The Ultimate Warrior. DEP.

Ara que m’he aficionat a llegir aquesta secció tan extraordinària dels periòdics que alguns denominen necrològiques i alguns altres obituaris, m’atrapa de sobte la mort en estranyes circumstàncies de James Hellwig, més conegut com The Ultimate Warrior, el guerrer definitiu, una autèntica icona americana dels primers 90 i referent indiscutible d’allò que als Estats Units diuen wrestling, i a Espanya, no sé per quina misteriosa raó, pressing catch. Clar que ací, Hellwig també va veure modificat el seu àlies, El Último Guerrero, i no El Guerrero Definitivo, que és com haguera correspost si l’hagueren traduït com toca. Coses de Telecinco, al cap a i a la fi, que era el canal que retransmetia, entre d’altres, les lluites acarnissades que va mantenir Warrior amb un altre símbol encara viu, Hulk Hogan, bigotut i ros, emblema mundial de la lluita lliure i sempre fidel a l’estil lingüístic i paradoxalment tendre que envolta aquesta mena d’espectacle esportiu, fins i tot en el dia de la mort de l’etern rival: RIP WARRIOR. Only love. HH. Tanmateix, Hellwig portava ja un temps acomiadant-se. En la seua última aparició pública, de fet, va pronunciar aquestes paraules: “Sóc el Guerrer Definitiu, sou els fans del Guerrer Definitu i l’esperit del Guerrer Definitu viurà per sempre”. Paraules que, almenys a mi, m’han recordat els últims moments d’aquesta pel·lícula magnífica que es diu El lluitador i que compta amb el protagonisme d’un Mickey Rourke sublim, capaç, ja ho crec que sí, de retractar com cap altre, el món en què es mouen tots aquests titans de la lluita: addiccions, passions, amor incondicional cap als fans i sobretot, sobretot, aquesta mena de síndrome que no els permet sentir-se lliures si no és en contacte amb la lona, amb el ring, amb la disbauxa de tot plegat. Molt recomanable. De Warrior quedarà per a la història el que els locutors de Telecinco batejaren com el baile de San Vito, aquesta tremolor que li entrava quan ja ningú donava un duro per ell i que li feia recuperar l’energia necessària per a guanyar el combat. Això per no rememorar la batalla que mantingué dins d’una gàbia amb Hogan, que fou senzillament antològica. Paradigma d’una època, se’n va un dels qui més va contribuir a l’entreteniment pur i dur d’una generació, de maquillatge trencador, lliurat als músculs i a l’excés, pioner de tot allò tan generalitzat avui entre la joventut: el culte al cos, la glòria infinita a la testosterona...

Elefant Blanc

Centre de distribució de productes Vidal
a Alberic (la Ribera), actualment parat,
un emblema més del terme 'elefant blanc' 

Curiosa, sens dubte, l’expressió ‘elefant blanc’, tota una metàfora dels nostres temps que pel que es veu remet a un edifici inacabat de Buenos Aires destinat a convertir-se en el més gran de tot Sud-amèrica. Curiosa, entre d’altres, perquè al remat denota, com cap altra, la banalitat dels projectes que s’han dut a terme en aquest raconet del país, el poc interés per la transformació real, coherent i sostenible de qualsevol àmbit de la societat, bé siga de caràcter comercial, esportiu, turístic i també espiritual. Un despropòsit, un despropòsit total. Però anem a pams. En efecte, tot pareix indicar que el terme ‘elefant blanc’ té el seu origen en una obra faraònica ideada als anys 20 pel govern argentí, un hospital que mai no es va arribar a inaugurar i que va rebre tal nom pel seu color blanc i per la grandesa de tot plegat. D’altra banda, un elefant blanc també era el regal que els reis tailandesos feien als aristòcrates per tal de castigar-los, un animal sagrat, tot un honor, però segons pareix un honor enverinat, ja que eren tan costosos de mantenir que al capdavall els costava la ruïna, no debades ni podien vendre’ls ni podien posar-los a treballar. I tampoc podien sacrificar-los! Avui, un elefant blanc designa, per extensió, tota aquella obra o iniciativa on es dipositen grans quantitats de diners sense tenir molt clar què fer-ne després, és a dir ni com gestionar-la ni com traure-li partit. És, en essència, una magnífica manera de construir per construir, especulació pura i dura, una autèntic malbaratament de recursos i possibilitats, una inversió milionària que no serveix per a res. Per a res en absolut. Tanmateix, és en el que aquest país s’ha convertit. Em ve a la memòria, per això, un projecte que ja va copar un dia l’actualitat d’aquest costumari: la Ciutat de la Pilota de Montcada, inacabada, una vergonya de caràcter pseudopopular utilitzada una, a tot estirar dues vegades, a l’any. Només un exemple. I és que hi ha molts més, moltíssims, tots igualment greus, per desgràcia molt més representatius: la Ciutat de les Arts, l’Aeroport de Castelló, Terra Mítica, la Ciudad de las Lenguas, el circuit urbà de Fórmula 1... Aquest país de nom indefinit, de fet, podria rebre el topònim d’Elefant Blanc. Perquè efectivament, l’elefantiasi és molt aguda. I lamentable. Una mentida darrere d’una altra. En coneixeu més exemples? Tan sols cal que es comenteu...