EL TRAMVIA GROC, Joan F. Mira (Ed. Proa)

Després d’un temps allunyat d’aquest espai costumista que tantes alegries té per donar-me, i donar-vos, reaparec a fi de recomanar un llibre autobiogràfic que aprofundeix en les arrels del poble a través de les vivències personals del personatge-protagonista, que no és altre que l’autor, el mateix Joan Francesc Mira. En efecte, El tramvia groc és un retrat, en principi bastant versemblant, d’una etapa molt determinada de la infantesa i la preadolescència de qui escriu, un conjunt de detalls, anècdotes i situacions que són descrits i explicats amb extraordinària destresa literària, amb la densitat pròpia d’un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El tramvia groc també és la imatge del que un dia fou la capital d’aquestes terres, València, una retrospecció cap al passat d’una ciutat i un indret perifèric, la Torre, que ja mai tornarà a ser com era: verge, innocent, rural, pròxim, local. La València dels anys quaranta, la de la postguerra. Una València lògicament diferent a l’actual, on la llengua omnipresent era el valencià, on l’horta desprenia força i treball constant, on les relacions humanes eren de qualitat, sanes, de vegades dures, també tràgiques, autèntiques en qualsevol cas. Tot en el seu conjunt transmetia un aire que, a pesar de les circumstàncies, l’autor evoca amb tendresa, amb un punt de malenconia i romanticisme, des d’una òptica particular però sempre amb un regust d’estima i respecte pel que es considera propi i natural d’un poble, d’una col·lectivitat. No és aquesta una lectura fàcil, és cert. Si més no, es tracta de literatura, de literatura en tota la seua dimensió, aspecte que requereix atenció, paciència, gaudi i plaer per part del lector. Tal volta, per això mateix, un no pot deixar de pensar que cada una de les pàgines que conformen el llibre obeeixen a una mena de comiat, a unes memòries que sintetitzen tot allò viscut per l’autor, que es recreen en excés però de manera subtil, almenys per a mi, en el referent principal de la seua obra: el futur incert i insondable d’aquest país. Evidentment, aquest aspecte ha d’agradar. Però aquest és el meu cas. I per això us en faig cinc cèntims...

Faixa roja, faixa blava, la pilota valenciana

La pilota formava part de la quotidianitat del poble

Acostumada a viure entre falses promeses i mitges veritats, la pilota valenciana és un d’aquells jocs populars que es debat avui entre sobreviure com un fòssil o morir amb la dignitat que li correspon per ser símbol d’un poble. Un esport clarament amenaçat, amb avanços preocupants en un camp que sempre li ha decebut i del qual no es pot esperar res a canvi: el polític, allà on es refugien macabres personatges amb ulleres i corbata que sota l’aparença d’aficionats a la pilota tan sols aconsegueixen marejar al personal, tot plegat aprofitar la qüestió per a figurar i passar a la història com el qui més va cooperar en la seua difusió, éssers que es creuen imprescindibles i super amics de lo genuïnament valencià, cas de Serafín Castellano, l’exemple més palmari de tot aquest teatre institucional. Sí, certament. Tanmateix, si la pilota encara batega es deu, en gran part, a un altre tipus de gent, gent anònima i discreta, que fuig de la faràndula electoral, compromesa amb la tradició i els secrets d’aquest joc, que el fomenta des del silenci i el respecta profundament pel solatge cultural i antropològic que li ha atorgat el temps. Sens dubte, l’exposició Faixa roja, faixa blava, la pilota valenciana, que des del mes de novembre es mostra al Museu Valencià d’Etnologia, ret un homenatge a l’autenticitat de la pilota, a tots aquells que l’han elevada a la categoria d’art popular, una mostra tendra i completa dels aspectes que han fet d’aquesta pràctica esportiva un joc entranyablement valencià, pur detallisme del que era i és, avui, capaç de resistir, de moment, els avatars del present més descoratjador i més global. Al seu dedins hi ha imatges d’un marcat valor col·lectiu, arrelades a la terra que li dóna el cognom, valenciana. També hi ha explicacions diverses sobre els rituals del joc i els seus elements més definitoris: el material per a protegir-se les mans, el procés d’elaboració d’una pilota de vaqueta, les normes, la quotidianitat que es desprén del públic aficionat... Al bell mig de l’exposició se situa, alhora, un enorme panell amb imatges dels més gran pilotaris de cadascuna de les modalitats de joc. I encara que el Genovés és el mite al voltant del qual pareixen girar tots els passos de la història recent de la pilota, també hi tenen cabuda molts altres que han contribuït a engrandir-la i dignificar-la. La pilota valenciana, no obstant això, no viu de mites i tampoc de la benevolència política del moment. Faria bé, per tot, de reprendre el camí decidit que sempre ha dibuixat, amb el risc incorporat que comporta conviure entremig de la incertesa i el materialisme actuals, posant en valor els trets més característics de la gent que l’estima: l’honestedat, la noblesa i la independència. Faixa roja, faixa blava, la pilota valenciana, es podrà veure fins al març. Una bona ocasió per a comprovar tot el que ací s’ha escrit. A València, al Museu d’Etnologia, joia del costumisme ben entés. Paga la pena. 

Sorolla

Soroller en plena producció

Joaquím Sorolla

Escriure sobre botànica no és molt costumista, és cert, però segons un bon amic i millor biòleg, el soroller és un arbre que suporta bé les sequeres i també les poques atencions dels llauradors, conegut a bastament per aquells que foren xiquets ara fa cinquanta anys, en una època on no hi havia gaire llepolies i calia conformar-se amb la temporalitat dels gínjols, els tramussos, les mesuretes d’olives, les xufes remullades i, com no, les sorolles, una fruita d’abans, de les de sempre, de les que, per desgràcia, han estat aniquilades per l’agricultura moderna. Unes paraules, aquestes, que almenys són definitòries d’una certa quotidianitat, reflex d’una època on els menuts estaven en contacte directe amb la realitat més pròxima, jugant en el carrer del poble, entre els caminals dels camps, descobrint espais naturals... En efecte, el soroller és un arbre autòcton, propi del sud d’Europa i el nord d’Àfrica, sempre criat al caliu del Mediterrani, normalment catalogat com a arbust a pesar que pot arribar als deu metres d’alçària. Pertany a la família de les pomàcies, amb branques espinoses i un fruit vermellós o groguenc, de polpa dolça-aspra agradable. En català rep generalment el nom d’atzeroler, derivat d’atzerola, un terme amb etimologia àrab (az-za’rura) que a terres valencianes ha pres les formes dialectals de soroller i sorolla. Per diferents circumstàncies, és un arbre que ha arribat als nostres dies un tant desdibuixat, ja que els seus peus han servit per a empeltar-lo, entre d’altres, de pomeres i pereres. A més a més, no sol donar fruits regularment, aspecte que ha contribuït, en gran mesura, al seu desconeixement. Ves per on, el soroller, i més en concret, la sorolla, té un ressò internacional, no debades és el cognom d’un dels artistes valencians més universals, Joaquím Sorolla (1863-1923), que va nàixer al Cabanyal (València) i s’erigeix avui en testimoni, en aquest cas artístic, de l’existència, antany més estesa, de la fruita en qüestió: la sorolla, delitosa i saborosa, dispersa actualment, difícil de localitzar, molt apreciada encara pels amants de la natura típica d’aquest racó de la Mediterrània. Tot plegat, molt interessant.  

SÓN "ASQUEROSOS"

La cara d'aquest personatge ho diu tot

Potser una de les solucions més viables per a afrontar els llastimosos tancaments de ràdios i televisions en català al País Valencià -l’últim cas ha sigut el de Catalunya Ràdio- és no fer ni puto cas del que diuen els principals agents implicats en tals maniobres, polítics bàsicament. Perquè més d’un ciutadà d’aquestes terres, entre els quals m’incloc, ja comença a estar-ne fart, però que molt fart. És més, el tema ja dóna asco, i si dic asco així, en castellà, és perquè faig meua la justificació d’un il·lustre paisà segons el qual dir fàstic sona massa fi, és a dir, no acaba de definir la magnitud dels despropòsits i les manipulacions que cada dia i cada nit patim els valencians. A més a més, sempre ens quedarà Internet, espai on la nostra llengua, el català, resisteix dignament, des d’on escoltaré, per exemple, un dels meus programes favorits, la TDP, això és la Transmissió d’en Puyal, el lloc dels aficionats del Barça per excel·lència, allà on la pedagogia futbolística i lingüística pren força gràcies a un dels més grans professionals de la ràdio en general, el mateix Joaquim Maria Puyal. No estaria de més, per això, que els qui llegiu ara aquest article us prengueu la molèstia d’escoltar l’àudio que us adjunte un poc més avall, autèntica dinamita del mestre en qüestió on es diu tot el que s’ha de dir sobre la censura i els atacs repugnants als catalanoparlants valencians, a tots aquells que simplement desitgen que tota aquesta colla de desgraciats que ens governa se’n vaja a fer punyetes i deixe la llengua en pau d’una puta vegada. Ho sé: queda lleig parlar d’aquesta manera, allunyat de l’esperit bucòlic i tendre d’aquest costumari, però és que és necessari. Aquesta gentola hipòcrita, cínica i corrupta que ocupa els seients del poder institucional no estima el valencià, el nostre català. Puntualitze: no estima res que no siga del seu interés privat, o del seu interés econòmic més aviat. Tanmateix, pel que fa al cas concret de la llengua, ni la parlen, ni la lligen, ni l’escriuen, ni la respecten, ni res de res. Tot allò que sona diferent a l’espanyol no només els importa una merda, sinó que els molesta, és el seu particular gra en el cul, i espere que algun dia els esguite. Tot d’una asquerositat sublim. Que quede claret. I que no s’oblide. Per mi, poden tornar al contenidor de plata d’on van eixir. Perquè tot el que tinc dins és odi!

Puyal es despatxa ben a gust. Les seues paraules són plenament compartides per aquest costumari:

http://latdp.cat/article/audio-puyal-defensa-que-els-valencians-tinguin-un-sistema-de-comunicacions-en-la-llengua-propia/ 

Calmes de gener

Tot un privilegi

El terme es conegut a bastament pels mariners que feinegen a les aigües de la mediterrània, però la població en general no sap el que són ni tampoc mostra molta curiositat, avesada a fruir de la mar tan sols en època estival. Les calmes o minves de gener, en qualsevol cas, ofereixen una estampa d’espectacular bellesa, corprenedora, símbol de l’hivern a la franja costanera dels països mediterranis. S’esdevenen al mes de gener i, en termes generals, són fruit d’un fenomen atmosfèric mitjançant el qual es produeix una disminució del nivell ordinari de la mar. D’ací el seu nom, que pel que es veu varia d’un territori a un altre del domini lingüístic catalanoparlant. A les Illes Balears, per exemple, en diuen les minves, terme que en efecte deriva del verb minvar, això és disminuir o fer menor. En canvi, al País Valencià, s’opta generalment per les calmes, del verb calmar, que significa apaivagar o assossegar. Les calmes o minves, en qualsevol cas, van associades al bon temps i als cels relativament clars, aspectes pels quals resulta molt abellidor passejar per la línia interminable de la vorera de la mar, sense presses, sense tensió, amb la companyia de les lleugeres alenades d’aire que mouen el trencar de les ones. L’aigua, quieta com una bassa d’oli, ofereix doncs, la seua postal més atractiva en ple equador hivernal, agraïda pel temps anticiclònic que acompanya aquest fenomen. Allà lluny es veuen passejants, algun gos que lladra, gavines, i també unes poques parelles tombades en la sorra amb la mirada fixa en la carena, inconfusiblement blava. El sol s’enlaira poderós en les hores mortes del migdia, com si no hi haguera hivern, com si no hi haguera vida més enllà dels crits dels xiquets que juguen amb la sorra i amb les closques de les petxines. Certament s’esgoten els qualificatius per a valorar tal paisatge: magnífic, platònic, lluent... Un plaer que només gaudeixen uns pocs privilegiats conscients de tindre un tresor als seus peus, incapaços de donar l’esquena a la mar tenint-la tan a prop i amb una imatge tan esplèndida. Passeig etern de caminants bucòlics que condueix fins a l’infinit.

Encanyar

Foto gentilesa d'Anna Cuenca Arnal

Més que un costum, l’acte d’encanyar, enforcar o falcar un bancal de tarongers, es tracta d’una pràctica agrícola molt destra que degut a les circumstàncies que envolten el camp valencià actualment ha passat a un segon pla, arraconada pels costos econòmics i laborals que comporta per al llaurador. Bàsicament, consisteix a col·locar canyes en les bragues de l’arbre a fi que les taronges no toquen terra ni agafen humitat, evitant alhora que es podrisquen o que les branques més carregades de fruita es partisquen com a conseqüència del pes. La tradició, o més aviat la saviesa popular, diu que les canyes que s’utilitzen a tal efecte s’han de collir en una època determinada, concretament en la lluna minvant de gener, en el seu punt òptim, sempre amb l’objectiu que no es tinyen i duren el màxim temps possible una vegada estan col·locades en l’arbre. Avui, tanmateix, ja en són pocs els qui fan aquesta tasca, metòdica com qualsevol altra, ja que el més habitual és comprar els garbons de canyes ja preparats a la cooperativa de torn o, fet i fet, optar per la solució més simple i, per descomptat, més barata, això és, la poda, o dit d’una altra manera, la poda industrial, una pràctica que té els seus avantatges, però que també presenta uns quants inconvenients. El més clar, sens dubte, és que enforfogueix la llenya, deixa l’arbre quadrat i amb poca respiració, sense cap criteri; i al remat contraria l’objectiu principal de la poda en si, que no és altre que l’arbre traga llenya nova. Algú podria pensar que la poda industrial no admet discussió, ja que és més econòmica, més ràpida i, sobretot, més còmoda, tot un avanç, en definitiva, en pro de la rendibilitat futura del camp. Però és evident que deixa enrere tasques tan precises com la que dóna el títol a aquest article: encanyar, altrament dit enforcar, falcar o fins i tot apuntalar; considerada ara com una filigrana prescindible reservada per als llauradors pacients, experimentats, artesans. Reservada, si més no, a tots aquells que veuen en el camp alguna cosa més que un simple mercat, orgullosos de ser propietaris de tarongers redons i bonics, el seu jardí, el seu particular paradís.