Corral

Llimeres, figueres, tarongers, nesprers, magraners... En efecte, fins no fa tant no era estrany trobar-se amb alguns d’aquests arbrers enfilant-se per les parets dels corrals que donaven al carrer. Com tampoc era estrany veure la pueril xicalla tractant de collir alguns dels seus saborosos fruits. Si fa no fa, era una pràctica habitual que sovint oferia una estampa ben difícil de trobar avui pels pobles mitjanament grans, no diguem ja a les ciutats; això és la dels xiquets corrent i fent malifetes pels carrers a la recerca d’alguna troballa o collita important. Avui, no és que hagen desaparegut els xiquets, ni de bon tros, però en gran part aquests es troben aqueferats amb la televisió, els videojocs o les múltiples activitats amb què els pares programen la seua existència i el seu temps de lleure, si de cas una tendència lamentable que, de retruc, ha fet oblidar els xicotets plaers de la infantesa i renunciar a les nombroses oportunitats de joc i aprenentatge que presta el carrer. Entretant, la majoria de corrals que tenien algun arbre fruiter amb vistes a l’espai públic, o bé han desaparegut, o bé han estat substituïts per finques amb apartaments de setanta metres quadrats. De fet, d’aquests corrals, ja no se’n troben gaire, i si se’n troben estan en molt mal estat, descurats o cercats pels envans i els cartells que anuncien la disponibilitat del solar, això és del que antigament era l’espai del corral: en venda. Ni més ni menys.