"Apariciones y milagros de Nuestra Señora"

Un professor valencià
a la recerca del miracle de Nostra Senyora

Tenint en compte el caire paranormal que estan prenent els deliris dels governants que ens subjuguen, aquest costumari no s’ha pogut resistir a comentar un dels més pertorbadors, ja que sens dubte és una demostració definitiva de la bogeria que regna una de les més insignes, sublims i extraordinàries institucions d’aquest raconet del país: la nostra benvolguda Conselleria d’Educació, exemple ara i sempre d’organització, pulcritud, rigor lingüístic i respecte pel professorat valencià. Quasi res porta el diari. Un pot pensar que estan un poc tocats del perol, però s’equivoca, perquè són una magnífica oportunitat. Són senzillament un cas a estudiar pels més dignes professionals de la psiquiatria mundial, perquè si ells ho veren, ai mare!, si ells veren del que són capaços alguns dels més alts dignataris d’aquestes latituds, no crec que perderen el temps amb altres sonats. Vindrien a València, clar que sí, i menjarien arròs de senyoret, i gaudirien de les clòtxines valencianes i brindarien amb cava -de Requena!- i berenarien coca -d’ametla!-. I, immediatament després, s’apuntarien al curs oferit pel CEFIRE d’Alacant que porta com a títol Apariciones y milagros de Nuestra Señora, un curs que, en fi,... un curs i prou. Quina gran mina de diamants en brut aquesta nostra conselleria, quina magna obra pedagògica la seua, quanta fe dipositada en el futur, quanta habilitat, quin tacte exquisit! Com de miserable seria l’existència de molts professors si no estigueren gestionats per aquesta honorable quadrilla antiga llar d’il·lustres forenses com Font de Mora i actualment dirigida per una senyora que sota el cognom Català demana disculpes per parlar en valencià! Ai, per favor...

 

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/01/23/valencia/1358968034_540835.html

SUMMERHILL, A. S. Neill

Per fi, per fi sé què va ser Summerhill, la seua filosofia, la seua transcendència, la seua perspectiva a l’hora d’afrontar l’ensenyament dels infants i dels adolescents, sempre des d’un punt de vista afectiu, basat en l’amor i la felicitat de l’individu, allunyat, per tant, del sistema acadèmic i punitiu que predomina encara en el nostre sistema educatiu. Perquè, en efecte, Summerhill és un llibre sobre educació i, a més, és un llibre actual. És cert que hi ha aspectes superats, com ara que els mestres ja no peguen; com també és cert que l’experiència pedagògica fou duta a terme a partir dels anys 20 del segle passat. Però, salvant les distàncies, el llibre és igual de vàlid ara que quan va ser escrit, ja que en termes generals la societat continua sent submisa, obedient i perfectament preparada per a seguir la doctrina de l’autoritat de torn, de la dominació sistemàtica, bé procedisca d’un pare, d’un mestre, d’una religió o d’una colla de governants amb capacitat operativa de fer i desfer segons els convinga. La solució, com sempre que es posa sobre la taula un tema tan transcendent, és la més sana, la que més sentit comú arrossega, això és la llibertat sense embuts, la veritat per damunt de tot, el respecte al procés d’aprenentatge de cada individu, sense cap imposició, a costa de sacrificar aspectes tan absurds i alhora tan sagnants com el sistema de notes, com els premis, com les mentides. Evidentment, no és aquest un llibre que cal prendre’s al peu de la lletra, però sí que deuria llegir-se amb deteniment i amb perseverança, sense por d’endinsar-se pels viaranys que ajuden a comprendre com i per què arribem a ser el que som, com i per què ens transformem en màquines de generar desconfiança, inseguretat i prejudicis constants. He anotat alguns paràgrafs vertaderament antològics. Us en deixe un només a fi de tancar aquest escrit, la traducció és meua: Els pares volen escoles amb un disciplina rígida quan la llar és un centre d’estricta autoritat paterna. L’escola disciplinària segueix la tradició de tenir al nen sotmès, silenciós, respectuós, castrat. A més, fa un treball excel·lent quan es dirigeix només a la ment del nen. Reprimeix la seua vida afectiva, el seu impuls creatiu. L’avesa a ser obedient a tots els dictadors i caps de la vida. La por que va començar a la guarderia l’augmenten els mestres severs, la rígida disciplina dels quals naix dels seus propis impulsos de poder. El pare corrent, que no veu més enllà de la façana exterior del nen amb la seua jaqueta d’uniforme, les seues maneres superficials, el seu culte el futbol; s’alegra de veure l’èxit amb el qual està sent ensinistrat el seu benvolgut fill. És tràgic veure la joventut sacrificada en aquest altar antediluvià de l’anomenada educació. L’escola severa només demana poder, i el pare esporuguit està satisfet.     



Notícies de pilota

La inauguració de l'estàtua d'Àlvaro,
 un esdeveniment primordial per a la pilota valenciana,
de veres que sí. Font: El Económico

Certament, les últimes notícies relacionades amb el món, diguem-ne social, de la pilota valenciana es mereixen tot l’escepticisme del món, sobretot pel que fa a l’essència d’un joc popular que fins ara havia sabut allunyar-se de la publicitat i la manipulació dels nostres governants. Sens dubte, quan algú et fa festes i no te’n solia fer, o et traeix o t’ha de menester. I per això mateix, cal desconfiar. Desconfiar d’un Pla Director presentat recentment per la Conselleria de Governació que no descobreix res de nou i que torna a incidir en allò tantes vegades incomplit: el suport decidit al nostre esport. Potser caldria dir instrumentalització, perquè si més no, tot fa pinta d’anar per aquest camí, per bé que un vell conegut d’aquest costumari, el senyor conseller Sefarín Caballero, ho dissimule i ho pinte tot de color de rosa, com és costum d’altra banda en els alts mandataris de la Generalitat. A la pilota, per exemple, no li calen jutges, ni comités tècnics, per això ja està el poble, és a dir, l’aficionat que acudeix regularment a les partides, l’únic i veritable jutge des que la pilota és redona i feta de pell de bou. Tampoc li cal una selecció, encara menys una selecció que es presenta com a espanyola i s’oblida del nostrat gentilici que la distingeix arreu del món, valenciana. I per descomptat, no és que li siga massa necessari endinsar-se en el camí mitjançant el qual pot convertir-se en un esport olímpic. Perquè tot plegat, això no val per a res. Com tampoc val que ara es torne a parlar d’una regularització de l’esport en les modalitats professionals de raspall i escala i corda quan des de fa uns anys existeix una empresa privada anomenada Val Net nascuda precisament amb aquest propòsit. Per a què serveix, doncs, aquesta empresa? De nou, es torna a evidenciar que la Generalitat rescata negocis particulars amb diners públics amb la intenció d’imposar el seu criteri i la seua visió de les coses. I allà que van tots, sempre darrere, sense la més mínima crítica ni autocrítica. Com a borreguets. Perquè cal ser agraïts amb qui els dóna de menjar, fidels a la idiosincràsia d’aquestes terres. Obediència, submissió! Amb aquest panorama no sorprén, per exemple, que alguns ajuntaments com ara el de Sagunt, molt versat en aquests afers, aprofiten l’avinentesa per alçar una escultura a les portes del trinquet comarcal en homenatge a Àlvaro. Deixant de banda que aquest pilotari es mereix tot això i molt més, resulta inquietant que el monument se situe davant d’un trinquet tancat, emblema de l’oblit, que no s’obri ni tan sols per al Circuit Bancaixa, la competició per excel·lència. Així que sí, la pilota valenciana pot continuar agafant les miquetes de pa que li ofereix el poder, però és evident que en aquesta partida s’hi juga molt, molt més que un simple negociet. La seua identitat, entre d’altres. Alguns, amb tota la bona voluntat del món diran: Ja estem amb el coret. O això o la mort. I, en efecte, potser el debat és aquest. Amb l’afegit que potser és millor morir sencer i amb dignitat abans que venuts a un discurs bonic que ja vorem si es converteix en realitat o en un simple joc de paraules vàlid per a avui però no per a demà.

Molà

La paraula ‘molà’, molada en registre estàndard, no és un terme corrent actualment. Forma part ja d’un grup lèxic que en un futur no massa llunyà es convertirà en pols, en una paraula buida i mancada de significat que potser se sentirà en alguna conversa aïllada i reduïda en algun raconet dispers del país, fonamentalment en boca de gent situada en el llindar dels cinquanta anys. Designa un conjunt d’alguna cosa, per exemple, de peixos o altres animals. De fet, si se cerca la paraula de la qual deriva, que no és altra que ‘mola’, el Diccionari Català-Valencià-Balear, en una de les múltiples accepcions que en dóna, diu el següent: esbart de peixos que neden; això és, l’equivalent a ‘banco’, en castellà. En desús, però encara viu per algunes poblacions castellonenques, és clarament un terme a recuperar, sobretot en els indrets litorals on es conserva, entre d'altres, l'art de tirar el rall. Prenen importància, doncs, expressions com la que el mateix DCVB aporta: “Escarotant les molades de patxellets i marbres”, de Josep Pasqual i Tirado; o aquesta altra que va dir-me fa poc un bon amic: “va vore una molà de llisses i allà que tirà el rall”.

El Hòbbit en català

Ja que, per desgràcia, una bona part dels lectors hem de tirar mà de les traduccions per tal de llegir llibres, sí que caldria valorar, ni que fóra mitjançant un sol exemple, aquest tipus de treballs, sobretot si són tan extraordinaris com el realitzat per Francesc Parcerisas a propòsit d’El Hòbbit, de J. R. R. Tolkien. De rabiosa actualitat per l’adaptació cinematogràfica que se n’ha fet, en efecte, aquesta joia de la literatura fantasiosa i d’aventures es presenta avui en una versió en català que, a pesar de les pèrdues que puga tenir pel fet de ser una traducció, no crec que desmeresca la versió original. És senzillament magnífica i excel·lent, amb un vocabulari ric i a l’alçada de les quantioses històries que s’hi narren. A més a més, crida l’atenció que és l’única versió en la nostra llengua existent a tots els Països Catalans i que, a sobre, data de 1983, sens dubte un detall que revela la capacitat innata de qui la va portar a terme, Francesc Parcerisas, si més no un personatge lúcid que també ha traduït la magna trilogia d’El Senyor dels Anells. La moda ara, tanmateix, és la pel·lícula, que malgrat ser impressionant, es presenta avui majoritàriament en castellà. Llàstima de mercats que impossibiliten gaudir en imatges d’un vocabulari esplèndid, interminable i, en gran part, desconegut. Perquè després diguen que hi ha igualtat. O bilingüisme, encara pitjor.         

Nàixer

És un tema delicat, però és una certesa que el fet de nàixer, de la mateixa manera que el fet de morir, és un esdeveniment únic i molt íntim, definitiu, i com a tal ha de ser tractat, sense intromissions, respectant el ritme evolutiu de la naturalesa humana, amb tendresa i afecte, a la pròpia llar. No és veritat el mite de la seguretat quirúrgica, de la intervenció per sistema i perquè sí. En ocasions, això és evident, ha d’estar present, però no és veritat, ni per descomptat és cap barrera infranquejable. En un present on s’ha començat a assumir que cal morir d’una manera tranquil·la i envoltat del cercle humà i familiar més pròxim, ja és hora que també comence a progressar l’opció de nàixer segons les condicions que marquen els pares, o més aviat la mare, això és, de manera assossegada, amb l’ajuda de dones dedicades vocacionalment a l’ofici de comares, respectuoses al màxim amb una decisió que no és gens fàcil d’adoptar per part dels agents implicats, progenitors bàsicament. Perquè hi ha massa engany, massa pressió, massa de tot. I els dubtes no s’esfumen fins que un no veu la criatureta que plora, que cerca de seguida el pit de sa mare, nascut al mateix llit on dormirà fins que decidisca emprendre el llarg camí de la llibertat i l’autonomia personal. Potser hi ha qui pensa que nàixer a casa és un suïcidi, que retrotrau imatges d’antany, amb criatures mortes i malformades, que és de bojos o de hippies, però resulta que avui hi ha una demanda creixent d’aquest tipus de part. I salvant les distàncies amb el passat, no és gens agosarat, sinó que és sinònim de progrés, en consonància amb el que succeeix als països més avançats, allà on el sentit comú ocupa el primer lloc en el llistat de prioritats, sempre amb la mirada posada en el veritable motiu de tot plegat: l’amor incondicional.