Riu Sénia, l'única frontera entre valencians i catalans |
En aquests dies en
què el mal anomenat problema catalán
ho ennuvola tot i on la resta de temes que afecten l’actualitat no existeix per
als mitjans de comunicació, aquest costumari no pot resistir la temptació de
dir la seua. Perquè encara que un concepte tan bast i tan colpidor com la
independència no reuneix les característiques necessàries per a ser tingut en
compte des d’un punt de vista antropològic, sí que és veritat que supera les ràncies fronteres constitucionals i que
enllaça amb el principal senyal d’identitat que defèn aquest blog: la llengua.
Això és, la llengua pròpia, el català de tots, en realitat la víctima
col·lateral d’un procés que camina de la mà del conflicte lingüístic latent no
només a Catalunya, sinó també, amb especial virulència, al País Valencià. Si
més no, el territori que pagarà la quota de romandre a Espanya en cas que els
catalans diguen bon vent i barca nova. Segurament, no seré l’únic valencià a
qui li pregunten sobre la conveniència o no de celebrar un referèndum d’autodeterminació
pel simple fet de parlar català amb fidelitat, ni tampoc l’únic que ha de respondre
que sí, que és valencià, però que respecta i valora molt la lluita per la identitat d'un poble. Però el pitjor no és això, no. El pitjor és respondre. Perquè és un error, ho reconec. Respondre
només significa assumir que l’ús de la nostra llengua no és normal i que està
condicionat per les circumstàncies polítiques actuals. I això és depriment, i esgotador. Molt. Bé farien alguns, per tant, de deixar aquest tema en pau, ja que si per a ser espanyol un ha d’expressar-se en la llengua de
Cervantes, és evident que alguns no ho seran, no ho serem, mai, per molt de DNI i per molta bandereta que penge dels balcons. Perquè ningú té dret a deslegitimar l’ús d'allò que li transmeteren els pares,
menys encara els qui veuen els idiomes com una barrera i no com una font de riquesa i
coneixement. A por ellos!, bramen.
Doncs bé. Aquest és el nivell. Però que no compten amb els qui, fins ara, es
mantenien al marge del procés. La resposta pot ser el sí que tanta por genera
entre els dirigents d’una caduca i polsosa pell de brau.