PELAYO BLUES. S. Durbà (Rebel edicions)

I amb aquest Pelayo blues, trobe que ja he escrit tot el que havia d’escriure sobre el món de la pilota. Sobre el món, dic, que no sobre el joc. Tanque així una mena de trilogia encetada amb Colp a colp (2019) i prosseguida, anys més tard, amb Trinquets trencats (2023). I m’acomiade, definitivament, d’allò que abans em feia bategar i ara ja no fa més que representar un vagareig literari no iniciàtic, no, a quin sant en aquestes altures de la vida!, sinó romàntic i crepuscular. Literatura de l’adeu. I sí, està lleig que ho diga jo, que en soc l’autor, però què en puc dir si no: la veritat. Llegiu-lo, per tant.

Heus ací un retrat setmanal de les entranyes d’un barri. Heus ací el darrer crit d’auxili d’un anònim al bell mig d’un present devastador. I heus ací un dels escenaris més amenaçats de la ciutat de València, el seu trinquet, Pelayo, l’espai simbòlic que ara fa dos anys es va convertir per a mi en una esmena a la totalitat del país que l’acull. Dissabte rere dissabte. I visca el poliestirè faller! He dit! Perquè, en essència, d’això tracta Pelayo blues, de l’efímer, d’allò que se’ns escapa entre alegries impostades i progressos imposats, dels tresors marginats i inexplorats, de tot allò que respira en el cor d’una ciutat sovint massa apartada de la gent que la vol i se l’estima, sempre tan disposada, per desgràcia, a aparentar el que mai ha sigut ni mai no serà. Així que sí, ha arribat l’hora de dir-ho, en efecte. I, tot plegat, de confessar-ho. Colp a colp fou una il·lusió, Trinquets trencats una necessitat, i Pelayo Blues és una denúncia, de rebot una victòria personal, i sobretot un comiat sincer i particular a un reducte popular tan cèntric com invisible, tan obert com tancat, tan esnob ara com reclòs antany, tan famós com desconegut, tan present com oblidat. Un corral i un gastrotrinquet. Taulells antics enfront de modernitats innecessàries. I al bell mig, la decadència de les classes subalternes. I una llibreta. I una voluntat irrefrenable de traure del meu dedins allò que no sé mostrar de cap altra manera que no siga escrivint.

Tinc molt present, per això, el dia que em vaig decidir a dur a terme tal projecte, sempre a cavall de la novel·la i el dietari. Sé que era de nit. I jo estava assegut a la meua terrassa immers en un monòleg interior. Aleshores, se’m va ocórrer un inici que no he modificat: Si tens aquest llibre entre les mans és perquè l’esperança continua viva, si tens aquest llibre entre les mans és perquè...; a partir del qual ha vingut tota la resta de coses: el pas del temps, la identitat, la cultura popular, la senzillesa, la lluita i, evidentment, els records i la soledat d’un somiador. Jo volia guanyar un premi amb aquesta obra, no ho negaré, però no ha estat possible. Tanmateix, sempre hi haurà gent disposada a llançar-se al precipici dels qui no ens resignem a l’oblit, valencians decidits a mostrar allò que es veu i no es percep, gent a qui se li ha de donar les gràcies de tot cor. A Rebel edicions, en primer lloc. O a Rafa Lahuerta, que m'ha fet el pròleg. O al meu amic Arnau Boix, sobretot, que ha dissenyat la coberta. Perquè, sens dubte, no és gens fàcil traure a la llum pública tot allò que em fa sentir la vida, el país i aquest món de la pilota sobre el qual –ho he dit al principi– ja he escrit tot el que havia d’escriure, si més no el darrer testimoni d’una València anèmica i silent. La que tots volem, però mai trobem...

Coberta de prova en blau

I BON ANY 2026 A TOTES I TOTS!