Ovidi Montllor, vint anys del mite

El meu particular homenatge a Ovidi Montllor havia d’arribar més tard o més prompte. Una veu poderosa, atraient, forta com el brancam dels arbres, arrelada a les entranyes del poble. Ja fa anys que escolte Ovidi. De tant en tant, mentre vaig fent camí, mentre treballe, mentre creixen les criatures del meu viure. Companyia fidel que esperona els meus ànims i atenua els esforços i els sacrificis, que obri un espai líric al meu dedins per on s’escolen les mediocritats i les impertinències del discórrer de la vida. Ovidi és als llavis, l’autodefensa necessària, com un drac de foc. Sempre és present mentre evoque els racons més purs d’aquesta terra i els forats més recòndits de la mar. Fa vint anys de les seues vacances. I ens va deixar peces tan plenes com les que es recullen en la magna obra musical dedicada al poeta Joan Salvat-Papasseit, tota una al·legoria de l’amor, de la llibertat, un cant sublim per a escoltar en calma, amb llum tènue i amb la capa de màgia que hi pertoca. Un regal per als amants...   

POSTA

Del vaixell de les veles de zèfir

un irradiador de proa

ha xuclada la sang del sol morent al mar.

Rovell d'ou destriat en galledes de fusta.

Sitges s'aquieta en verd i en blau i en blanc.

I la terra s'emporpra en la costa granada.

Del vaixell de les veles de zèfir ara arriba una veu:

Mariner mariner

si pren vol la gavina

allunya't del rocam

que el vaixell de les veles de zèfir

bell corsari

se'n va.

Carregat a coberta del reflex de la lluna.

La despertà

Potser abans tenia el seu sentit. Avui, no.

Fidel a la cita anual amb aquest fenomen despropòsit de la humanitat que es fa passar per cultura però que no és més que fum de botja, em dispose enguany a escriure sobre un dels actes que més evidencien l’allunyament del canyaret faller respecte del poble que l’ha d’aguantar: la despertà, un gran exemple del que Joan Fuster haguera anomenat elefantiasi aguda, això és, la sobredimensió de la festa, per extensió l’afany de figurar i donar la llanda perquè sí, perquè m’han dit que ho faça i ho faig, com un robot alcoholitzat, perquè toca. Una pura i simple banalitat. Una més. En un present on tot allò amb certa càrrega de tradició tendeix a diluir-se en l’absorbent món de la globalització, sobta que les falles no canvien gens ni miqueta els seus hàbits ni els seus rituals, per a què, deu pensar algú: sovint, la setmana fallera no requereix més lucidesa que triar entre cassalla o ginebra. I això és fantàstic, no ens enganyem. Jo també m’hi apuntaria. Tanmateix, quina motivació impulsa a una persona, a un faller, a tirar coets a les vuit del matí? Creu, de veritat, que a la gent li importa tal afirmació d’inutilitat humana? En què dimonis pensa quan li donen un paquet de trons de bac? Dues respostes, al marge, és clar, d’aquella altra en la qual tothom deu estar pensant ara mateix: m’importa una merda. La primera és que un faller duu tot un any esperant el moment per apropiar-se del carrer i fer tot allò que li dóna la gana, sense cap restricció, amb el permís de les autoritats municipals que tantes coses neguen a la resta del personal. Què guanya, per exemple, posant-se en la pell dels qui treballen? No res. La segona, i aquesta és més preocupant, és que s’ho creu. És a dir, creu realment que el que està fent és un acte significatiu, símbol del seu poble, una afirmació totalment inconscient del fet valencià, que tot ho tolera i fins i tot, ho aplaudeix. No cal recordar el caloret, no, per favor... I això és perillós. Perquè implica allunyar-se de la realitat. En general, i cada vegada amb més notorietat, la gent d’aquest raconet del país passa olímpicament de les falles -dit d'altra manera, n'està fins als collons!-. I aquesta és la base sobre la qual tots aquells que han instrumentalitzat la festa i se l’han apropiada com si es tractara de la seua finca particular, reaccionen com reaccionen quan els fan la més mínima crítica. Perquè no estan disposats a assumir que, anys a venir, la indiferència amb què la gent mira tal exhibició de borreguisme inútil es convertisca en una evidència, en un argument que qüestione l’aparador des d’on alguns justifiquen tanta misèria intel·lectual i tanta ineptitud. La despertà n'és la prova. Arribarà el dia que s’indigestaran de menjar bunyols mentre un japonés els fa fotografies, d’això no hi ha dubte, més tard o més prompte...

VIA DEI BONSAI, Manel Alonso i Català. Ed Nemapress

VIA DEI BONSAI

Manel Alonso Català

Traduzione dal catalano di Emanuela Forgetta

Edizioni Nemapress

Se dovessi scegliere tra i racconti più interessanti di questa raccolta intitolata Via dei bonsai sceglierei, senza dubbio, i due che condensano meglio lo spirito popolare e, di tanto in tanto, fantasioso, del libro: “Versione ufficiosa” e “La visita”. Secondo me, rispondono perfettamente alla necessità dell’autore di mostrare i riflessi della vita intorno a un quartiere molto particolare di Pouet, il paese immaginario e insieme reale che accoglie le storie, un paese mediterraneo dove tutto prende forma e si lascia trasportare attraverso un periodo che, purtroppo, finisce senza soluzione di continuità. L’autore, Manel Alonso (Puçol, 1962), conosce bene questa realtà, giacchè è cresciuto tra i suoi odori, rumori e negozi. Chissà se lo stesso autore è uno dei personaggi. È molto possibile. Lui è una individualità tra l‘universalità, una mente nascosta tra i pensieri dei personaggi che si incrociano perchè sono parte delle stesse abitudini, degli stessi pensieri, ecc.; che  rappresentano dei racconti letti, come dice il riassunto, come un romanzo. La traduttrice del libro, Emanuela Forgetta, lo dice nel prologo: “Inesorabilmente, l’esistenza del vicino del civico 3 risulta compromessa con quella del civico 55, quella di quest’ultimo con quella dei vicini del 12 e questi non possono fare due passi senza inciampare nella vita delle persone che vivono al 13, quegli altri che vivono al 170 e l’anziano che risiede al 23. E così, all’infinito”. Qualcuno si chiederà perché si intitola Via dei bonsai. La risposta è nel racconto che ho citato all’inizio di questo scritto, sicuramente il più magico tra tutti i presenti nella raccolta: “Versione ufficiosa”. Racconta un fatto successo nel passato più recente di Pouet e ha come scenario il Bar dell’angolo, dove tutti si conoscono e dove le storie e le miserie degli abitanti della Via dei bonsai hanno sempre il loro spazio per essere narrate e ascoltate. Lì appare spesso un falegname ed è lui che racconta al narratore una storia secondo la quale, trenta o quaranta anni prima, un uomo chiamato Floreal aveva un forellino in bocca provocato da una carie ad un molare, un forellino nel quale un seme è germogliato e ha fatto radice un piccolo arbusto. Invece di andare dal dentista, il personaggio decide di andare da un guaritore orientale che sorpreso dal fatto magico, gli insegna la tecnica dei bonsai. I vicini, abituati col tempo a vedere Floreal con un bonsai sulla faccia, fanno domande sulla tecnica di questi piccoli alberi e così, le finestre e i terrazzi della strada si riempiono di bonsai, dando questo nome alla via che accoglie tutte le storie del libro. Oltre a questa storia ce n’è un’altra che chiude la raccolta e che mi ha fatto riflettere sul mestiere di scrittore, una professione magnifica ma difficile perchè non sempre il risultato è quello sperato. ‘La visita’ racconta il momento in cui il narratore è sorpreso dall’apparazione di un personaggio, il falegname, che gli dice che tutto quello che scrive è mediocre e che deve cambiarlo. Anche se dall’inizio, lo scrittore ignora i suoi consigli, è tanta l’ insistenza del falegname che alla fine decide di ritoccare tutti i racconti per far sparire il personaggio e per tornare alla normalità. Il libro finisce qui, come se volesse far capire che tutti siamo in tempo per cambiare, per migliorare e per far vedere che non abbiamo mai la ragione assoluta. In realtà, siamo semplici persone tra miliardi di abitanti, con i nostri pensieri e con le nostre contraddizioni.

Via dei bonsai, racconti fa parte della collana di letteratura catalana contemporanea, Ponent 2, diretta da Emanuela Forgetta (Capua, 1977), professoressa di Lingua e Letteratura Catalana presso l’Università di Sassari (Sardegna).   

Llanterner

Una tassa arreglada amb grapes

Una de les coses que solen preguntar-me els alumnes quan treballen la típica unitat didàctica de les professions és el significat del terme llanterner, ja que sovint només l’associen al substantiu llanterna i, en conseqüència, a l’ofici de lampista o electricista, això és el qui porta llanternes, les fabrica o les ven. Per extensió, també el que col·loca o adoba llums i instal·lacions elèctriques. En realitat, però, l’abast semàntic del terme és molt més ric, i és que llanterner també és el qui treballa, o més aviat treballava, amb objectes de llanda, de fang o de porcellana; el qui els reparava minuciosament i matemàticament amb tot un seguit de ferramentes i, sobretot, amb una mena de grapes de ferro o de coure que recorrien talment com un sargit de cirurgià els badalls que presentaven alguns estris de cuina després d’incomptables usos o d’algun colp fortuït. Conegut també com a llauner en algunes zones del domini lingüístic, -llanda i llauna són geosinònims-, segons algunes fonts l’ofici es va extingir pels volts dels anys cinquanta, supose jo que per la proliferació d’espais on es venien perols, cassoles, llibrells, cànters, pitxers i tot allò necessari per a un tipus de vida centrat en la llar. Ara bé, és segur que per qüestions d’estricta evolució lingüística, el terme va passar a designar el treballador que tenia cura de les fonts, les aixetes i la distribució de les aigües, altrament dit fontaner, que per desgràcia és el terme més habitual avui entre les noves generacions de valencians. Sempre quedarà, no obstant això, la curiositat de tot plegat, una professió com qualsevol altra que, de retruc, també denota els paral·lelismes amb la cultura més pròxima a la nostra, no debades en castellà el llanterner era el lañador, o dit d’altra manera, el que posava lañas, grapes en català, això que alguns experts en la llengua de Cervantes han convingut a denominar també hojalatero o també linternero. El que són les coses. A mi, almenys, em venia de gust explicar-ho.

Bous al carrer? Manifestació?

El tema em resulta inquietant i, a dir veritat, també em provoca una miqueta de perplexitat i incomprensió. I és que després de pegar-li moltes voltes i de llegir alguna notícia relacionada, encara em pregunte què collons feien vora 10.000 persones en una manifestació en defensa dels bous al carrer? Què? Convidaven a berenar? Repartien samarretes? Hi havia rifa? No, res de tot això. El diari Levante-emv parla d’un “encierro infantil para todos los niños que asistieron”. Però en general, allí anaven al tema, és a dir, demanaven la no discriminació del bou i, alerta, la “libertad de elegir” i "el respeto". Així, sense cap pudor. I damunt a Castelló, el territori de l’estat que més espectacles taurins registra al llarg de l’any!!! Com és possible? Quina necessitat tenen 10.000 persones –mare meua, només de pensar-ho em marege- de manifestar-se per una causa tan popular i alhora tan zelosament protegida per les institucions valencianes? Algú és capaç d’explicar-m’ho? Per què no allà on els bous han estat prohibits? A Barcelona, per exemple. Per què? No ho puc entendre, o millor, no vull entendre-ho. I és que la resposta és clara: som idiotes. Els bous, tant els de plaça com els de carrer, compten per aquestes terres valencianes amb tot el recolzament possible. Són venerats, ni que siga per dur la contrària als catalans. A nivell institucional han tingut, i tenen, l’honor de ser representats per tot un tòtem de la pàtria llevantina com ara Serafín Castellano, sempre partidari de declarar-los BIC (Bé d’Interés Cultural) i d’incloure’ls, també, en un llibre de text dedicat a la cultura popular. En un llibre de text!!!!! A nivell social, d’altra banda, han estat elevats a la glòria celestial de les senyes d’identitat d’aquesta insigne comunitat de veïns, diluïts com un terròs de sucre entre la idiosincràsia del valencià castellanoparlant i votant del PP, al mateix nivell que les falles i la Mare de Déu dels Desemparats, quasi res porta el diari. Però, què s’amaga, en realitat, darrere tanta exuberància? Què impulsa tanta reivindicació? Jo ho diré: la por. La por de saber que el món dels bous ja forma part del passat, la por de no tindre cap altre argument que la fal·làcia contumaç: generen diners, són tradició... Tradició també és parlar valencià, no et fot. I cada vegada el parla menys gent! A qui volen enganyar? Particularment, no em considere antitaurí, és més, no podria ser-ho encara que volguera, ja que m’he criat veient-los córrer pel carrer, he anat infinitat de vegades a la plaça i fins i tot puc dir que a ma casa han hagut discussions més que elevades pel fet de veure'ls de massa prop. Els bous no em desagraden, en definitiva, i sempre he mantingut que en alguns llocs és encara una festa transversal, amb el toc d’autenticitat suficient per a tocar el voraviu. Però malgrat tot això, no em sent en absolut identificat per cap ni un dels qui es manifestaren a Castelló, ni amb cap lema, ni amb cap reivindicació. Perquè és mentida, mentida podrida. I ho saben. Almenys els entesos ho saben. Saben que estan perduts i que no tenen més bandera que la d’Espanya i la dels quatre ignorants que els segueixen perquè els han col·lat el rotllo de la “fiesta nacional”. Ja s’apanyaran. Per molt que es manifesten, mai podran amagar el decurs del temps i l’artificialitat de tot plegat.

Cognoms valencians. El cas de Durbà.

Població de Veciana (l'Anoia)

Mapa comarcal de l'Anoia

En efecte, Durbà és el meu cognom, el llinatge que m’ha llegat mon pare i el que jo deixaré als meus fills. Al País Valencià és present gairebé en exclusiva a la localitat de Puçol (l’Horta), on hi ha un bon nombre de famílies que el porten amb orgull, d’alguna manera o altra conscients que es tracta de quelcom local i bastant restringit. Tanmateix, el cognom en qüestió no es patrimonial i tampoc n’és exclusiu, sinó que remet a Durban, un llogaret molt concret situat entre els pobles de Pujalt, Veciana, la Guàrdia Pilosa i Montmaneu, en ple cor de Catalunya, a la comarca barcelonina de l’Anoia. És, per això, un cognom d’origen toponímic, com tants altres valencians. I encara que té una etimologia no del tot resolta, sembla ser que prové del celta, de l’arrel DURO-, exactament la mateixa que la d’un altre llogaret anomenat Durfort situat tan sols a deu quilòmetres de Durban. Arribat aquest punt, es pot dir que l’un significa ‘castell fort’ (duro-nero), i l’altre ‘castell petit’ (duro-manno), una parella de topònims que es repeteix per terres occitanes i que revela, segons les investigacions del grandiós filòleg Joan Coromines a l’Onomasticon Cataloniae ‘la penetració de forts escamots de celtes que trobant-se en minoria en un país al·logen, romanien en petits nuclis enquistats, dispersos (...); que conservaren el coneixement de llur idioma nacional i, per tant, van aplicar la parella castell fort/castell petit a aqueixos dos castells veïns’. Fent un exercici de pura suposició, per tant, es pot concloure que el pas de Durban a Durbà es tracta d’un canvi evolutiu del topònim originari i que ens arriba gràcies al procés històric de la conquesta de València i dels contingents de repobladors procedents de terres catalanes. És, si fa no fa, la mateixa raó per la qual s’expliquen molts cognoms valencians que coincideixen amb topònims d’algunes comarques del Principat com ara l’Alt Camp, l’Alt Urgell, Baix Ebre, Bages, etc: Agramunt, Alcover, Alòs, Balaguer, Bellver, Biosca, Cabanes, Camarasa, Cardona, Cervera, Claramunt, Gaià, Guimerà, Ivorra, Querol, Tàrrega, Torà, Valls,... Exemples? Tots els que en vulgueu. El més gran jugador de pilota valenciana de tots els temps es diu

El poble de Durban, a Occitània,
amb el castell al fons

Paco Cabanes. I un dels històrics del futbol valencià era Pepe Claramunt. D’altra banda, en l’àmbit televisiu, hi hagué un temps en què estigué de moda una valenciana anomenada Cristina Tàrrega. I a la política, naturalment, també s’hi troben casos singulars, com ara Pedro Agramunt i Jorge Bellver, tots dos del Partit Popular i capaços, ja ho crec que sí, de negar l’evidència que porten registrada al DNI. Són només una mostra. I n’hi ha més, molts més. Actualment, al València CF destaca un xicon de Pedreguer (la Marina) que li diuen Gayà, en aquest cas amb el cognom castellanitzat. I fa un temps, també al València, la defensa la capitanejava un central de Rafelbunyol (l’Horta) que li deien Camarasa. En fi, els fets són els fets. Jo, amb aquesta explicació, només he tractat d’aclarir el cognom que dóna títol a aquest costumari, l’espai que inicia, a partir d’aquesta mateixa entrada, els seus últims moments virtuals, sis anys llargs de gaudi amb tots els qui heu tingut a bé llegir-me i orientar-me en aquest camí complex i alhora apassionant de la cultura popular valenciana.