Roman oculta entre carrerons costeruts i sinuosos, probablement perquè la historia
ha volgut que siga així, oculta, molt en consonància, a més, amb la resta de
cases que s’agombolen en la denominada Ciutat Vella de Sagunt. Llambordes
pertot. I és una xicoteta delícia per a uns sentits massa acostumats al tràfec
de l'urbs que s’obri més avall, on el soroll s’apodera a poc a poc del silenci
que regna en aquesta part del poble. Té dos entrades, igualment principals,
menudetes en qualsevol cas, aspecte que resulta, la veritat, un tant indiferent
per a qui penetra en tal univers. Tot al contrari. Magnífic, si més no! En el marc de la porta hi ha atacat un vinil
que diu Estamperia, ja que durant un
temps els seus inquilins, artistes tots dos de reconeguda trajectòria, van enfilar un projecte que ha
retratat esplèndidament tota la jueria, i el barri antic, i l’ermita de la
Sang, i el castell, i el teatre romà, i tot allò que atrapa el visitant de l’antiga
polis romana. De seguida, ens rep Elena, de cognom Uriel, artista plàstica i antiga professora de
dibuix de l’institut el Clot del Moro del vell Morvedre. Ella ens endinsa en el món únic que
embriaga tota la llar. Caos meravellós, objectes en aparença desordenats però
estratègicament col·locats. Claraboies que deixen pas a la llum inspiradora. Ací una habitació, ací una altra, allà un quadre, allà un esborrany,
allí un dibuix a mig acabar, art que brota dels prestatges, en tots i cadascun
dels murs i les columnes
que sostenen l’espai. I peces i objectes actuals i no
tan actuals que en qualsevol moment poden prendre vida en el taller on reposa,
encara en proves, un impactant llenç d’Elena sobre el drama dels refugiats. -És
l'Everest?-, pregunte jo atenent el contrast entre el blau del cel i el blanc del
que em semblen unes muntanyes nevades. –No, és la mar!- em diu Elena. I el
salvavides esgarrat representa el drama i la mort, que no un jupetí
fosforescent d’escalador. Allà vaig jo. Ignorant de mi. I aleshores, em dedique
a fer fotos... I a escoltar, i a observar, només això, a observar, que amb això
ja és prou: els atifells d’artista, les pintures, els pinzells, els dissolvents, els pots, les taules, els
diferents habitacles que apareixen entre escales i sales d’estar. I els
llibres, perquè n’hi ha molts, de llibres. Novel·les gràfiques, còmics de diferent pelatge i condició, i també
literatura. De la bona, com no podia ser de cap altra manera. Em crida l’atenció
el títol No se fusila en domingo, del doctor Pablo Uriel, que no és altre que el pare d’Elena, sotracs i viaranys de la vida
passada d’un home la memòria del qual es percep a cada pas, i a cada
carpeta, i a cada prestatge que la seua filla ens mostra orgullosa mentre pugem
escales amunt...
Totalment lliurats a l’embruix de tot plegat, doncs, penetrem
en el santuari personal del dibuixant Sento Llobell, que és el marit d'Elena. I
aquest home que no necessita presentació perquè per la seua obra el coneixereu,
ens saluda encantats mentre traça les línies del seu pròxim llibre. Mans de
practicant, ulleres fines, amabilitat corprenedora. –Que bé que hagen vingut uns amics-, pareix pensar. Afable i atent. Els
xiquets al·lucinen quan s’assabenten que aquell qui tenen al davant és el
dissenyador del parc Gulliver de València.
I al·lucinen també amb tota la resta de coses que els envolten, sobretot amb l’enorme
partit que se li pot traure a una simple llapissera de dos colors. No és tan simple,
pel que es veu... Ni res és tan fàcil. En això consisteix, precisament, la
professionalitat. L'habilitat és innata, sí, però la dedicació contínua és infinita. Darrere de Sento, hi ha una prestatgeria amb els principals títols
d’Hugo Pratt que fa les delícies de tot un admirador com jo. I més enllà, entre
obres d’indiscutible valor i entre la pols en suspensió que sura per la literatura de
nivell universal, s’entreveu el nom de Joan Fuster i el seu Diccionari
per a ociosos. M’assec, per tant, davant de la
bellesa que m'encalça i mentre l’home de gest modest i càndida mirada ens dedica el seu últim llibre, entaule amb
ell una gustosa conversació al mateix temps que el meu xicotet fa els seus primers esbossos
dalinians en un reciclat full de paper. Una joia bibliogràfica anomenada Historietas del Museo del Prado reposa entre els braços dels meus menuts mentre baixem de nou cap a l’eixample de la ciutat. Una visita fabulosa. Una parella encantadora. Al capdavall, un bon dia per a
pensar en la creació i la vida...
1 comentari:
Un escrit preciós i tendre, gràcies Sergi.
Aquí romanem per a quan vulgueu.
Publica un comentari a l'entrada