Que per què es diu així? No en
tinc ni idea, la veritat. Però el cas és que a banda de nevar i ploure, per
aquestes contrades, de tant en tant, també cauen del cel unes boletes de gel
concentrades que hom convergeix a anomenar col·loquialment així, matacabra, sense finors ni tecnicismes, si més no un
equivalent al que en català es coneix, de manera general, pel nom de calamarsa,
això és una precipitació que, tècnicament, el vocabulari defineix com a grans
de glaç mig transparents que tenen un diàmetre inferior a 10 mil·límetres.
Quasi res porta el diari. La matacabra.
Aigua continguda dins d'un núvol de tempesta i que no es trenca quan cau. Què ha
de trencar-se! Preàmbul fugaç del que descarrega tot seguit i símbol
meteorològic evident de la duresa hivernal predominant en unes terres la parla
de les quals també deixa termes ben vius i ben representatius d’un castellà
fins aleshores desconegut per mi. Perquè la bona qüestió és que aquest terme
només n’és un exemple. Però n’hi ha més, molts més. Sense anar més lluny, a la
mencionada matacabra també se li
anomena matasuegras. I aquell altre
referent als puros de gel o chorlitos penjats
de les canals, hi ha qui li diu canutos.
I més encara. Particularment, em crida molt l’atenció que el sufix diminutiu emprat
per aquesta zona no és el general –ita,
sinó més aviat –eja, de manera que
una casa menuda no és una casita, com
dirien a Madrid o altres indrets de predomini castellà selecte i glamurós, sinó una caseja. I una horita, aquesta és bona, és una horeja,
que sens dubte crida l’atenció i pot causar terribles confusions lingüístiques
en aquell visitant poc versat en el dialecte local. Solo te queda una horeja... Ai! Pel que fa a la morfologia verbal, d’altra
banda, resulta molt cridanera una elisió vocàlica que afecta el present d’indicatiu,
en concret la segona persona del plural d’alguns verbs de la 2a conjugació. Així
doncs, una pregunta tan simple com ara ¿queréis
un vino? es transforma automàticament en ¿querís un vino? I això, és clar, en cas que siga només un vi,
perquè aquesta és l’altra: ací la gent opta, sovint, per un botellín, és a dir un terç o un quint de
cervesa. I ja que parlem d’alcohol, doncs què no dir-ne! La cassalla valenciana és
una aigüeta al costat de l’alcarreño,
l’aiguardent entre els aiguardents, amb una graduació molt capaç de destruir
fetges insatisfets i d’efectes devastadors per al foraster esnob i amb aires de
petulància. Que cadascú trie la forma d’escalfar-se el cos. O de morir! Almenys
jo, que l’alcohol el deteste, preferisc l’esport. I és per això que, quan la neu
desaparega, aniré a un frontó que és a tocar de ma casa i que, curiosament,
poca gent anomena així, frontón; tot
al contrari, rep el nom de trinquete. Perquè qui m'ho anava a dir, això. La
pilota, sempre present. Un nexe d'unió castellano-valencià. Per a més glòria del joc ancestral!
Altres assumptes...
▼
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada