Caixó

La controvèrsia ha arribat fins i tot a les proves de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, com en un intent de donar cabuda a tots els doblets lingüístics amb capacitat de donar pel sac a tots aquells que s’hi examinen. Tanmateix, la realitat és que els conceptes caixó i calaix designen realitats diferents, ja que mentre l’un, calaix, fa referència al receptacle mòbil d’un moble, com ara el d’una tauleta de nit; el caixó, almenys per aquestes terres, sempre ha fet referència a una caixa rectangular que s’utilitzava, i s’utilitza encara, en el camp a fi de dipositar la collita corresponent, sobretot taronges, el cítric per excel·lència d’aquesta part de la mediterrània. El matís, no obstant això, i el vertader motiu d’aquesta entrada, n’és un altre. I és que ara ja no se’n veuen, de caixons de fusta, substituïts per complet pel frenesí del progrés i per materials més funcionals i barats com ara el plàstic, potser també més resistents, però sens dubte mancats d’aquest aspecte ancestral tan feréstec i tan evocador. Avui, per això mateix, els caixons de fusta ja formen part de la rèmora del record, associats a aquell passat no tan llunyà on el camp era la realitat diària, arraconats i deixats perdre entremig del silenci d’alguns magatzems, menjats majoritàriament pel corcó de la fusta i supervivents, malgrat tot, en algunes botigues que posen en valor la qualitat dels productes de l’horta valenciana, també en aquells altres establiments que tenen gust per les coses antigues, com si es tractaren alhora d’un reclam publicitari. És curiós, en aquest sentit, que el caixó siga ara un d’aquests objectes que ens resistim a tirar pel seu valor sentimental; que siga, de retruc, un dels objectes que es guarden en el ‘calaix de sastre’ d’algunes cases, és a dir, l’espai on es guarden records, joguets i tota classe d’objectes que un no sap ben bé on col·locar. El caixó dins del calaix, sens dubte, un divertit joc de paraules.

Grau Vell de Sagunt

Ara mateix no recorde els anys que no em deixava caure pel Grau Vell, l’antic port romà de Sagunt. L’únic que sé és que l’última vegada que ho vaig fer encara es podia accedir per un camí de terra envoltat de marjal, un passeig ben agradable entre garses i gavines que sempre em retrotreia aquella excursió magnífica que els mestres de l’escola Cronista Chabret organitzaren cap a finals dels vuitanta per celebrar l’arribada de la primavera. Tota una meravella, certament. Al Grau Vell, que jo recorde, també es podia accedir des de la platja de Puçol, primer poble de l’Horta, per un camí pedregós que vorejava la mar i que et permetia assaborir les fragàncies humides de la Gola de l’estany i la Marjal dels Moros, ja al terme de Sagunt. Tant l’un com l’altre eren viaranys d’abans, rurals i desatesos, aptes sobretot per a caminants bucòlics que buscaven el contacte feréstec amb la natura, avui caiguts en l’oblit, l’un per les conseqüències dels temporals marins i l’altre per la desídia dels governants, tot plegat per l’avarícia i la destrucció causada per aquest parc industrial fantasmagòric que travessa l’antiga carretera de la quarta planta, un parc molt capaç de soterrar aquesta joia del litoral valencià que tothom convergeix a anomenar Grau Vell, mai Grao Viejo. Una joia, potser, d’aspecte poc abellidor, això és veritat, de roca i de terra negra solidificada, record perenne dels vessaments de l’antiga siderúrgia del Port de Sagunt, els Alts Forns del Mediterrani. Però una joia al capdavall, evidentment verge, visitada sobretot per pescadors i habitada encara per uns pocs veïns que es resisteixen a veure-la enfonsada en la misèria més absoluta. Respireu, amics lectors! Què no dir de tanta desídia. I és que el Grau Vell és, actualment, un llogaret de paradoxes. Un paradís, sí, però també un femer; un tresor arqueològic, en efecte, però també un exemple d’abandonament en aquest sentit. Una platja situada al terme de Sagunt, bressol de civilitzacions segons les guies turístiques, però no gens nomenada pels responsables municipals, només preocupats per les banderes blaves i per no sé quines altres collonades. Quina barra la seua! Una platja apta per al romanticisme, per a la nostàlgia, per al silenci evocador, però només penetrable si un s’aventura a endinsar-se en un camí pervers exemple de desolació, entre residus industrials i fàbriques magnànimes que amaguen el monstre d’una planta de gas de dubtosa salubritat. En un temps on la gent busca i rebusca els xicotets reductes marítims que el progrés encara no ha destruït sobta que cap responsable municipal intente rescatar aquest tros de terra enfosquit per la voracitat, recuperar-lo, cuidar la seua bellesa innata. Però segurament deu ser això mateix. Massa merda, massa treball, massa evident. Perquè sempre és costós assumir les vergonyes de ta casa, que a sobre és la de tots, la Mediterrània.