Pins, fonts, festes, natura, harmonia...

Vistes màgiques de Megina

Impossible passar per alt algunes de les estampes contemplades al llarg d’un mes d’agost que deslliura les darreres espurnes de bonança climatològica abans de donar pas a les pluges de tardor. La bellesa ancorada en un temps que mai no retornarà pren forma en unes contrades despoblades on la senzillesa pareix haver trobat el seu últim refugi entre pallers en desús i sènies derruïdes per la manca d’activitat. Voltors que ronden les serres i cérvols que creuen els camins de l’oblit més absolut. I entre tant, l’autenticitat i la puresa, l’afecte per la natura i l’aire lliure d’impureses. Gent que pobla els xicotets llogarets antany tan vius i ara tan desconnectats dels batecs del present. El Senyoriu de Molina, el cor de la serralada ibèrica bull amb les festes en honor als seus patrons: revetles, vaquetes, trinquets, misses, tràfec incessant de converses i records que comprenen i aprecien una confraternitat que arrela també entre els turistes i visitants ocasionals. Bronchales, espai de confluència entre valencians on la llengua pròpia calibra el seu estat de salut, present entre les veus dels xiquets que juguen per les pinedes interminables de la Serra d’Albarracín. Aigua que raja per les fonts del Canto i del Ojuelo, ullals que donen vida a un xicotet paradís de clima sec i esperit antic, d’innegable valor. Són nombrosos els atractius que ofereix aquesta zona en tot el seu conjunt, sent el més apreciat el passeig sense retorn entre aranyoners i fruiters a caramull, amb un cel interminable i el lleuger so de l’aigua del rierol com a única companyia. Algun pic majestuós sol alçar-se de tant en tant, com ara el Picorozo de Megina, des d’on s’obtenen imatges impagables del poble i de les eres encara intactes, des d’on s’albiren els tossals que colguen els dominis de Chequilla, poblet encantador, habitat en època estival, visitat freqüentment a la tardor pels caçadors de senglars i pels cercadors d’esclata-sangs. Llàstima el drama del foc, llàstima la imprudència d’alguns... Content, malgrat tot, estaria aquell diputat aragonés que responia al nom de Labordeta si tornara a passejar per la magnífica plaça de bous d’aquest poblet, envoltada de fabuloses roques de gres, sorrenques, esculpides pel temps. Música de txaranga i lliurament per complet al poder del bou, animal venerat i divinitzat per la noble afició que respira per l'Alcarria. Magnífic l’ecosistema popular d’aquestes terres a pesar del desgast en els rostres dels oriünds, eterns retrats del sacrifici i la penúria, amb un fred dur i penetrant que circula per les venes. Longevitat assegurada.

Adés i ara. Un paller abandonat

Peretes de Sant Joan, ceremeñas en el dialecte propi de l'Alcarria

Aranyons per a fer patxaran

Clot on s'encastava la sènia

Bova del riu Jandulilla

Una màquina en desús que els locals anomenen ablentadora

Fuente del Canto (Bronchales), visita obligatòria envaïda de valencians

Perdoneu però ací la roba s'eixuga com la mare que l'ha parit!

Les vistes des del Picorozo de Megina són excepcionals

Al Picorozo s'ascendeix per un estret congost

Camins de l'oblit. L'any que ve tornarem.

Tant a Megina com a Chequilla juguen a un joc
molt paregut a les birles que rep el nom de la calba,
més primitiu, tot siga dit, amb un tronc i una pedra!

La plaça de bous de Chequilla

Una panoràmica de la plaça des de dalt de la roca

Mescla de folklore i autenticitat

Benvingudes banderes negres a les platges de Sagunt

Fa poc, en una conversa de Facebook, un bon amic i millor periodista elogiava el bon fer de l’anterior govern municipal de Sagunt pel que fa a la gestió turística i medioambiental de les platges del poble tot reconeixent la figura d’una regidora que, pel que es veu, va treballar durament per a obtenir totes i cadascuna de les banderes que atorga la Fundación para la Educación Ambiental, més coneguda com a FEE. Normalment, tinc a bé no participar en els debats més o menys polítics que se susciten a les xarxes socials al voltant de temes que m’afecten personalment i sobre els quals tinc una opinió expressada al llarg dels anys en aquest blog personal. Mediterrània, el meu deler! Aquesta vegada, tanmateix, no em vaig poder resistir, a quina mala hora, i el resultat fou que, per a variar, vaig eixir-ne escaldat, amb improperis més o menys amables com ara ignorant i persona amb prejudicis. Moltes gràcies, de veritat. Encara em passa poc. Però bé, aclarim conceptes. La meua opinió sobre les banderes blaves, de qualitat, d’accessibilitat i ja no sé quina martingala més, sempre ha estat negativa, al meu paréixer són un mer reclam publicitari per a turistes desinformats que han bastit, si més no, una esplèndida façana de floretes capaç d’amagar tones i tones d’hipocresia i falsedat institucionals en matèria mediambiental. Puc comprendre que el consistori saguntí, abans format per un govern feixistoide i actualment amb una corporació d’esquerres i amb cultura de país, convoque a la premsa i es faça fotos amb les banderetes de rerefons, però no per això, deixaré mai de criticar-ho, més considerant un titular inquietant que posa de manifest la inutilitat de tant de drap i tanta propaganda gratuïta: “Ecologistes en acció atorga 36 banderesnegres en el litoral del País Valencià”. Perquè sí, és el que esteu pensant. Ens ha tocat el premi. Hi ha una menció especial a la nostra benvolguda i àmpliament guardonada platja del Port de Sagunt, l’emblema dels successius governs municipals. Per què no eixir també ara a celebrar-ho? Ben mirat, era la bandera que ens faltava! Quin problema hi ha a reconéixer que les tenim totes? A més a més, no som els únics. La bandera negra també ha anat a parar a la Foia de Quartell, a tocar del terme estrictament morvedrí, en ple cor de la platja de Corint, allà on naden els naturistes en pau i tranquil·litat. També a la veïna de Puçol! I amb un poquet de sort, l’any que ve també premiaran l’entorn marítim del Grau Vell, clar que en aquest cas hi haurà un guardó honorífic pels accessos paradisíacs a l’enclavament i les vistes privilegiades a la flama de l’esperança de la regasificadora del Moll! Per què no recomanar també una visita a les casetes de Queralt, allà on l’aigua del sequiol s’amolla amb plena llibertat i assaona l’aigua de la mar amb les seues exquisides essències terrenals... Per què? per què? És aquest el potencial turístic del qual s’enorgulleixen tant alguns? Sens dubte, tot un èxit per a aquest raconet de la Mediterrània!

Progrés

Intensos aquests dies d’estiu en què tot pareix romandre exactament igual a com es va quedar fa anys, amb la calor tòrrida del mes de juliol i amb una mar calmosa que ofereix la seua millor estampa a l’alba, tot i això amb els dubtes personals que causen certs senyals d’alarma, detalls mínims que enterboleixen el futur d’un entorn cada vegada més congestionat i més arraconat pel progrés immobiliari, obsessiu i sense límits. Preocupants, molt preocupants els moviments de terra que s’albiren en totes aquelles platges relativament ben conservades com la d’Almardà de Sagunt, amenaçada ara per la pròxima construcció d’una escullera en la platja veïna de Casablanca, al terme d’Almenara (la Plana). Tot siga per satisfer les ànsies d’arena d’uns turistes que adquiriren apartaments i adossats en el litoral d’aquesta població castellonenca tot pensant-se que residirien en el paradís i no en una platja de pedres només freqüentada pels pescadors locals. El desenllaç més probable? L’escullera es construirà, ja ho crec que sí, amb les previsibles conseqüències, això és, progrés econòmic momentani per als uns i regressió mediambiental per als altres. Un destí funest. Els poders fàctics de l’especulació sempre tiren pel dret i són molt capaços de lluitar contra la natura, contra els temporals i contra els corrents marins, sovint amb el vistiplau d’un personal ensopit que, mentrestant, passeja feliç i despreocupat per aquest monument al disbarat dedicat als nostres insignes menjadors de pipes: el passeig marítim. Un engany, un altre. Platges artificials, el futur de la costa mediterrània, clarament identificables per qualsevol ciutadà amb un mínim d’estima per la terra que trepitja. Avui, els borrons de les dunes de l’Almardà ja no allotgen aquells reguitzells de caragolets tan menudets, tampoc no s’hi veuen escarabats piloters, ni es fan tellinetes ni cucs de platja a la vora de la mar, aigües brutes, plàstics que suren per la superfície, meduses abundants... Les banderes de qualitat onegen des de la posta sanitària erigint-se com el gran insult a la intel·ligència del nostre temps, com el símbol a través del qual el ciutadà corrent es permet el luxe de tenir la consciència tranquil·la. Ai les nits d’estiu, quin refugi! L’home sol a la vora de la mar, la foscor, la llibertat, el silenci. De sobte, un moviment. Molades de mabres s’acosten a la vora i allarguen el privilegi de pensar que mentre hi ha vida, hi ha esperança. Les estrelles s’allunyen en la carena...

EL RETORN DE L'HONGARÈS, Anna Moner (Ed. Bromera)

Cementeri de Père-Lachaise (París)

Potser fou per manca de motivació, potser per falta de temps i espai, o segurament per les dues coses alhora, què en sé jo, però el cert és que la primera novel·la publicada, i premiada, per Anna Moner, Les mans de la deixebla, no la vaig poder assaborir, de fet, ho confesse, la vaig abandonar, reclosa a contracor en el prestatge dels reptes com si es tractara ara d’una ascleta clavada que algun dia, no sé quan ni com, em trauré definitivament. Una derrota dormida. En un primer moment, l’adquisició de la seua segona novel·la, El retorn de l’hongarès, em va produir un efecte semblant, amb la remor de negativitat que sol envoltar-me quan agafe un llibre sense saber el camí que hi amagarà, amb uns preludis lectors relacionats en excés amb els prejudicis sorgits arran de l’intent de lectura d’aquella primera novel·la: tema desconegut, llenguatge barroc, sintaxi complexa... Per què, doncs, aquest llibre? Per què no un altre? En fi, al remat vaig tirar pel dret i, a poc a poc, he anat mastegant fulls, sense pressa, avui un poquet, demà un altre poquet, tot rememorant alguns espais emblemàtics de la ciutat de París, tan present per a qui ens estimem les ciutats monumentals i infinites: Montmartre, Blanche, Place de Clichy, Pigalle... i, sobretot, sobretot, el cementeri de Père-Lachaise, laberint de mort traçat sobre llambordes centenàries, allà on comença i acaba tot l’engranatge d’una novel·la que ara sí, ja ho puc dir, m’ha semblat extraordinària. Perquè, després de tot, només era això: paciència, atenció, continuïtat; aspectes imprescindibles, tot siga dit, per a gaudir de la rica narrativa d’una escriptora nostrada, de Vila-real (la Plana), que es diu Anna Moner. El retorn de l’hongarès és, per això, un thriller molt suggerent, un triangle d’històries complementàries que van i vénen amb un segle de diferència, des de finals del XIX a principis del XX, molt ben condimentat amb els ingredients més clàssics del gènere gòtic, sempre macabre, turbulent, fosc, psicològicament colpidor, a cavall entre l’experiment i l’inici de la ciència moderna. Els personatges, brodats, despleguen, de fet, el ventall de les essències més proclius al romanticisme tenebrós: ments brillants però torturades, cultura a flor de pell, cabarets i erotisme libidinós, nits que oculten els pecats, els secrets irresolts de la màgia, morts esquarterats i crims brutals... I entremig unes figures que alimenten la morbositat: l’assassí en sèrie, l’inspector de policia, el forense, la carnalitat femenina. Crec que Edgar Allan Poe estaria orgullós d’aquesta novel·la, escrita ara per una dona de negre, talment com un gat, sinuosa, embriagada de novel·les com El perfum, el terror fet literatura, la ficció que ens supera i ens fa estacar els dits en les pàgines que se succeeixen sense a penes immutar-nos, atents al devenir d’allò que en altres latituds més mundanes ja comptaria amb un projecte cinematogràfic. Gaudirem igualment, clar que sí.

Una partida de llegenda

Potser ha perdut el físic però no les formes

De tant en tant, la pilota regala estampes d’aquestes que un no sap ben bé com agafar ateses les circumstàncies actuals de l’esport valencià per excel·lència, moments d’emotivitat amb un trinquet enfervorit que rendeix tribut a la partida més gran d’entre totes les que s’han disputat per aquestes terres: Genovés contra Àlvaro, any 1995. Si a més a més, la recaptació va destinada a la investigació d’una d'aquestes malalties considerades estranyes, doncs la cosa encara agafa més transcendència. I al remat, el resultat és una sana demostració que a la pilota només li cal afecte, tacte i, sobretot, una gestió responsable i tenaç que siga capaç de reviscolar trinquets i rejovenir el públic assistent. Feia temps que no anava a una partida capaç d’omplir d’aficionats l’escala del dau, de gom a gom, i només per això paguen la pena aquestes línies i aquestes imatges bellíssimes que he agafat al vol per gentilesa de Belinda Fotografia. Tot siga per la síndrome Treacher-Collins, per Àlvaro, pel Genovés, per la partida de llegenda de fa vint anys, pel futur de la pilota valenciana, pels nostres trinquets.

Sense dubtes a l'hora d'entrar-li amb l'esquerra

El dau d'Àlvaro encara està a primer nivell

Caiguda d'escala de Genovés II

El nou conseller Vicent Marzà estigué present en la cita

Comiats

La famosa bicibirra

Passen els anys i continuen. No hi ha qui els pare i el ritual en si pareix haver-se fossilitzat com a bagatge imprescindible per a les futures generacions, un còctel de coentor, desvergonya i alguns altres despropòsits que millor no comentar no siga cosa que es trenque l’encant de les normes no escrites. Els comiats. Allò que la llengua de Cervantes anomena Despedidas i que no són més que els espectacles previs al casament, per desgràcia organitzats pels amics més destrellatats, una obra d’art amb tocs surrealistes que, en canvi, defineix a la perfecció un concepte molt clàssic de la no tan idíl·lica ‘Marca España’: fiesta, drogas y putas. Millor encara si el nóvio es disfressa de torero. Però no vull ser injust. De comiats, n’hi ha de moltes classes i, d’altra banda, també s’ha de dir que hi ha parelles, per sort cada vegada més nombroses, que fugen dels formalismes i les cerimònies i que, en conseqüència, no fan cap comiat ni res que se li parega. Digressions al marge, no obstant això, és veritat que sovint un se sol fixar en allò més visible dels comiats, en aquestes comitives de borratxos que es passegen pel poble acompanyats d’una xaranga al crit de ‘t’has casat, l’has cagat’, o també en aquestes altres que donen rendibilitat als invents més oportunistes, i alhora més horteres, del gremi: la bicibirra, per exemple. Sense comentaris. Però ja dic, no vull ser injust. Hi ha alguns comiats, en efecte, que van un poc més enllà, que donen mostres de modernitat, i accepten, per això, un aspecte tan primari com la fusió entre homes i dones, si més no un avanç molt significatiu en uns temps on la discriminació i la coentor comencen a restringir-se en els illots mediterranis més afectats pel mite en decadència del Spain is different: Torrevella, Benidorm, Orpesa, Sitges, Eivissa... Una manera de fer caixa, diuen. Què faríem sense aquestes poblacions antany marineres? De què viuríem? El progrés sol enfrontar-nos, de vegades, amb allò que alguns anomenen la doble moral i alguns altres, sense eufemismes ni vaguetats, un insult a la intel·ligència. Però bé, què en farem. Avui hi ha locals que amb l’excusa del benefici econòmic i els llocs de treball també ofereixen festes especials per aquells que se separen!!!! Així que sí, potser en això resideix el progrés, en un pur i dur producte mercantil, la llei de l’oferta i la demanda. Festes de comiats i de separacions. Aviats anem! I els protagonistes, al capdavall, no en tenen culpa. Simplement segueixen corrents, modes, sense caure en res més que l’ací i l’ara, demà ja vorem. Perquè el que importa és passar-s’ho bé i fer costat a qui es casarà en breu i perdrà aquest concepte tan diluït avui en les consignes pamfletàries de la dreta política més casposa: la llibertat. No és un tema menor. Entre tanta vulgaritat, tanmateix, s’escolen algunes perles lingüístiques que donen bona mostra d’un tema ben interessant per a tot aquell apassionat del gènere literari eroticoburlesc i escatològic. Rubiet, la tens xicotiua. Tira-li, tira-li. Una vertadera llàstima no disposar del document gràfic que va decorar un dels carrers del meu poble d’adopció durant més d’un any, reutilitzat fins i tot en successives celebracions, amb més de cinquanta metres de verga dura i peluda que condimentaren la rutina dels veïns en una mescla d’estupor i somriure sorneguer. Per a més glòria dels qui es van casar, pobrets meus.