Sefarín mirava la partida. De tant en tant, es pujava les ulleres per comprovar que era un dels agraciats que ocupaven la llotja de dalt. Encara no sabia com havia arribat a tant. Estava immens, era el representant institucional!. Els pilotaris anaven a la seua, clar, estava en joc la final més important de quantes puguen disputar-se en un trinquet. Però Sefarín bufava, esperava amb ansietat el moment de lliurar les mans de Manolo Boix als vencedors. Calia emperifollar-se, mantenir la imatge recta, seriosa i formal, la d’un home legal. Les càmeres estaven allí, havia de perfilar la mirada, pronunciar les paraules justes. La partida comptava amb l’ambient de les grans ocasions i Sefarín ho presenciava tot, com un paradigma. Volia fer saber que les traques, els masclets, les corregudes de bous i tota la martingala d’alegria regnant en aquests dies d’esplendor i glòria fallera són en gran part, obra seua, un valencià de soca-rel. Sefarín però, s'oblidà d'un aspecte, cosa estranya en un individu de tanta pulcritud. I és que la pilota és un reducte els Déus del qual no esperen fotografies. Són anònims i alhora mestres en un art que mai no dominarà el nostre benvolgut personatge: saben caminar sols.dilluns, 16 de març del 2009
Sefarín "estuvo allí"
Sefarín mirava la partida. De tant en tant, es pujava les ulleres per comprovar que era un dels agraciats que ocupaven la llotja de dalt. Encara no sabia com havia arribat a tant. Estava immens, era el representant institucional!. Els pilotaris anaven a la seua, clar, estava en joc la final més important de quantes puguen disputar-se en un trinquet. Però Sefarín bufava, esperava amb ansietat el moment de lliurar les mans de Manolo Boix als vencedors. Calia emperifollar-se, mantenir la imatge recta, seriosa i formal, la d’un home legal. Les càmeres estaven allí, havia de perfilar la mirada, pronunciar les paraules justes. La partida comptava amb l’ambient de les grans ocasions i Sefarín ho presenciava tot, com un paradigma. Volia fer saber que les traques, els masclets, les corregudes de bous i tota la martingala d’alegria regnant en aquests dies d’esplendor i glòria fallera són en gran part, obra seua, un valencià de soca-rel. Sefarín però, s'oblidà d'un aspecte, cosa estranya en un individu de tanta pulcritud. I és que la pilota és un reducte els Déus del qual no esperen fotografies. Són anònims i alhora mestres en un art que mai no dominarà el nostre benvolgut personatge: saben caminar sols.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Serafin representa eixa part de la valenciania "folklòrica" i coenta que per damunt de tot i amb la desidia que els caracteritza lloa tot allò valencià en contraposició a allò català. El problema probàblement no és no saber, sinó creure en allò sabut i per tant en una transició blavera i feixista, talment com ell mateix.
Molta gent es va quedar sense poder entrar en el trinquet perquè aquesta gentola poguera fer gala del seu status, de la seua jerarquia, de la corrupció que els corca per dins i els supura per fora.
Els feixistes de torn passen per la pilota, però la pilota no passa per ells. Mai no es dignificaran ni seran honrats. Continuaran sent corruptibles i fastigosos com si res haguera passat després de la partida que encara, a hores d'ara, és un joc de cavallers.
La gent honrada que va a la partida però, no té en compte aquests personatges. Els llauradors més vells romanen en el seua estat d'impolítica. No els cal pensar en què ha fet o deixat de fer un faxa com aquest. Absorts en si hi ha que pegar-li per davant o de rebot no lleven l'ull de la pilota.
Magnífic el retrat que vas perfilant de Sefarín... I tant de bo la pilota continue verge als excessos fallers i l'aparentar de tots els Sefarins de la Comunidat.
Publica un comentari a l'entrada