dimarts, 22 de desembre del 2020

Cèrvids

El bosc desperta compassat amb les primeres boires hivernals. Un capa de gel cobreix les praderies i pinta de blanc tot allò que ahir de vesprada era verd i tan verd, roques cobertes de molsa que posseeixen el romàntic passejant. A la recerca dels últims bolets, ja en procés de descomposició com a conseqüència de les temperatures gèlides, els sorolls de la natura ocupen l’instint d’aquell que s’hi ha deixat caure avui. I de sobte, li crida l’atenció una manta espessa d’herba fresca i humida sense cap badall en el cel que li done claredat. Pins interminables que amaguen la profunditat del no res. Costera amunt, el crepitar de les branques caigudes anuncia que el bosc cobra vida mentre s’enfila cap a les crestes del cim. I una manada de cèrvids capta l’objectiu de la càmera i immortalitza un instant meravellós. Són cabirols i n’hi ha un gavadal! Pasturen tranquils després de les successives batudes que els caçadors de la zona encapçalen orgullosos setmana rere setmana. I ara reposen sense l’estrèpit dels tirs. Alguns es queden paralitzats davant la presència del visitant perdut i inofensiu, un segon, només un segon, i de seguida marquen el camí que traça el mascle dominant, majestuós, cornamenta poderosa. L’aspecte llobregós de l’espai convida a buscar més moviments d’aquest estil entre l’espessor i el temps s’accelera quan s’escolen alguns sorolls diferents al brunzir del vent. Crec, crac, crec... Aleshores hi apareix, estampa imponent, galopant sense enemics ni oposició, si fa no fa a uns cinquanta metres, taca blanca en el cul que s’esvaeix alertada per la presència d’aquell que, feixugament, entropessa amb les pedres, que s’esvara pel terreny, que s’embolica amb les argelagues i els esbarzers. Caigut en terra, la batalla resulta desfavorable per a un oponent de ciutat. I rendit, torna a la clariana de la font on un altre grup nombrós de cèrvids se’l mira familiaritzat. Desapareixen sense pressa conscients que els humans es divideixen en dues categories: els que disparen i maten; i els que se sorprenen perquè encara queden llocs en el món on la natura es lliure i salvatge. 


 

Secretari

La meva foto
Sagunt, País Valencià
La gran majoria dels escrits d'aquest blog giraran al voltant del poble en la seua màxima expressió, entre aquell conservador de costums i tradicions i aquell altre disposat a deixar-se dur per les pedres del camí, gent en definitiva tocada i farcida d’experiències múltiples. És un espai de reflexió que naix de la realitat dels nostres carrers i la vitalitat minvada del nostre benvolgut entorn, la Mediterrània, les cases de teules i els esperits més dispars, de la gent honrada, treballadora, submisa, innocent i fins i tot de la cruel; de tots aquells que en algun moment donat de la seua rutina diària han percebut les actituds i els sentiments malsans que el proïsme ens sol vendre per costum: la falsedat i la hipocresia, els autèntics danys d'aquesta terra.