Em crida poderosament l’atenció
que ningú amb responsabilitat institucional en diga res. O almenys, que ningú
ho diga més enllà del que significa quedar bé. Em crida l’atenció que, a més a més,
passe any rere any, com si la cosa es tractara d’un simple detall intranscendent;
i em crida l’atenció que, d’altra banda, tot forme d’un ritual que molts
valencians consideren imprescindible però que, curiosament, deuria ser tot el contrari,
és a dir, totalment prescindible. Més encara en aquests temps de canvis
climàtics en què a les escoles imperen missatges i martingales publicitàries
que ens haurien de fer reconsiderar la nostra postura respecte de les desfetes
mediambientals que imposa el present: no
hay planeta b, per exemple. Hipocresia al poder. Però què hi farem. Les falles,
més en concret els monuments que les immortalitzen continuen a la seua, dalt de
la piràmide social, vull dir, perquè a hores d’ara, i res fa pensar que tal
cosa canvie, prossegueixen el seu camí gràcies al poliestirè, altrament dit
suro blanc. I això és un despropòsit, es mire per on es mire. En primer lloc, perquè,
en efecte, és una barbaritat. En tota regla. Sí. I, sobretot, perquè tal
material es crema. I no de manera sostinguda o progressiva, que va, sinó tot a
una, tot concentrat en la mateixa nit. La nit en majúscules. La nit del foc
purificador, en diuen, per a més inri. Sí, és clar. Negre i farcit de
partícules contaminants és el cel de Sant Josep. I davant d’això, no hi ha
remei. O sí, però quasi que millor no insistir-hi. Per a què, al cap i a la fi? Hi ha algú a la sala? Doncs això. Però jo, cada vegada que creue els arrossars
de l’Horta i la Ribera i assistisc a l’espectacle meravellós de la inundació
hivernal, també anomenada Perellonà, m’ho qüestione. I em fixe en la palla
sobrant de la collita, cremada majoritàriament, o arreplegada i embalada en el
millor dels casos a fi de donar-li un ús responsable i eficaç. I em venen al
cap les mateixes promeses de sempre. Que si es pot reutilitzar, que si es
pot gastar per a bastir monuments fallers, que si açò, que si allò. Que si
es buscaran alternatives... Tanmateix, no res. Suro i més suro! I allí tenim la
palla, mentrestant, que s’enlaira cada novembre a través de guspires de fum, i
que això deu ser molt tòxic, és de veres, però que no ho és tant com el poliestirè,
de moment rei indiscutible dels materials emmotllables per a més desgràcia d’un
material biodegradable que ocupa titulars de diari i que diuen que és car i
costós laboralment parlant. Però que hi és, malgrat tot. Així que allí reposa,
per tant, la palla, deixada caure sobre les tiges segades de l’arròs, asfixiant
les aigües d’aquesta joia de la naturalesa que acontenta el turista però que
avergonyeix al més fervorós partidari de la identitat nostrada: l’Albufera. Que
bonic!
Altres assumptes...
▼
dimecres, 24 de novembre del 2021
Poliestiré
diumenge, 14 de novembre del 2021
Clemenvilla
Clemenvilla. Aquesta varietat de taronja, o més aviat de mandarina,
sempre em recordarà ma tia. Per això, cada vegada que m’endinse per aquest camí
anomenat vell de Terol, sempre faig parada allí, on ja es veuen alguns camps
erms i abandonats que amenacen alguns altres encara en plena producció i
carregats, a hores d’ara, de la varietat estrella del terme: la clemenules, o
la nulera, que és com es coneix
popularment aquesta fruita daurada per les contrades morvedrines. Tanmateix, no
és aquesta la que cull jo, no, no. Jo preferisc la clemenvilla, ja ho he dit,
perquè aquesta sempre em recordarà ma tia. I això és molt bonic. Perquè ma tia
ja no hi és, fa temps que se n’anà. I a ella li encantaven aquestes taronges. Sempre
ho deia això: «Ja n’hi ha, de villes».
Molt bonic, sí. Jo crec que tal atracció era perquè eren dolces, com ella; o
potser també perquè la seua temporada començava, i comença, el mes d’octubre,
que és curiosament el mateix mes que ella va nàixer, allà per l’any 1923. No ho
sé. Però el cas és que li encantaven. Així és que avui m’he posat davant de l’arbre,
un arbre només, allí mateix, en una partida de terra amb un nom bellíssim i
evocador que em transporta, igualment, als matins en què l’aigua corria per la
sèquia i regava tot allò que avui són tornalls farcits de gomes del degoteig:
el Pla de l’aljub. Vall silent i enyoradissa d’una abundància irrecuperable en els temps que corren,
amb el vell camp familiar resistent al pas dels anys i les crisis agràries
permanents. Me’l trobe de front, l’arbre, dic, ben a prop d’aquella bassa on
s’acumulava el llimac i creixien els samarucs. I jo que els intentava pescar
mentre la jornada discorria entre el zum-zum de les vespes i l’hora de
l’esmorzar. Però tot ha canviat. Tot, evidentment. Tot excepte l’olor d’aquesta
taronja de corfa cenyida que pele, amb paciència, a la vora de la sèquia
derruïda. La retinc, doncs, al meu dedins mentre baixe cap al poble i constate
que, en efecte, el que passa és el temps. I que això no hi ha qui ho pare, ni tan
sols el sabor inconfusible d’una taronja tan dolça com ma tia...