La rebel·lió dels animals

Sobrepassat per la deriva suïcida que pren el panorama sociolingüístic valencià, em refugie de nou en la literatura i rescate alguns fragments d’aquella faula titulada La rebel·lió dels animals que es podrien fer servir ara, precisament, ara, any del Senyor 2025: una colla de troglodites retrògrads ostenta la vara del poder i dicta lleis d’ensenyament que contravenen totes aquelles altres aprovades i consensuades temps era temps, més o menys des que les mòmies del pretèrit antidemocràtic i antisistema de la pell de brau van parapetar-se a les trinxeres a la recerca de la glòria perduda. Però han tornat. Ara és el seu moment. Mediocritat al poder. Despotisme gratuït. Gent obtusa. Dropos de primer nivell. I a més a més, votats majoritàriament en les darreres eleccions. No ho oblidem, això. Votats! Mut i callosa. Així que als llibres, amic secretari, als llibres. Perquè la literatura ens farà lliures!

Em ve a la memòria, doncs, aquells set manaments dels animals de la granja descrita per George Orwell segons els quals, per exemple, cap animal pot dormir en un llit; o aquest altre: cap animal beurà alcohol; o aquest, aquest és el millor: tots els animals són iguals. Sí, es clar. Perquè, progressivament, amb el temps i el decurs tràgic dels esdeveniments, tots els manaments queden transformats a gust d’un porc anomenat Napoleó, per a més inri. Un porc! Prohibit dormir en un llit, doncs? No! Ara Napoleó diu prohibit dormir en un llit amb llençols. Cap animal beurà alcohol? Va! Ara Napoleó dicta que cap animal beurà alcohol en excés. Tots els animals són iguals? On anirem a parar! Ara Napoleó afirma que tots els animals són iguals, sí, però alguns ho són més que altres. Nyas, coca! I amb l’ensenyament igual. El valencià s’ha de protegir? Sí, però amb llibertat!, diuen què. Llibertat educativa. Perquè limitar i vetar l’ús de la llengua en l’àmbit de l’ensenyament argüint tal fal·làcia, tan sols és el primer pas. Prompte arribarà l’estocada, que no és altra que eliminar el valencià com a assignatura. Que no? Total, ¡si nadie lo habla! I als fets em remet. Aquests que manen són els mateixos que ja intentaren tal jugada a Alacant sota el pretext que el valencià ja estava erradicat de la ciutat, com si fora un virus o quelcom per l’estil. Però bé, al seu favor diré que ells no digueren erradicat, erradicat ho dic jo, ells digueren eliminar la imposición lingüística en Alicante, que queda més persuasiu i correcte, pel que es veu. Populisme barat. I desgraciat!

En definitiva, encara que hi haja alguns que juren o prometen complir certes normatives, Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, sense anar més lluny; sempre, sempre hi haurà altres que les modifiquen i les reescriguen al seu gust. Sovint, sempre els mateixos. Així que, en efecte, Sempre ens quedarà la literatura. O el cine. Què no dir-ne. A la pel·lícula Rise of the Planet of the Apes (2011), Cèsar, el simi intel·ligent que encapçala la revolució contra els homes basa tot el seu govern i el seu èxit en una norma simple, en una sola: simi no mata simi. Anys més tard, però, un simi insurrecte amb ínfules d’esdevenir cabdill, evidentment transgredeix tal norma. Res més a afegir, doncs. O sí, un apèndix. Les faules tenen un component moral i alliçonador. Caldria preguntar-se, ara, si alguns polítics saben què és, una faula. Potser no. Potser, simplement, és que no tenen ni idea del que diuen i del que fan, o que no saben llegir, així dit sense ambatges, encara menys en valencià. De res, amics.

Trinquets trencats, 2a edició

Una segona edició? Un llibre sobre trinquets? La veritat és que si m’ho hagueren dit quan em vaig posar a la faena ara fa tres anys no m’ho hauria cregut. O sí, però no del tot. Perquè dubtes sobre el que volia fer, no en tenia; però dubtes sobre la recepció dels textos que hi he deixat escrits, sí. I molts. El principal era si els lectors comprendrien que aquest no és un llibre únicament sobre trinquets, cosa que em preocupava; i el segon era si aquests mateixos lectors serien capaços d’enllaçar la seua temàtica amb el procés d’empobriment i globalització al qual es veuen sotmesos els països en vies d’assimilació i extinció com ara el nostre. País trencat. O quelcom així. Dubtes resolts, en qualsevol cas. En primer lloc, perquè després de tota la correguda trobe que s’ha produït una simbiosi entre els dilemes dels lectors i els dilemes d’un servidor, de tinta present. I en segon lloc, perquè malgrat no ser, jo, un entusiasta de les exposicions públiques, les coses han vingut rodades, és a dir, que no han sigut pocs els col·lectius, ajuntaments o llibreters que han demanat una presentació del llibre en les seues respectives dependències. Creieu-me, ha estat així. Així que supose que aquesta és la raó de pes per la qual, a hores d’ara, el llibre ha entrat en una segona edició. Visca! I satisfacció profunda, és clar. Perquè, tal com he dit al principi, fa tres anys no m’ho hauria cregut. Ni de bon tros. Què ha passat, doncs? En fi. Imagine que els trinquets valencians són com el país que els allotja: invisibles, marginats, abandonats, maltractats... però resistents, al cap i a la fi. De manera que res no em faria més feliç, a partir d’ara, que molts veieren capgirada la seua situació d’oblit i decaïment: de negre a blanc, si més no. I res no em faria més feliç, en conseqüència, que el llibre que vaig somiar amb la més gran de les il·lusions quan començava les meues singladures literàries entre muralles escrostonades, es perllongara en el temps com una mena de cant popular. Trinquets trencats. Però testimoniats, almenys. En definitiva, mostres de resistència i dignitat.

Gràcies a totes i tots.

Entrada actual
del trinquet de Sagunt.
Tancat a pany i clau.
(Fotografia inèdita)

Darrera presentació del llibre.

Llibertat educativa o indiferència educativa?

Observe amb atenció les últimes novetats sobre la mal anomenada Llei de Llibertat Educativa i em quede astorat i perplex. No és que la llei siga un nyap, que ho és; no és que l’únic objectiu siga eliminar el valencià com a llengua vehicular de l’ensenyament, que també; és que, en general, la indiferència de la comunitat educativa és tal que, en efecte, de vegades em plantege si realment paga la pena enfrontar-se a la deriva simplista i mediocre que caracteritza les institucions que ens governen. Així que no, la veritat, no. Fer una anàlisi d’una llei educativa que destil·la qualsevol cosa excepte serietat i rigor pedagògic, no és que em faça una especial il·lusió ara per ara. Però és que és tan aberrant el que ens cau al damunt, tan sospitosament il·legal, i tan lamentable, en general, que no ho puc evitar. No m’ho perdonaria, de fet. Darrerament, per això, he assistit a algunes reunions de l’únic col·lectiu social que s’ha organitzat per combatre el desastre de tot plegat: Famílies pel valencià. I almenys, tal cosa em servirà per saber a què atenir-me, o si  més no, per traslladar als companys que així ho desitgen les conseqüències nefastes d’una llei que sí, potser durarà poc; potser retratarà la inutilitat dels nostres governants; però que s’aplicarà al curs que ve, això segur. Tot per l’aire. I aleshores és quan alguns recordarem allò que vam llegir fa uns quants anys, quan estudiàvem a la facultat, aquelles lectures de caràcter històric que deien, entre línies, que allò del mal d’Almansa era, en essència, una gran mentida. Perquè si alguna cosa evidencia la nostra història com a poble és que, de seguida ens adaptem a l’amo, el saludem i, tot siga dit de passada, li la xuplem, és a dir, genuflexió completa. I de vegades, conscient. Qualsevol cosa a fi d'evitar un maldecap. I després, a carregar. Els valencians som així, al capdavall, meninfots, diuen què. O descreguts. O, en definitiva, fidels al refrany popular: ja vorem, diuen els cecs. Però és clar, els cecs som nosaltres. I això, els polítics ho saben, veges que sí ho saben, ja ni s'amaguen, sense vergonya de mostrar públicament la seua ineptitud, la seua incompetència i la seua manca de creativitat. No són intel·ligents, però tampoc ho necessiten. Total, per a què? La glòria de pixar-li a algú a la cara i que no passe absolutament res. Quina sort tenen alguns...

Rovellet, figura mítica i perdurable

Natalio i Rovellet en aquell
dia memorable al trinquet de Torrent.
Foto: Lluís Llapissera 

No, no vaig conéixer el Rovellet més enllà d’una conversa memorable entre ell i Natalio al caliu del trinquet de Torrent allà per l’any 2018. Però amb això, ja en vaig tenir prou. Vull dir, que només amb aquella vesprada, ja em vaig adonar de l’abast humà d’un home que va faltar fa uns dies amb 93 anys. Pilotari clàssic, un dandi dels trinquets, n’han dit; i principalment un mite dels que deixa solatge en una societat com la nostra, tan desnonada i necessitada de referents clars i amb capacitat de conferir-li personalitat. La seua, una gran pèrdua, en efecte. Perquè, pel que es veu, i cal dir-ho ben alt i ben fort, el Rovellet era un fenomen, un fenomen en tots els sentits. Un senyor per dins i per fora. I a l’allau d’articles, recordatoris i homenatges pòstums que s’han escrit aquesta setmana em remet. Tots escrupolosament tendres i literaris. Heus ací un exemple. De manera que què en puc dir, jo, ara. Doncs que de tot això, me’n vaig adonar aquell dia a Torrent, no debades vaig ser testimoni privilegiat d’un parell de detalls molt exemplificatius. El primer, els gitanos. I vosaltres direu, els gitanos? Doncs sí, no deuria resultar extraordinari en aquestes altures de la vida parlar-ne obertament, però resulta que a Torrent el coneixien tots i, el millor de tot, és que tots li guardaven una absoluta veneració mentre vagarejava, no ja només per aquell trinquet situat al cor del barri del Xenillet, sinó també pel carrer. Un afecte natural, del bo, del que pesa, del que aporta harmonia i convida a qualsevol a creure en les delícies de la vida. «Mira, mira, el tio Rovell», deien. «El tio Rovell...». En fi. Sensacional. I d’una elegància palmària, a més a més. Perquè aquesta és l’altra. Si alguna virtut s’ha destacat del Rovellet per damunt de qualsevol altra és que era l’elegància personificada. Un pilotari sense màcula. «No se ensuciava el tío, nada, ni una mancha...». O quelcom així va dir Natalio, aquell dia, mentre recordava partides i desafiaments històrics entre ell i el seu amic. En done fe. I tant! Així que, per tot, trobe que caldria ser-ne conscient de la dimensió de tal decés. Amb Rovellet, i això és el que ens hauria de fer pensar a tots, se’n va un dels grans, l’última llegenda viva de la pilota, el darrer dels que custodien la galeria de Pelayo, sa casa; un cavaller amb majúscules del nostre joc nacional. Pel que va representar, doncs, pel que deixa d’herència gloriosa als pilotaires que vindran i, sobretot, sobretot, per allò que se’n diu, de tant en tant, com a convenció però que ara és real, això és que hi ha persones que, amb la seua sola presència, fan millor el lloc en què vivim. Figura perdurable. DEP.

   

Rovellet, l'última llegenda a dir adeu
de la galeria de Pelayo

No ix, però assegure que tots estaven mirant al Rovellet 
en aquesta foto

El triangle del fred

Freiburg, vies del tren i vistes

De tren en tren. Així anem. Ara França, ara Suïssa i ara, per fi, Alemanya. I a cada tren, una ciutat: Mülhausen, Colmar, Estrasburg, Basilea i Freiburg. Trajectes curts, certament. Però gustosos, perquè cada tren és més confortable que l’anterior; car, perquè ix car viatjar així per aquestes latituds, però un luxe malgrat pujar sempre en 2a classe i no en 1a, això per no parlar de l’increïble vagó del silenci. «Què passa?», pregunte jo en veu alta sense adonar-me’n. «Vols callar!», em responen tots a l’uníson. «Xsttttttt», em fa el meu fill. En fi.

Anècdotes d’un viatge que circula entre catedrals gòtiques, teulades de conte i paisatges de postal. Crepuscles emporprats. Tot ben gelat d’acord amb un hivern que, particularment, no conec. Bucòlic, almenys per als qui viatgem com a turistes i ens embadalim amb la preciositat de tot plegat, o amb l'excel·lència que s’hi respira. En una altra vida, per exemple, em faré eurodiputat. I viuré a Estrasburg, és clar que sí, i menjaré xucrut cada dia mentre bec copes i més copes de vin chaud, això és, vi calent. Qualsevol cosa per combatre un fred rigorós que ens sacseja immisericordiosament i ens recorda la nostra condició mediterrània. Heus ací. Aquesta gent ve a les nostres platges amb xancles i mitjons, però nosaltres caminem per les seues ciutats enfaixats fins a les orelles. Mare de Déu! Un amic valencià que viu per ací em comenta, aleshores, que no exagere, «que això no és res», i que en la part d’Alemanya on ens trobem «l’hivern és suau». I que, a banda, «som uns molls». Tros de desgraciat. Jo em ric sempre d’aquestes bravates, tanmateix. De fet, són idèntiques a les que em deien els homes fa uns anys, quan aquella estada a la Lapònia espanyola que em va servir per escriure El cant de les granotes: «este frío ya no es el de antes», asseguraven. Malparits! -22 graus que va arribar a marcar el termòmetre aquell Nadal inoblidable. Home! Un poquet de fred, sí que era. No? Però bé... Siga com siga, el cas és que ara passegem pels carrers de totes aquestes ciutats del centre d’Europa amb la moquita penjant.

I mentrestant, van apareixent detalls que no puc deixar de reflectir sobre el paper. Em crida l’atenció que als vagons de tren hi passa el revisor, i que molts viatgers duen el bitllet imprès, com fa anys. Un bitllet gran, dels que ja no es veuen. Molts, a més, porten al llom esquís i tables d’snowboard, la qual cosa em fa pensar que ací l’esport rei no és el futbol, o sí, però sempre tenint en compte que si a casa nostra, la gent juga a l’aire lliure, ací també, però amb neu i no amb sol. Punt. És, de fet, el que certifique quan arribem allí on juguen els llops de l’EHC Freiburg i practiquem el patinatge sobre gel, un esport que gaudeix ací d’una extraordinària afició. I a un preu raonable! A l’altura, si més no, de la meua traça sobre els patins, que és lamentable. I per això m’abstindré de comentar res més sobre el cas. Hi ha qui em grava fent el pingüí, fins i tot. Però ja passarem comptes, ja. Ara m’estime més continuar passejant entre unes cases que m’encanten i que em permeten expressar-me a través de l’escriptura, sens dubte una pràctica molt més fàcil per a mi que no pas patinar. Nyas! 

Emergeixen les cases, dic, entre la boira i la humitat, i em descobreixen, totes, una nova paraula en català fins ara desconeguda per a mi: mansarda. És a dir, una coberta inclinada amb un pendent més fort a partir de la crestallera. O quelcom així. Gràcies José, per la part que et toca, que ja té collons que sigues d’Almería i m’ensenyes les belleses de la meua llengua i les particularitats d'aquest món, en qualsevol cas. Perquè, al remat, és un goig viatjar amb amics que donen tant, amb xiquets que gaudeixen dels plaers de la vida i que observen atentament allò que els farà lliures en un futur. O crítics. O tolerants. O jo què sé, persones, que ja és dir prou. Persones... I això és tot.

Cases de postal

Crepuscles meravellosos

Bancalets per a llevar-se
la neu de les sabates

Mansardes

Catedrals

Enveja sana

Euskal souvenirs

Hi ha molts tipus d’enveja, la veritat, però la millor, sens dubte, és la sana, l’única que paga la pena de ressaltar a hores d’ara després de llegir una notícia sobre els altres i desitjar formar part d’una realitat que, almenys, al País Valencià no s’aprecia enlloc. El titular és el següent: La Federació Basca de Pilota és reconeguda internacionalment, cosa que en la pràctica suposa competir sota l’empara d’una identitat pròpia i no lligada als designis de l’espanyolitat i el folklore. La conseqüència directa? Doncs això mateix: el món esportiu basc, l’èuscar com a idioma i, sobretot, la pilota, parlaran en primeríssima persona. Independència pura i dura. I, mentrestant, a casa nostra balafiant recursos públics i vociferant consignes alienes com ara vamos i no collons! Sense notícies sobre el cas més enllà de la referida en un diari digital com Vilaweb. Una victòria, perquè és una victòria, que no pareix suscitar res digne d’una menció especial entre les ments retrògrades que comanden el panorama de la pilota per aquestes latituds. Total, per a què? Massa faena, pel que es veu. I, a més, ací som espanyols. On anirem a parar! De manera que aquesta és la raó per la qual aporte ara i ací la definició del terme enveja referit adès: “pesar que sent pel bé dels altres, i que generalment provoca un sentiment d’animositat respecte a aquells”.

En fi. Res de nou. Ja fa temps que la claredat escasseja pels trinquets valencians, ja fa temps que l’opacitat és la principal forma de gestió entre aquells que es reparteixen la misèria, ja fa temps de tantes merdetes i indecències campant lliurement pels despatxos institucionals, ja fa temps d'afers i més afers de dubtosa honestedat, ja fa temps de massa coses. I per això convé insistir, de bell nou. Res no es solucionarà en l’àmbit de la pilota valenciana fins que no s’entenga que no hi ha un altre camí diferent al d’enfortir, des de les arrels, una de les nostres manifestacions de caràcter més genuïnes: la pilota. Perquè res no quedarà en peu, altrament, si no ens espolsem el gregarisme i la genuflexió incondicionals envers un nyap ibèric que, alerta!, no és que no ens done molles, és que, fins i tot, en les furta. I sense resistència, a més a més. Muelles por las tierras del Levante. Com sempre. I enveja sana, en particular. Els uns, els bascos, cap amunt, a pleret i en silenci, però cap amunt. Els altres, els valencians, cap avall, ofrenant noves glòries i servint a la pàtria. En caiguda lliure. Arrecerats per uns governants que no estan ni se’ls espera, panxacontents i satisfets tots amb el seu canyaret de vots i submissions. Visca! I amb l’himne i la senyera sempre per davant, això que no falte, no siga cosa que algú amb esperit crític aprenga a fer les coses sense necessitat de tant de pa i de tant de circ. No res. A bregar contracorrent. I als bascos, què no dir-los. L'exemple a seguir.

Moltes felicitats.