Per a ser la primera vegada que el trinquet Pelayo anunciava una partida en
horari nocturn, la cosa, la partida, vull dir, no va anar malament del tot. És
a dir, l’experiència no fou per a tirar coets, ni en assistència de públic ni
en efervescència emocional, però sens dubte, caldria tindre-la en compte per
als anys successius, ni que siga per marcar un punt d’inflexió en els anacrònics
horaris que encara avui s’imposen en una bona part dels trinquets que anuncien
pilota professional. A la partida nocturna de Pelayo programada amb motiu de
les falles, per això, hi havia els habituals, en menor nombre com a conseqüència
d’un horari transgressor a partir de certa edat -22,45-, però en qualsevol cas
compensat per algunes colles de gent jove que amb l’excusa de la pilota,
aprofitaven per sopar al bar del trinquet i rondar, tot seguit, per uns carrers
de València convertits en un autèntic formiguer. Perquè sí, definitivament les falles
són un bon reclam per a la pilota. I amb això caldria quedar-se. Perquè això es
positiu. I també perquè és un goig veure el bar d’un trinquet ple, amb gent
diversa totalment aliena a la pilota atreta per un espai genuí en ple centre de
València. Gent que, segurament, no entrarà a veure la partida atesa la
quantitat d’atractius que hi ha per tot arreu de la ciutat. Però gent que quan
torne a la seua terra contarà que mentre veia falles i sonaven traques als seus
peus, va descobrir un racó molt amagat de València on es parlava la llengua
autòctona amb naturalitat i on es veia alguna cosa més que xurros, bunyols, ninots i
saragüells postissos que no miren més enllà del seu casal de falla, allà
tancats com si foren fotofòbics, desconeixedors alhora dels tresors que amaga
la ciutat que tant diuen estimar. En fi.
D’altra banda, en l’apartat purament esportiu, cal dir que la partida era
estranya, un cartell d’aquells que s’ha posat de moda en els darrers temps on només
jugaven mitgers i on hi havia cinc-cents euros de premi a la corda, amb tot el que
comporta aquesta mena d’enfrontaments. Incertesa sí, però també interès. Pere i
Fèlix, ambdós de la Marina, contra Salva i Javi, de l’Horta. 60-45 a favor dels
primers. Una hora i mitja de partida on el carxot de Pere va poder amb la
solvència de Salva, un jugador passador i de formes elegants. Partida igualada
on les dues parelles guanyaven el dau successivament atesa l’absència de
feridors. I així fins que amb la igualada a 35, la balança es va decantar del
costat de la parella blava, que se n’anà dos jocs per davant que ja no pogueren
remuntar els rojos. Partida conclosa. I a seguir la festa. A repensar, també, més fórmules per a atraure gent nova al trinquet. Potser va millor l’horari de
vesprada, potser... Però tot és qüestió d’anar provant, clar que sí. La setmana fallera, si
més no, permet aquests luxes. I al capdavall, tot suma, i la pilota ho agraeix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada