Hi ha novel·les que entren per l’ull.
I aquesta, la veritat, és una d’elles. M’ha agradat. Sí, m’ha agradat. I m’ha
agradat perquè es nota que l’autor l’ha feta amb gust, amb allò que en diuen
passió, amb tots els condiments que es necessiten per construir un bon relat: personatges
profunds, trama coral, sàtira, humor, i en definitiva un drama ben armat ple de
conjectures populars, de vegades costumista, altres, la majoria, amb una
càrrega històrica evident. Una novel·la no excessivament llarga i molt àgil, de
les que un llig sense percebre que s’acaba, el detall definitori, si més no. El
que ha fet, al capdavall, que ara estiga ací assegut escrivint una ressenya
que, sens dubte, l’autor mereix amb totes i cadascuna de les lletres, Manel
Àlamo, dedicat a la docència, un escriptor que, fins ara, no havia traspassat el llindar dels
llibres juvenils, historietes, se’n podria dir. Però amb aquesta, tot això ha
quedat enrere, molt enrere. I ja des de la mateixa capçalera se'n deixa caure la
intenció, Benvingut, excel·lència, un
títol fabulós que remet a un altre no menys fabulós: Bienvenido Mr Marshall, pel·lícula de Berlanga amb la qual aquest llibre guarda paral·lelismes evidents. En aquesta ocasió, tanmateix, no és un comitè de
diplomàtics estatunidencs el que visita un poble perdut de les terres altes
castellanes, sinó que és el mateix Francisco Franco el qui ho fa. Franco, el
mateix Franco, amb tot el que això comporta de morbositat afegida: un individu
grassonet, de veu castrada, ignorantet però amb collons. O amb colló, per a ser
més exactes. Objectiu: executar-lo. I, ja de pas, canviar el rumb dels
esdeveniments que configuren el dur panorama dels anys 40 en un poble
valencià dels que ja no hi queden. Amb animals que ronden pels carrers, amb
pastors i llauradors, amb famílies tradicionals que encara no saben parlar en
castellà, amb empresaris amb aires de grandesa i amb un alcalde omnipotent i
símbol de l’intel·lectualisme limitat. Encara com hi ha tota la colla de
desterrats que vagaregen pel terme i per les serres, maquis i gent diversa que
representen magníficament l’imaginari col·lectiu d’aquest raconet del país en
una època molt determinada. Guàrdies civils, exiliats i comunistes d’estar per casa. I, alhora, pilotaris que es
desafien. Perquè també se’n parla, de pilota valenciana, en aquest llibre, de veres que
se’n parla. Un ambient en un franc perill d'extinció. L’ambient entre els
ambients, el que combrega a tot el poble al caliu d’una pilota de vaqueta. Tots
plegats. Duros que s'hi travessen. I, entretant, una cruïlla de sentiments, d’anhels, de traïcions i de
cors trencats... M’ha agradat molt aquest llibre, en definitiva. I caldrà tenir
en compte aquest autor per a futures experiències literàries, perquè no són
moltes les ocasions que un té el privilegi de conviure amb qui, malgrat les
circumstàncies, desxifra tan bé la llengua que parlem els valencians, tan
popular, tan plena de girs, tan sorneguera, i tan exquisidament nostra. Manel
Àlamo, de Vilallonga, la Safor. Maedeusinyor!
Quasi res porta el diari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada