de temps i, en conseqüència, tinc gravats alguns detalls que ja formen part de la memòria col·lectiva de qualsevol saguntí. En la part corresponent al carrer Ordóñez, per exemple, hi havia un magraner que cada any oferia els seus fruits als xiquets del barri. Per a collir-ne algun calia enfilar-se per una tanca que anava deteriorant-se a mesura que l’oblit s’accentuava i les inclemències meteorològiques la malmetien, la tanca, vull dir. El vent, en aquest sentit, era el seu principal enemic, i cada tant calia reposar-ne algun tros, clar cada quatre anys també era aprofitada pels partits polítics per a realitzar la tradicional i ja desfasada pegada de cartells electorals. Perquè això és com és, una dada a tenir en compte: el solar de Quevedo tal com ha arribat avui és un dels millors testimonis del període democràtic, ja que més o menys té la mateixa edat. Molts anys, massa, massa cartells. Particularment, en recorde un de l’antiga UPV l’eslògan del qual era Marca un gol al centralisme, una imatge genial que en aquells temps era més il·lusòria que altra cosa, no debades el valencianisme era marginal, sense a penes presència en cap

No és un cartell costumista, però és genial

ajuntament. Per això, quan l’altre dia vaig vore a un dels representants il·lustres del nacionalisme morvedrí explicar a uns veïns el projecte previst en el solar de Quevedo, em vaig alegrar. Perquè estic convençut que ell s’ho creu i que els saguntins també, que açò només és el principi d’una sincera i merescuda candidatura per a convertir el poble en Patrimoni de la Humanitat. Ja era hora.

Els obstacles de la pilota

Cantó d'una casa a Benifaió (la Ribera)
Foto gentilesa de Joaquim Mompó

Vista la repercussió social de la pilota valenciana avui costa de creure que fins a mitjan del segle passat, fóra l’esport més conegut i practicat per aquestes terres, per davant, fins i tot, del futbol. Sí, heu sentit bé: del futbol, que no és qualsevol cosa. De fet, eren tants els jugadors i tanta la dimensió popular entre els valencians que, segons ha estat documentat, hi havia vegades que en un mateix poble es jugaven partides en dos o tres carrers de manera simultània, tot donant forma i visibilitat a un joc que evidentment transcendia molt més enllà de les muralles dels trinquets, sobretot on no n’hi havia. Així era, certament. Passats els anys, les dècades, tanmateix, aquella esplendor va decaure, sobretot amb l’arribada dels cotxes, i la pilota acabà encaminant-se cap a la professionalització i, tot siga dit de pas, cap a la marginació, cada vegada més allunyada de l’esperit transversal que la caracteritzava. I així fins a l’actualitat. Perquè a la pilota no es que jugaren els més inclinats a la pràctica esportiva, no, és que jugaven tots i, en conseqüència, era coneguda per tots. I per totes, per bé que l’etiquetaren de vici i pròpia de gent de mal viure. Un fenomen social d’extraordinàries dimensions amb el qual es convivia amb naturalitat i també amb resignació, no debades, en moltes ocasions, provocava reaccions irades per part dels veïns dels carrers que acollien l’espectacle. En aquest sentit, la col·locació de deposicions en el carrer just abans de les partides era una pràctica habitual, com ara també la utilització d’altres mètodes més sofisticats que han arribat als nostres dies tot conformant una mena de substrat de la pilota. Què no dir, per això, d’aquests pegots fets d’obra que s’alineaven en les parets de les cases i els edificis a fi de dificultar i impossibilitar qualsevol intent de jugar amb claredat. Sens dubte, un testimoni de la transcendència del joc que demostra una màxima incontestable: la pilota no és que formara part del poble, la pilota era el poble.

Un carrer a Benifaió. Foto: J. Mompó

ENTREVISTA LLUÍS MESA I REIG, cronista oficial d’Estivella, la Baronia (Camp de Morvedre)

Lluís Mesa a l'Ermita de la Creu del Garbí

Cronista, un títol honorífic i molt digne que aquest costumari no podia deixar passar atés el seu caràcter arrelat a les entranyes del poble. Ja fa temps, molt de temps, que rumiava sobre la possibilitat d’endinsar el lector en els viaranys de tal figura, desconeguda i poc valorada en aquesta societat frenètica i materialista. Qui millor per a explicar-nos-la que un dels seus majors exponents, l’estivellenc Lluís Mesa i Reig (1968, València), un actiu en l’àmbit cultural comarcal del Camp de Morvedre molt capaç d’aportar llum i honestedat a un càrrec que desprén afecte i estima per la cultura popular i lingüística d’aquesta part de la Mediterrània.

Hola Lluís, sigues molt benvingut a aquest espai. La primera pregunta és obligada: en què consisteix exactament el càrrec o el títol de cronista?

Moltes gràcies. Estic content que hages comptat amb mi per al teu blog i de compartir uns minuts amb tu i amb els teus lectors. Em preguntes què és un cronista, una definició que actualment desconeix molta gent. Bé, per damunt de la definició legal considere que un cronista és una figura que es troba entre l’investigador, el vigilant del patrimoni material i immaterial, el recopilador i el redactor de notícies de la població. A tot això cal afegir que, sobretot, és un testimoni silenciós i constant del poble.

Què significa per a tu ser cronista i, concretament, què significa per a tu ser cronista d’un poble com el teu, Estivella?

El poble d'Estivella

Et seré sincer, mai no havia pensat de ser cronista del meu poble. Però en més d’una ocasió, l’anterior alcalde Robert Renau ens va comentar a Josep Maria Blasco i també a mi mateix, la idea de crear la figura. Sempre he pensat que si algú havia d’haver ostentat aquest títol de cronista era el meu estimat amic Josep Maria Blasco. Però malauradament ens va deixar massa prompte.

Ara, he arribat a la conclusió que un cronista no és un investigador i tampoc un historiador. Ha de ser una persona amb una especial sensibilitat per conéixer i arxivar tot el que succeeix dia a dia i per traure a la llum tot allò del passat que ha estat oblidat. Eixa tasca, a més de la d’historiador, estàvem realitzant-la Blasco i jo sense ser cronistes oficials. Així que per a mi l’acceptació del càrrec de cronista era una manera d’oficialitzar el que estava fent, a més d’intentar seguir també el treball que en molts camps havia iniciat ell, el meu amic Josep Maria Blasco.

Com et vares convertir en cronista? Hi ha alguna normativa al respecte o depén de la voluntat popular o municipal de cada poble?

Dia del nomenament com a cronista d'Estivella

Pel desembre de 2010 l’Ajuntament va aprovar el reglament de cronista i una vegada exposat al BOP començà a tramitar-se’n l’expedient. El Ple del 28 de gener de 2011 va aprovar el meu nomenament i el 4 de març d’eixe any es va realitzar un acte oficial amb la presència de tota la corporació. El que més em va alegrar és que tots els grups municipals van votar a favor del meu nomenament. Això va ser una enorme satisfacció per a mi.

Malauradament, el sistema de nomenament d’Estivella no es practica en tots els pobles. En alguns casos, simplement és votat pel Ple sense l’existència de cap tipus de reglament que li done estabilitat i continuïtat al càrrec.

Què és el més gratificant que has viscut com a cronista? Alguna anècdota o fet curiós que vulgues comentar?

La primera experiència gratificant, com et dic, va ser la unanimitat per part de tots els grups municipals a l’hora de nomenar-me. D’altra banda, en els cinc anys que porte com a cronista he viscut moments molt emocionants que han partit de projectes dissenyats per mi, com ara la celebració del 325 aniversari de la Creu del Garbí (any 2013); el 125 aniversari del naixement del músic Daniel Arnau (any 2012) i la celebració del centenari de la primera manifestació de dones d’Estivella i del Camp de Morvedre l’any 2011. També he sigut un dels promotors de l’homenatge a la pintora Maria Chenovart. A escala comarcal, a més a més, he viscut amb especial intensitat la fundació del Grup de Cronistes i Investigadors del Camp de Morvedre a Estivella l’any 2011.

Amb la pintora Maria Chenovart el dia del seu homenatge

Com a fet curiós et diré que a propòsit de la publicació d’un llibre meu, vaig investigar la història dels mestres d’Estivella i vaig tindre la sort d’entrar en contacte amb la família d’un mestre de la població amb un carrer al seu nom. Es tractava de Fernando Santa Lucía Doñate. A través del telèfon de l’empresa que havia fet la làpida al docent vaig entrar en contacte amb els familiars. I des d’aleshores tenim contacte, ens escrivim i hem recuperat una gran quantitat de material d’aquell mestre. En l’acte del meu nomenament, a més, estigueren presents els familiars i em regalaren una ploma que per a mi des d’eixe moment és un dels objectes més estimats de la meua col·lecció.

Alguns cronistes o aspirants a cronista solen guardar, i també compartir, documents, materials i peces d’innegable valor. És el teu cas? Què és el més valuós que has donat o aportat a les institucions corresponents?

Realment mai no m’he preocupat d’atresorar cap objecte. Jo no vull res per a mi i tot el que tinc ho vull per al meu poble, perquè siga mostrat. Si en el meu arxiu hi ha material destacat és amb la intenció de protegir-lo però no d’atresorar-lo. Entre els documents més valuosos que conserve està el primer Llibret de falla del Camp de Morvedre, que es va publicar l’any 1924 a Estivella. Un exemplar únic. Me’l va donar la seua propietària Concha Buralla. També tinc una fotografia gran de 1912 del músic internacional d’Estivella Daniel Arnau, donada per Santiago Mateu, un destacat investigador del poble que ha estat nomenat, en virtut del Reglament, col·laborador oficial del cronista. És un amic i estivellenc excepcional.

Però ja et dic, jo no pretenc ser col·leccionista tot i que tinc un arxiu destacat de la història d’Estivella.

Com a cronista, canviaries alguna cosa del teu poble o la teua comarca?

Cartell commemoratiu del centenari de
la primera manifestació de dones
(1911-2011)

Faria una comarca més unida, més vertebrada políticament i culturalment. Crearia una gran entitat comarcal que unificara esforços i ens acostara a tots els habitants del Camp de Morvedre. Pel que fa al meu poble, m’agradaria publicar un estudi relatiu al llibret de falla de 1924 i una obra de teatre basada en la primera manifestació de dones de 1911. L’Ajuntament estava decidit a fer-ho fa uns anys però no va ser possible per manca de recursos. També m’agradaria que es recuperara el nom tradicional de la plaça de la Tenda Vella. Ho he reivindicat a diverses corporacions i no ho he aconseguit. Finalment, voldria que s’aprofundira en el desenvolupament de la ruta cultural “Les claus del castell de Beselga” i que es continuara recuperant eixe bé patrimonial.

Tens contacte amb altres cronistes? Quin és el sentir general dels qui desenvolupen aquest ofici? Les aportacions dels cronistes poden arribar a determinar la política cultural o lingüística d’un ajuntament? 

Tinc bones relacions amb la resta de cronistes de la comarca. Vaig proposar en el seu moment la creació d’un Grup de Cronistes i Investigadors, que ara ja porta 5 anys funcionant. Cada sis mesos ens reunim en una població i el contacte és constant. També sóc membre de l’Associació de Cronistes del Regne de València i de l’Associació Espanyola de Cronistes Oficials (RAECO).

Trobada de cronistes a Estivella l'any 2011

Trobe que les nostres aportacions ajuden a millorar la política cultural i lingüística dels municipis. A Estivella així ha sigut amb la temàtica de la toponímia urbana, la recuperació del patrimoni o amb el descobriment d’esdeveniments històrics de la població.

Què opines sobre el fet que la capital del Camp de Morvedre, Sagunt, no tinga cronista d’ençà de la mort de Santiago Bru i Vidal?

L'enyorat cronista de Sagunt
Santiago Bru i Vidal

El Grup de Cronistes i Investigadors del Camp de Morvedre estem reivindicant la recuperació de la figura de cronista oficial de Sagunt. Ho hem dit en tots els àmbits i llocs on hem assistit. El passat 8 de gener li ho férem saber a l’alcalde en la reunió que mantinguérem amb ell. Ens ha dit que és un tema que tornaran a plantejar.

Una pregunta que sempre faig atesa la temàtica d’aquest blog. Què té de costumista el càrrec de cronista?

Realment tenim una part bastant costumista. Ens apassionen les tradicions, els documents i els materials que, per a molts, són insignificants. Un document que per a la gran majoria no té valor, a nosaltres ens ompli de goig. En aquest sentit es pot dir que som d’un altre temps, ja que a més ens deturem a mirar el que altres no miren i a valorar el que altres no valoren. En l’actualitat quasi ningú observa allò que ens envolta i tampoc ho valora perquè en la nostra societat vivim al dia i tot té data de caducitat. La nostra missió, doncs, és donar-li valor a tot el que hi ha al nostre poble i encomanar a la ciutadania l’estima que els cronistes sentim per tot.

Per últim, hi haurà cronistes en el futur o és una figura prescindible?

Crec que és important que continuen existint els cronistes. Al llarg de la història han estat presents. No eren cronistes els evangelistes cristians o els que redactaven les cròniques reials medievals? Els cronistes han d’existir en el futur, com ho han fet en el passat, però adaptant-se als temps. Són una bona garantia perquè es conserve i es valore la història, el patrimoni i la memòria dels nostres pobles.

Imatge panoràmica del castell de Beselga