Llimeres, figueres, tarongers, nesprers, magraners...
En efecte, fins no fa tant no era estrany trobar-se amb alguns d’aquests
arbrers enfilant-se per les parets dels corrals que donaven al carrer. Com
tampoc era estrany veure la pueril xicalla tractant de collir alguns dels seus
saborosos fruits. Si fa no fa, era una pràctica habitual que sovint oferia una
estampa ben difícil de trobar avui pels pobles mitjanament grans, no diguem ja
a les ciutats; això és la dels xiquets corrent i fent malifetes pels carrers a
la recerca d’alguna troballa o collita important. Avui, no és que hagen
desaparegut els xiquets, ni de bon tros, però en gran part aquests es troben
aqueferats amb la televisió, els videojocs o les múltiples activitats amb què
els pares programen la seua existència i el seu temps de lleure, si de cas una
tendència lamentable que, de retruc, ha fet oblidar els xicotets plaers de la
infantesa i renunciar a les nombroses oportunitats de joc i aprenentatge que
presta el carrer. Entretant, la majoria de corrals que tenien algun arbre
fruiter amb vistes a l’espai públic, o bé han desaparegut, o bé han estat
substituïts per finques amb apartaments de setanta metres quadrats. De fet,
d’aquests corrals, ja no se’n troben gaire, i si se’n troben estan en molt mal
estat, descurats o cercats pels envans i els cartells que anuncien la
disponibilitat del solar, això és del que antigament era l’espai del corral: en venda. Ni més ni menys.
Corrals? Com dius, els hem canviat per pisets de seixanta metres... això sí, amb wifi.
ResponEliminaTan lamentable com això...
ResponElimina